“La nostra societat
l’hem format amb la nostra falta d’esperit;
és com si ens la meresquérem.”
Charles Bukowski
Somniòtic: estat on la ment i el cos, la carn i l’ànima s’entrellacen, i, conceptes com temps o espai respecten de manera arbitrària les lleis de la física clàssica. Les diferents realitats es barregen formant una imatge on s’unixen en una mateixa realitat, és el que és, està el que està. Allò que no apareix també hi és. És quan es pot veure allò que no té forma i es pot escoltar allò que no té so. Es pot acaronar el tacte cru i aspre de bella l’existència.
Neomorfosi: Metamorfosi mental i espiritual de l’ésser. Apareix després d’aconseguir l’estat somniòtic. Del “jo” antic naix un “jo” diferent. Evolucionat.
Les persones perdedores no es diferencien de la resta, no tenen res d’especial. L’únic que les separa de les altres persones és allò que està relacionat amb la família i l’entorn on per sort els ha tocat nàixer. És important explicar què implica ser un perdedor. En aquesta societat, el que val és allò que es veu. La imatge. Si no hi ha imatge no existix. A les persones perdedores se’ls sol relacionar amb gent amb pocs o cap recurs econòmic. Ser perdedor o perdedora, no seria cap problema, si no fóra, perquè el fet de ser pobre en aquesta societat es veu com un fracàs i per tant, obtindràs d’aquesta, una enganyosa caritat cristiana, poca comprensió i indiferència. La temuda indiferència. Si et trobes en esta situació et veus aïllat i perdut. El mot de “perdedor” només és una projecció de les carències del sistema-societat. Caín era conscient de les nefastes conseqüències que una societat desigual produïa a les persones que compartien la seua sort. A cada generació la deshumanització del món és més evident en conseqüència més perillosa. Ell pertanyia a la casta dels oblidats i esta posició en la jerarquia social li conferia la condició de ser invisible davant dels ulls dels acomodats, persones que el consideraven un oblit assumible. Però, el seu maldecap, allò que li destorbava a les nits desvetlant-lo, era la indiferència de la gent. És frustrant patir la institucionalització de la pobresa en la societat. És perillós, perquè les pseudomalalties mentals es multipliquen i es propaguen com una pandèmia de grip. Al·lucinació col·lectiva, ben orquestrada per oportunistes alhora legisladors que dominen i reglamenten les nostres vides. Viure a la perifèria d’una societat volàtil i predissenyada, és realment un malson si no coneixes una altra manera de sobreviure. Caín no combregava per a res amb aquesta manera de pensar, era un perdedor i a més dissident. Havia heretat un pessimisme pragmàtic que el feia veure el món amb els ulls maleïts de la sacerdotessa Cassandra. Tenia visions sobre el futur, cap era alentidora. Malgrat això, tampoc és complicat, si ens fixem, la normalitat no sol fer canvis en el seu rumb i dins d’un bucle el futur es veu amb nitidesa, simplement perquè es repetix. Els xicotets canvis no afecten el resultat. La inexorable nòria de ratolí. Decisions repressives que ens fan avançar en el progrés com ho fan els ratolins que viuen dins d’una gàbia. Gàbia en la qual un humà ha tingut el detall de posar una roda. De tant en tant, la roda pega voltes amb l’esforç del ratolí, però, el ratolí no es mou d’enlloc per moltes voltes que faça la nòria. Està engabiat. Caín no tenia veu, perquè no tenia poder de decisió. No volia rodar dins d’una gàbia. Tot, no està perdut, es deia entre dents. No era bona època. La majoria sofria les conseqüències de la crisi. Pesades cadenes que marquen el cos de cicatrius difícils d’oblidar. El tercer i quart any de recessió econòmica penetrà en la ferida ja infectada. Esgarrà i dividí i fragmentà la societat. Les famílies emigraven, els que es quedaven ací culpaven als emigrants de la situació, protestes i manifestacions reivindicatives es succeïen, els drets es perdien a una velocitat que feia feredat, els més majors es feien creus: amb tot el que havien patit, tornar a repetir els mateixos errors. Els mitjans de comunicació s’encarregaven de donar una visió de normalitat, quan els menjadors socials, la neobeneficència i la sanitat no disposaven dels recursos necessaris per a poder abastir d’aliment, sostre i atenció mèdica al nombrós exercit de desnodrits, aturats i malalts. Els oblidats. Era fàcil pensar que la internacionalitat d’aquest desastre era assegurar els llocs més rellevants i importants de la societat per a l’elit. Lleis controlades per a ser favorables als seus fills i amics, tot queda en casa. Moltes persones han de patir perquè uns poques puguen viure sense reparar en el cost. Es mastega la tragèdia.
