Joan Mascarell

                                                                                                                                 Fabiola va complir quaranta anys ara fa no res. En fa tres que el seu cos va intentar ser esvelt però la sinceritat sempre et fa admirable i confessaré que ho ha aconseguit a mitges. Ha quedat com diuen, resultona. Va…

Mira que s’està a gust aquí, assegut en la terrassa de l’Helios. Fa fresca, però tant s’hi val. Podria anar amb samarreta de tirants i pantaló curt però que mai…

Només m’he alçat, m’he dirigit cap al portal de la Senyó Rosa. Patia. Encara no serien les tres i poca cosa més que he hagut de beure’m un bon got d’aigua.…

Ana María, que així s’anomenava per gràcia del costum i les bones maneres familiars, perquè Ana fou l’àvia materna i María la paterna, va nàixer a Munic. Els pares van haver d’anar-se’n allà per qüestions d’ascens professional. No cal dir que els eufemismes són com els sagraments: arreglen i apanyen.Al cap i a la fi, Ana María a l’escola…

Aquesta vesprada fa calor. No és allò, però si deixa de bufar l’aire, és qüestió d’obrir el ventall. I la senyó Rosa ho fa que ni brodat. A cada obrir i tancar…

Pere va ser un d’aquells espavilats a qui la resta del poble titllava d’oportunista i que havia sabut aprofitar-se del moment. Perquè en els pobles, passa això.…

Llorenç i Pasqual Riera, dos germans eixerits i ben plantats tots dos. L’un, el Llorenç, era tres anys major que Pasqual. Tant l’un com l’altre lluïen el segell familiar; una taca de pèl blanc entre l’inici de la ratlla del cabell i l’orella que contrastava escandalosament amb el pèl d’un negre atzabeja lluent com ell a soles.Ja feia tres…

Com tots els dies i a la mateixa hora, el magatzem dels anglesos tanca les seues portes. La mobila de les grans portalades que peguen a la plaça del Convent de…

Amb una joia que l’alertava i la posava a l’aguait de les mirades de casa seua, Marie procurava de no mostrar-se’n gaire afectiva. Ella que tot ho calculava,…

Avenue Bosquet  i la Motte Picquet, el cel es desploma després de burlar-se bona cosa dels qui creuem cada matí la ciutat per sota dels castanyers d’un verd fosfo i que tot just renaixen sense tèmer les gèlides matinades d’Abril. L’adoquí és una bèstia amable que es transvesteix de cent mil colors i amolla aquella lluïssor que enlluerna en aclarir…