Jenni Rodà

Feia dies que es plantava al davant de l’aparador i es mirava el conjunt. Era realment preciós. La faldilla, força curta, tenia una tonalitat grisosa i estava farcida de brodats que semblaven rams minúsculs de flors. La camisa, amb un caient que no aconseguien ni les estalactites més perfectes, era del color de les perles. I llavors hi havia la…

Feia dies que em passava. Passejant pel carrer. Anant a comprar el pa o a la farmàcia. Fent cua per a les entrades del cinema. Estant asseguda als bancs dels…

No coneixia de ben res el local on em vas citar. Suposo que el vas triar per fer foc nou, per no haver de trobar-nos on solíem fer sempre, amb un ambient massa…

Obro lentament els ulls i m’observo. Deixo que els dits de les mans també es despertin de la letargia i acaronin cada mil·límetre de mi. Torno a somriure, i aquesta vegada ho faig àgilment. Ja no soc de fang: tova, dòcil, mal·leable. Quantes figures vas poder fer amb mi? No t’hi esforcis: sé que no les pots ni arribar a comptar. En prestatges, en…

S’hi va resistir fins a l’últim moment, però al final se les va acabar posant. No li agradava la seva cara amb les ulleres: els ulls li quedaven massa petits,…

En tenia de plàstic, de fusta, de ferro i de fets amb escuradents ben plans. L’avi era un expert construint vaixells. Però per a mi els millors eren els de…

Feia dies que estava estressada i la meva parella em va voler sorprendre amb una estada en un balneari. Era lluny de casa, per respirar aires diferents, i summament luxós, d’aquells que surten a les revistes que només recullen indrets excepcionals. Li vaig insinuar que potser no calia fer aquell dispendi, que els nervis acumulats també podien…

El mate, els cuinats especiats, el sushi, el pa amb tomàquet amanit amb un bon oli d’oliva i les pastes marroquines són els elements bàsics de la nostra taula. …

He de reconèixer que aquell dia m’havia aixecat de mal humor i tot m’anava malament: la temperatura de l’aigua de la dutxa, el soroll de la cafetera, l’arruga…

Cada dimecres i cada dissabte a la tarda hi fèiem cap. Ella no ens esperava, però quan ens veia entrar a la immensa sala —allà on hi havia tots els altres residents del geriàtric—, se li dibuixava un somriure a la cara que, de tan ample i sincer, semblava marcat amb retolador permanent.La seva pregunta, quan ens tenia al davant, no fallava mai:…