A l’interior de Caín, es forjava una voluntat de foc. Sentia com es formava una tempesta que li sobrepassava, se sentia confós. Prompte se n’adonà, a força de colps que la realitat no desapareix perquè la deixes d’observar. El món podia canviar, però, només mudava de pell. Existix un orde involuntari en la societat, imposat a traïció. La visió, d’aquest món el torturava. Un malson el desvelava les nits, un malson que el visitava a penes aconseguia pessigar la comoditat d’un merescut descans. El malson que es repetia cada nit començava sempre igual:
Un cuc arrossegant-se entre les rames d’una morera, és vell, es mou lentament i llueix uns colors apagats. La meitat de les potes no li responien, l’altra meitat a dures penes aconseguien fer un lleuger moviment, el seu pas era trist i ferm, el seu destí l’esperava en el naixement d’una branca que el cuc recorria amb parsimònia. Era com veure desfilar un soldat ferit. El cuc elegí una de les rames i prosseguí la seua descompassada marxa. Finalment es va detenir. En la rama escollida per al seu propòsit restava penjat un capoll de papallona. El cuc es queda quiet i encisat davant d’un dels miracles de la natura. Estava a punt de finalitzar el procés de metamorfosi d’un capoll de seda, un embolcall que al cuc li era estranyament familiar. El cuc es posicionà lentament fins a estar quasi tocant el capoll. Atent al que ocorria dins de la crisàlide que bategava com mil trons d’una tempesta de proporcions redundes. S’estava creant una nova forma d’existència. La violència dels colors que decoraven la crisàlide no s’havien vist mai. Era una neomorfosi. Una escletxa s’obrí deixant entreveure moviment en l’interior. Alguna cosa estava ben viva allí dins i lluitava per eixir. Moviments frenètics, convulsos feien dansar el capoll. L’estany ésser rascava les parets, protecció dels perills i les adversitats de l’exterior. D’això el cuc segurament en sabria molt, d’allò que li esperava fora del capoll: sofriment, dolor, angoixes, pors, esforç inútil. El seu món n’era ple, ell vivia a l’exterior. El cuc només tenia ulls per a l’espectacle que seguia de manera impassible, quiet, expectant. Observava com la ferida del capoll cada cop era més gran i com, pel forat una papallona s’esforçava per eixir. Amb la parsimònia que exigia la transformació es deixava entreveure un animal, un insecte diferent, una nova forma de vida, no era una papallona qualsevol. El cos era completament humà amb trets femenins, les ales sí que corresponien al d’una papallona, no hi havia cap dubte, tanmateix, els colors eren més vius i formaven dibuixos diferents que variaven per l’efecte de la llum en reflectir-se en elles. Quan el ritual del procés estava complet i el nou ésser lliure; el cuc comença agitar-se, la seua boca doblà la grandària deixant veure uns terribles ullals que lluïen com ganivets en contrast amb les dimensions d’una gola fosca com la mort. De sobte el cuc es llançà directe cap a les ales multicolors i comença a devorar-les amb una ànsia fins este moment no demostrada, el nou ésser, estava condemnat a sucumbir davant la intensitat de l’atac. Sentenciada a morir a mans del cuc-paràsit, esquarterada a mossos. Un trist fi per a un bell principi. La víctima entre plors tenyits de desesperació cridà amb veu infrahumana:
– Per què tant d’odi!?
Caín sempre es despertava en aquest punt del malson. Banyat, no de suor, sinó; de llàgrimes recorrent-li el rostre. Desvetlat, es preguntava què significava aquest malson. Silenci per resposta, però, no un silenci qualsevol. Era el silenci previ a un concert. Confós, no sabia si seguia somiant. Començà a sonar els sons d’una orquestra, escoltant-la, u podia imaginar els músics preparant-se, afinant els instruments, tots amb la partitura corresponent en la Sala Daurada de la Musikverein de Viena. El so del metall barrejant-se amb la percussió, els instruments de vent amb els de corda. A l’uníson tots els instruments emmudiren. Tot quedà en silenci. Sense previ avís, el so d’una flauta dolça iniciava els preparatius per donar pas a un miracle. Una partitura nova; la melodia es modificava. No l’havia escoltat mai i li era familiar. Era el preludi, però, de què? Ja no estava dins d’un malson? O sí? Prompte els altres instruments s’unien a la flauta en un concert difícil d’oblidar. La melodia obscura s’escoltava una vegada més. Caín sentí que no plorava per ell. Les llàgrimes havien sigut vessades per amor. Llavors una veu li parlà, sonava contundent, neta, pausada, era com escoltar el so que farien les muntanyes en caminar.
