Joan Mascarell

Només m’he alçat, m’he dirigit cap al portal de la Senyó Rosa. Patia. Encara no serien les tres i poca cosa més que he hagut de beure’m un bon got d’aigua. L’arròs d’ahir estava sentit. He vist llum a ca la Senyó Rosa i com és natural sempre pense la part més fosca de les coses i com que les circumstàncies acompanyen, doncs això, m’he menjat durant…

Ana María, que així s’anomenava per gràcia del costum i les bones maneres familiars, perquè Ana fou l’àvia materna i María la paterna, va nàixer a Munic. Els…

Aquesta vesprada fa calor. No és allò, però si deixa de bufar l’aire, és qüestió d’obrir el ventall. I la senyó Rosa ho fa que ni brodat. A cada obrir i tancar…

Pere va ser un d’aquells espavilats a qui la resta del poble titllava d’oportunista i que havia sabut aprofitar-se del moment. Perquè en els pobles, passa això. Al voltant de les taules sempre s’escriuen altres vides. I, així, molts en tenen dues: la que et pertoca per obra i gràcia de la divinitat, i la que t’escriuen les beates, els qui xuclen…

Llorenç i Pasqual Riera, dos germans eixerits i ben plantats tots dos. L’un, el Llorenç, era tres anys major que Pasqual. Tant l’un com l’altre lluïen el segell…

Com tots els dies i a la mateixa hora, el magatzem dels anglesos tanca les seues portes. La mobila de les grans portalades que peguen a la plaça del Convent de…

Amb una joia que l’alertava i la posava a l’aguait de les mirades de casa seua, Marie procurava de no mostrar-se’n gaire afectiva. Ella que tot ho calculava, que tot ho veia vindre amb un temps desmesurat. Ella, Marie, qui es deixava aquella pell que ja començava a clevillar-se-li de tant desfer-se pels seus. La Marie, la femme de sempre, l’eterna…

Avenue Bosquet  i la Motte Picquet, el cel es desploma després de burlar-se bona cosa dels qui creuem cada matí la ciutat per sota dels castanyers d’un verd…

Estée i Gisèle. Una rossa i l’altra bruna. Estée lluïa uns talons sempre una mica massa alts, i Gisèle feia enlluernar per dur aquelles sabates enxarolades…

Tot just, en acabar la tronada, les sentors a terra mullada fan que els sentits se li recuperen i li torna al seu lloc el trellat de saber on és i de qui s’envolta. De la canalera s’esgolen filets groquencs pels pòlens dels xipresos enamorats. I els rosers del balcó enlluernen de tanta llum. La senyó Rosa s’aixeca de la seua gandula i obri els…