Jenni Rodà

Feia temps que no vivia un gener tan gèlid. Potser des d’aquella vegada que amb l’emoció de veure nevar per primer cop —devia tenir uns sis anys mal comptats— vaig sortir al carrer amb pijama i sabatilles per impregnar-me d’aquells flocs que no deixaven de caure i que semblava que no tenien cap intenció de fer-ho al llarg de les hores que havien de…

Despertar-te amb el soroll del despertador, que no és una simple alarma, sinó la cançó que va obrir el ball del teu casament. Aixecar-te amb lentitud, entre…

Jo ja no podia seguir més d’aquella manera. No és que volgués morir. El que tenia clar és que no volia patir. I últimament ho estava fent massa. Amb només un…

La meva millor amiga m’havia dit per quedar. Feia molt, massa pel meu gust, que no ens vèiem, i jo desitjava compartir-hi taula, parada amb un bon vi i amb un bon menjar, i entregar-nos l’una a l’altra, amb les nostres converses, que no acabaven de trobar mai el punt intermedi entre la futilitat i la transcendència. —Acabem de mirar les agendes i…

Era posar un peu en aquell bosc i sentir-me com un arbre: esvelta de forma i robusta de fons, frondosa, humida i, de tan alta, quasi a tocar del cel. Aquesta…

Allò no era cap objecte abandonat enmig de la pluja. Allò no era un simple cèrcol fet de fusta i de fulles. Allò, indubtablement, era jo. Plena de colors, que…

Sempre he trobat que l’inici de l’estiu és un moment preciós per teixir desitjos. Un got de vi blanc ben fresc al damunt de la taula; alguna cosa per picar; el sol, que es resisteix a anar-se’n; la brisa, que ens embolcalla tot el cos; les obligacions, que hem entaforat en un calaix per no tenir-les tan a la vista, i un bon grapat d’espurnes als…

Aquell matí —cosa estranya en nosaltres!— vam sortir molt puntuals de casa. No eren uns privilegis de què gaudíssim gaire sovint, perquè els llençols, als meus…

No vull, malgrat haver-ho de fer, desempallegar-me dels llençols. Tinc ganes que segueixin ben enganxats a mi, com si fossin la meva segona pell, com si durant…

Des de feia disset dies pujar al número 24, al bell mig del passeig de Gràcia, per a mi s’havia convertit en una aventura. Havia abandonat els mots encreuats irresolubles, els auriculars que m’oferien ritmes de hip-hop i també el mòbil. I és que tenia una feina molt més important per fer mentre les rodes lliscaven per l’asfalt calent i encara…