– M’has alliberat, en compensació et completaré. El deute serà pagat -Caín, no es va alterar en escoltar la veu.
La reconegué de seguida. Era part d’ell, provenia d’una zona prohibida de la ment, un lloc maleït per la Santa Orde dels Mals Pensaments. Un lloc oblidat de manera intencionada. El passat no s’esborra torna quan menys t’ho esperes. Els dimonis caminen solts per la ciutat, una altra volta
– Què vols de mi? Qui, què eres?
– Preguntes, amb intenció d’esbrinar si estava experimentant una il·lusió. No volia perdre el control de la situació per absurda que fóra -La veu respongué- Qui sóc?
Una poderosa rialla somogué la ment i el cos de Caín de dalt a baix.
– El meu nom és Asura i desitge el mateix que tu, el Carpe diem, portar les regnes del nostre destí. Només busque restablir l’equilibri, l’alliberació mútua, l’alliberació del complet, contemplar allò del que som capaços de fer junts. Admirar el nostre potencial i compartir el nostre somni de quan érem xiquets.
– Si eres lliure per a què em necessites? – Asura soltà una altra rialla tenyida d’ironia.
– Forme part de tu, tu i jo, som el mateix, l’única diferencia, una subtil interpretació de la realitat, som dissemblants perspectives d’una mateixa visió i ara ens unirem. Com més prompte ho assumisques serà millor per a tu. Aleshores el cercle es tancarà. Hem vist el mateix, des de punts llunyans. Tu en un món congelat sense moviment, jo, en un infern sotmés a la dansa de les flames. En el teu món, el fred t’acovardix. En la meua llar, el foc sols deixa les cendres del que consumix. Estàs canviant, estàs en ple procés de neomorfosi, però, tu no eres una innocent papallona, tu no. És hora d’assumir-ho. Sóc l’alliberament, l’eina i tu, el sacrifici. Has de renunciar a tot allò amb el qual estàs vinculat, família, amics, coneguts. Trencar llaços i relacions per un únic motiu. No és tan fàcil, ho sé, tanmateix, és per ells! Són la raó, són el motiu. I ho saps. Una espurna pot encendre el bosc. Un engranatge solt pot desmantellar tot un sistema. Cert és, molts innocents patiran el canvi, el sofriran en les seues carns. Però, Caín. Innocents? Qui és innocent? Qui culpable. No hi ha bàndols, estan els que t’ajuden i els que no ho fan.
Un lleu brunzit ocupa el lloc de la veu. Com si s’haguera interromput una emissió. La veu d’Asura tal com havia aparegut es diluí en el no-res.
Confós i neguitós, s’alçà del llit. Entrà en el lavabo per rentar-se la cara. La visió li fallava, es tomballejava i no aconseguia obrir les manetes de l’aixeta. Aixecà la vista en direcció l’espill i sorprés, observà una vella màquina de discs. Es frega els ulls. No estava segur del que veia. Una jukebox americana. Quin costat de l’espill és el real? El Caín reflectit lluïa igual que ell, era idèntic. Però, al contrari que ell, sap alguna cosa que Caín no sap, somriu de manera maliciosa. La jukebox es posa en funcionament, tota sola seleccionà una peça de les que hi havia en el llistat, no tardaren a sonar les primeres notes, era la marxa fúnebre, de Frederic Chopin. Necessitava no perdre el control, intentava assimilar l’escena. Calia reflexionar amb calma. Alça la vista. Ni rastre de la jukebox a l’espill tampoc cap marxa fúnebre sonava. En acabar de rentar-se es va vestir i per a fer-se un café va anar al bar de sempre, més o menys a l’hora de sempre, va demanar un cafè com quasi sempre, sense sucre. Dirigí la vista cap el racó on estan els periòdics i revistes, per llegir el que deia l’actualitat. Llavors, el brunzit aparegué una altra vegada, li perforà l’oïda, la ment quedà per uns instants en col·lapse, el brunzit persistia, pujant de volum, s’estava tornant molest per moments. Era com buscar una emissora de ràdio en un mar d’ones electromagnètiques. Era caòtic i empipador. Fins que en un moment donat, per art de màgia, es pogueren distingir paraules soltes. Pareixia que les pronunciarà una màquina. Paraules, que s’encadenaven a altres paraules formant conceptes lliures d’interpretació: << “Treball”, “diners”, “emigrar”, “deute”, “no anem bé”, “jo faria”, “què vols que fem?”, “Sempre ha sigut eixí”, “la culpa de tot…”, “No et queixes, que hi ha de pitjor”, “Què hem de fer? Nosaltres no podem fer res. La vida és així” >>. Piiiiiiiiiiiii… de sobte un xiulet desagradable indicava una imminent desconnexió. Cain alçà el cap. Mira el seu entorn. La gent continuava conversant, el café havia agafat la temperatura que a ell li agradava, se’l va beure. – Alguna cosa s’ha de canviar perquè res canvie. Una jukebox ocupava el lloc de la màquina escurabutxaques. Es posà en funcionament, tota sola. Selecciona una cançó i començà a sonar “Loser” de Beck. Diposità en la barra la moneda d’un euro, senyalant el café al cambrer. Volia respirar, eixir al carrer, sentir que estava viu. El Brunzit baixà d’intensitat, es feia suportable. Caín somrigué mossegant-se els llavis, era un somriure carregat de determinació. Calia fugir o enfrontar-se?
