Octavi Franch

Ja no em queden ni forces per parlar. Penso despert. Estic mig drogat; o drogat del tot. Però despert al cap i a la fi. Encara, no obstant, puc diferenciar què és somni i què és realitat, crua realitat. Quan somio no em fa mal res. Despert,…

L’Àngel era un solitari, tot un anacoreta celeste.Sempre s’arraulia sota el seu plomall grisós quan els seus col·legues dels núvols l’apressaven per tal d’anar a treballar. Ell, emperò, mai no en tenia ganes, mai no l’hi venia de gust.…

Van arribar les vacances d’estiu. L’Innocenci va decidir fer un llarg viatge, a un lloc ben exòtic, a l’altra punta del món. D’aquesta manera podria enviar una postal al seu millor amic, en Curro, que sempre estava viatjant als indrets més…

«Començo a sospitar que no és la classe de persona que em pensava», barrinava tot enuig la Vinyet. Hi havia pujat nou vegades. Estava convençuda que l’examinador li tenia mania; si no, no s’entenia pas. S’havia conjurat perquè aquella fos…

Esbalaïts pel feix de neu, tan inusual com impietós, que revestia els carrerons circumdants de la Seu Vella, els veïns de la capital del Segrià s’apilonaven a la llinda de la cambra on el bisbe de Lleida, l’ancià monsenyor Climent,…

En Henky Wyl·làlh era l’últim dels humans. Després de la Gran Revolta, tots els seus havien estat exterminats. Des que havien abandonat la Via Làctia, poc abans de l’esclat, res no havia estat el mateix. Els androides eren massa…

S’està de genolls, ben aferrat als tentacles cefàlics. No pot estroncar la vomitera. Les tripes se li escolen budells avall. Hores més tard, consulta el pes del seu malmès cos: dos quilos menys. Aquest mes ja n’ha perdut onze. L’al·lèrgia…

S’està de genolls, ben aferrat als tentacles cefàlics. No pot estroncar la vomitera. Les tripes se li escolen budells avall. Hores més tard, consulta el pes del seu malmès cos: dos quilos menys. Aquest mes ja n’ha perdut onze. L’al·lèrgia…

Cada divendres a la tarda després de plegar de l’Ajuntament, on treballa de tècnic de cultura, el Martí inicia el seu covard trajecte cap a l’oblit, encara que cada cop que ho intenta és totalment debades, perquè el record vital de la…

La Mariona sempre havia estat una noia molt intuïtiva. De ben petita, quan anava a la llar d’infants del barri, les monitores explicaven als seus pares que era una nena especial, a voltes estranya fins i tot. Els seus progenitors mai no…