Joan Mascarell

Mira que s’està a gust aquí, assegut en la terrassa de l’Helios. Fa fresca, però tant s’hi val. Podria anar amb samarreta de tirants i pantaló curt però que mai no em falte la bufanda. Quan estudiava amb els frares, que tot s’ho saben deia ma uela, són molt sabuts deia mon pare,  són uns setciències diria Joan Pla, ens advertien als alumnes que no…

Només m’he alçat, m’he dirigit cap al portal de la Senyó Rosa. Patia. Encara no serien les tres i poca cosa més que he hagut de beure’m un bon got d’aigua.…

Ana María, que així s’anomenava per gràcia del costum i les bones maneres familiars, perquè Ana fou l’àvia materna i María la paterna, va nàixer a Munic. Els…

Aquesta vesprada fa calor. No és allò, però si deixa de bufar l’aire, és qüestió d’obrir el ventall. I la senyó Rosa ho fa que ni brodat. A cada obrir i tancar l’atifell el crac que se sent fa imaginar una destresa que ni pintada. Ella, quan n’és conscient, fa una riallada mentre s’engrunsa en recordar-se que una vegada el mossén la va posar en…

Pere va ser un d’aquells espavilats a qui la resta del poble titllava d’oportunista i que havia sabut aprofitar-se del moment. Perquè en els pobles, passa això.…

Llorenç i Pasqual Riera, dos germans eixerits i ben plantats tots dos. L’un, el Llorenç, era tres anys major que Pasqual. Tant l’un com l’altre lluïen el segell…

Com tots els dies i a la mateixa hora, el magatzem dels anglesos tanca les seues portes. La mobila de les grans portalades que peguen a la plaça del Convent de Sant Antoni fan un soroll sec, de canya badada en tancar-se fins a les set del matí següent. Demà obriran i ho faran més noblement, en quan pose greix de maroma Toni Ivars, el maquinero.…

Amb una joia que l’alertava i la posava a l’aguait de les mirades de casa seua, Marie procurava de no mostrar-se’n gaire afectiva. Ella que tot ho calculava,…

Avenue Bosquet  i la Motte Picquet, el cel es desploma després de burlar-se bona cosa dels qui creuem cada matí la ciutat per sota dels castanyers d’un verd…

Estée i Gisèle. Una rossa i l’altra bruna. Estée lluïa uns talons sempre una mica massa alts, i Gisèle feia enlluernar per dur aquelles sabates enxarolades sempre més netes que un ivori. L’una, la rossa, sempre envoltada d’un aire nerviós. L’altra, la bruna, respirava una amabilitat pastosa i esmorteïda causada per una tranquil·litat malaltissa,…