Un sentiment de tristor i una forta sensació de pesar li oprimia l’ànima de tal manera que les llàgrimes li brollaven dels ulls sense pressa, lentament, obligades a una diàspora sense retorn. Un nus li abraçà el coll, li costava respirar, l’ambient es cobria amb un aroma tenyit d’amargor. No volia plorar, però, no podia evitar-ho. Els plors de Caín eren la prova del fet que s’havia obert una ferida i ho reconeixia, n’era conscient. Aquesta és una ferida d’amor, es digué a ell mateix. Era conscient havia d’eixir del poble de Santa Faç, qualsevol rumb era l’adequat i continua la seua marxa cap a l’horitzó. Caminant, caminant, Caín s’aturà a l’altura d’un salze de grans dimensions, llavors s’adonà que transitava per un camí de terra que vorejava els camps d’arròs, l’enorme arbre tenia un aspecte trist, les rames li xorraven de les branques conferint-li un aire melangiós i màgic. Serien les dos de la vesprada d’un mes de juny. Baix l’ombra de l’arbre es recolzà per descansar.
Tres hores van passar fins que Caín abstret en els seus pensaments per la commoció de tot el que havia succeït reiniciara la maquinària mental per digerir-ho tot. Intentava ubicar-se en el caos quan l’esgotament el cobrí per complet, molt prompte tancà els ulls, els parpalls li pesaven i no responien, els altres sentits, tacte, oïda, olfacte, menys el gust semblaven adormits per un potent narcòtic. Caín estava baix l’efecte d’una lassitud tan potent que li relaxava tots els músculs del cos, fent-los inservibles. Mentalment el cervell estava exhaust, en un estat de neurastènia assossegada, sentia que no li feia falta pensar i a poc a poc unes cortines ofuscaren la seua visió. Quan obrí els ulls tot estava fosc. Es sentia lleuger, levitava en mig d’una obscuritat infinita. Una sensació d’alleujament el calmava. La pau és açò? Com podia estar despert i somiar a la vegada? Encara seguia dormint? No podia estar despert, perquè es pessigava les galtes i notava dolor, es mirà les mans, es palpà la cara, tot estava correcte en un escenari irreal. El sentit del gust era el que més el pertorbava, quan engolia saliva un regust de ferro s’allotjava en l’estómac, va decidir no tragar saliva perquè notava com s’acumulava en l’interior un regust metàl·lic i no li agradava. Intenta centrar-se, ubicar-se dins de la foscor. Quan s’adaptà al plànol d’esta inversemblant realitat. Ell mateix la definí com a realitat somniòtica. Formulà una pregunta a l’aire esperant una resposta en l’aparent buit que el rodejava:
– Asura? – Pronuncià de manera calmada, però, ferma, en eixe precís moment el brunzit desaparegué. El silenci dominà l’espai durant uns cinc minuts, res, cap soroll, es va fer present, però no tardaren molt a agitar-se les aigües. La veu cavernosa d’Asura trenca la pau, la veu seguia sonant elegant, diàfana i contundent
– Digues Caín? T’estava esperant. – Respongué Asura.
– Estic sol? Sóc l’únic al qui li turmentaven estos pensaments? Sóc un elegit? – La resposta no es va fer de pregar.
– Caín, mai has estat sol, vivies en soledat on ningú et posava els límits que en l’exterior t’empresonaven. Vivies just en la frontera entre la realitat que mou un món on els actors interpreten sempre el mateix paper i la teua realitat que dissentix d’arrel amb aquests paràmetres, és abstracta, té un ritme diferent. Amb les decisions pròpies de cada individu. L’amor i odi, la indiferència i la passió no són rivals no són conceptes antagònics o oposat, només són diferents. Tan sols cal escollir sense saber si has triat la decisió correcta. Mai has estat sol. Estels separats entre ells per un camí fosc, un camí necessari. En la foscor que abrigalla la soledat. Aquestes llums solitàries són els fanals de l’infinit.
– Un elegit, dius? – Es va fer una breu pausa i Asura prosseguí.
– Tal cosa no existeix Caín. El que hi ha són eleccions, decisions, i cadascú ha de viure amb la seua determinació i les seues conseqüències. Ser diligent amb els dubtes. Ser fort davant les quimeres perquè no afecten cap individu. Sempre hi haurà conflictes i sofriments doncs són necessaris per a fer-nos pensar que estem de pas en aquest món.
A Caín no li va donar temps a fer més preguntes, una sensació de sopor li queia per tot el cos, els músculs no responien, es feia pesat i es trobava cansat, semblava adormir-se una altra volta, quan de colp l’efecte hipnòtic que experimentava s’apagà i notà com tot es feia sòlid i consistent. Tot lligat a les lleis físiques clàssiques. La sensació d’efecte LSD desaparegué. No estava sol. Mirara on mirara, veia l’existència com mai l’havia vist. De la diferència es fonia la unió. Asura li havia deixat clar que era perdedor perquè el seu èxit no convenç a reis ni aburgesats, les persones perdedores, aprenem amb el fracàs. L’elit no. Tot és aparença, res canvia. Caín es provà a ell mateix. Es mossega els llavis fins a fer-se una ferida. Assaborí el seu gust, la seua sang. Llavors es reconegué i cridà:
– No sóc Caín ni Asura! – Ho havia comprés, entenia el significat. Per a enfrontar aquest periple no podia seguir sent el mateix, no podia ser Caín. Perquè Caín era una projecció, una impostura per a acontentar els cànons de la societat-sistema. Va prendre la decisió de deixar de ser Caín. La decisió implicava la desaparició i eliminació en la base de dades de qualsevol govern del món. No tindre identitat reconeguda en qualsevol institució mundial, qualsevol societat o comunitat coneguda, implicava ser un dissident. Un anònim. Conscient sempre que no estava sol.
Era hora de contactar amb els altres oblidats, d’unir els fils de presentar-nos en nom de l’anonimat. Dones vivint una situació precària, discapacitats amb ganes de sumar, aturats, poetes dissidents, apòstols deïcides, artistes que canvien el món en traure un somriure a un nen, pensadors i pensadores, persones del camp, activistes anònims, totes aquelles persones que tinguen ganes d’arromangar-se per la causa: l’equilibri social. Mentre Caín feia plans la imatge d’una jukebox aparegué, ell ni s’immutà. – la por ha de ser justificada. – La màquina seleccionà una cançó i començà sonar a les primeres notes de “Simpathy for the devil” dels Rolling Stone:
“Please allow me to introduce myself…
I’m a man of wealth…
…and taste.”
El dimoni es diluí entre el cromosoma de Caín. Havia sigut assimilat. La veu de Mick Jagger anunciava tota una declaració d’intencions, un nou ésser es presentava davant el món. Asura representava la rebel·lia. Mai havia sigut un fantasma de temps passats, res a veure amb la visió religiosa o moral del mal; era simplement la força interior sense control. Però, ara s’havia sincronitzat amb Caín. Els detalls formen a la persona. Una nova identitat, demanava un nou rostre. Recordà un personatge de ficció del que sempre havia estat orgullós perquè al contrari que els mortals mai l’havia decebut. Es batejà amb l’aigua de la bassa d’arròs i amb to seré pronuncia el nom: Atticus. Una màscara no per tapar cap rostre una màscara per mostrar qui és en realitat. El gen perdut, l’anomalia lliure, el planeta que gravita sense rumb. L’androgin que no entén de gèneres, l’ésser perfecte, la rara avis. El fènix renaix una altra volta de la cendra. Per fi sabia que volia fer i m’emprengué la marxa cap a terres que coneixia, tanmateix, li eren desconegudes. Segur d’ell mateix. Segur que no estava sol.
Temps de lectura: 20 minuts
