fbpx
La revista més vital

Autobusos de la ciutat oculta

No he pogut oblidar tot el que vaig veure aquell dia des de darrere de la finestra dels autobusos. Encara no sé si ho he somiat o si estava passant de veritat, però el que sí sé és que tardaré molt de temps en esborrar aquelles imatges de la meua ment.

Tot va passar a finals del curs passat. Era un dia com tots els altres, en plena època d’exàmens de segon de batxillerat. Com tots els dies, vaig agafar el bus per anar a l’institut. A l’endemà tenia examen d’història i portava els apunts en la mà, en un intent d’aprofitar tots els minuts del dia per estudiar. Tan capficada estava jo en els moments previs a la Guerra Civil (1936-1939, no em podia oblidar de les dates) que quasi no m’adone que el bus estava en la parada, però això és una altra història. Recorde que em va estranyar que anara tan buit, però no hi vaig pensar molt. Després de tot, el que m’importava en eixos moments era estudiar-me bé el temari. I això que en un moment que vaig alçar la mirada del paper per mirar per la finestra, vaig veure una cosa que no quadrava gens a la façana de l’Ajuntament: la bandera de la II República (1931-1936, eixes dates també me les havia de saber). Quan vaig processar la informació que m’havien transmés els meus ulls, em vaig girar, en un intent de comprovar si no estava imaginant-me coses per culpa de l’estrés dels exàmens, però l’edifici ja quedava fora del meu camp de visió. “Estàs ensomiant”, em vaig dir, “I si està de veritat serà per algun acte commemoratiu”. I no li vaig donar més voltes, fins que moltes hores i tres exàmens després, vaig agafar el bus de nou per tornar a casa. Estava cansada, però la meua tossuderia em va impedir guardar els apunts d’història a la motxilla. Volia acabar amb les fases de la guerra abans d’arribar a casa, així que em vaig posar a la feina. Primera fase, fins a març de 1937. El Govern republicà es trasllada a València arran de la batalla de Madrid (entre novembre i desembre de 1936). Una anotació amb la meua lletra: el primer bombardeig a la ciutat de València fou el 14 de febrer de 1937, quan la ciutat encara estava en zona republicana.

De sobte, una solsida acompanyada d’un gran estrèpit va sacsejar tot el bus i va estar a punt de fer-me caure del seient. Fou aleshores que em vaig adonar que anava completament sola. Ni tan sols hi havia conductor. “Aleshores, com funciona l’autobús?”, em va passar per la ment. Perquè el bus seguia en marxa, sacsejant-se contínuament. Vaig haver d’agafar-me per no caure, desorientada. “Què està passant? Són terratrèmols?”, vaig pensar. Vaig mirar per la finestra de l’autobús. Hi vaig veure gent que corria, com fugint, però alguna cosa no em quadrava. Els edificis eren els que coneixia del centre de València, d’estil modernista, però als baixos no hi veia les tendes per on acostumava a passar dia sí i dia també. I la roba de la gent… Era estranya. Com d’una altra època.

 

Què fa una bandera republicana a l’Ajuntament?

 

El primer bombardeig a la ciutat de València fou la nit del 14 de febrer de 1937, quan la ciutat encara estava en zona republicana.

 

“No pot ser. Ni de conya”, recorde que vaig pensar. Però també era veritat que estava dalt d’un autobús que funcionava sense conductor i d’on havia desaparegut tota la gent. No era molt difícil acceptar també que havia viatjat en el temps. Em vaig espantar. L’autobús se’m va fer menut. Necessitava eixir, necessitava aire, però les portes no s’obrien. Vaig començar a notar que em faltava l’alè. “Para. Asseu-te i respira fons”, em vaig dir a mi mateixa. Vaig continuar parlant-me en veu alta, en un intent de calmar-me. Poc a poc, la meua respiració es va anar asserenant. A l’altra banda del vidre, m’observaven edificis mig derruïts per les bombes, però la poca gent que encara quedava pel carrer no pareixia adonar-se que jo estava allí. La meua curiositat va començar a imposar-se: com era possible haver viatjat en el temps? On havia anat a parar tota la gent del bus? Per què les persones del carrer no em podien veure? Què passaria si baixava del vehicle? Esta última idea m’atreia a la vegada que m’espantava. Tot i que pareixia que el bombardeig ja havia acabat, no sabia si els carrers serien segurs. Encara podria caure’m un tros de balcó al damunt i ja l’hauria feta bona. Però volia comprovar que tot allò que estava veient era real.

L’autobús, com si adivinara els meus pensaments, es va parar i va obrir les portes. Tornava a estar davant de l’Ajuntament, amb la bandera que em recordava que ja no estava en la meua època. Vaig respirar fons. “És molt perillós, deuries quedar-te dins”, va dir la part del meu cervell a la qual encara li quedava un poc de trellat. Evidentment, la vaig ignorar. Amb els ulls fixos en la façana de l’Ajuntament, vaig posar el peu dret al carrer sense asfaltar.

I, en comptes del fum i la polseguera de després del bombardeig, em va rebre el sol. Vaig haver de parpellejar, desorientada per la claror, i un ciclista quasi m’atropella.

—Vés amb compte per on vas! —va cridar sense parar-se. Em vaig adonar que havia baixat de la vorera. Espera. Jo no estava en els anys 30? Però pareixia que havia tornat al meu segle. Els carrers, les tendes, la gent… Tot era el de la meua època. Inclús havia desaparegut la bandera republicana de l’Ajuntament. Aleshores, m’ho havia imaginat tot? “No, no pot ser. Allò que estaves veient era molt real. I estaves tot el temps desperta”, vaig pensar.

No li ho vaig dir a ningú, clar. Vaig tornar a ma casa a peu i li vaig dir als meus pares que m’havia angoixat pels exàmens i necessitava donar un passeig en comptes d’agafar el bus. Tot i això, no vaig poder estar-me’n de continuar estudiant Història fins a tard. Veure aquells fets en primera persona va fer que volguera conéixer-los més a fons.

Somric recordant aquell examen. Va ser el meu primer deu en la classe d’Història, i en la PAU també ho vaig fer molt bé. En l’últim moment, vaig decidir canviar la meua opció de carrera, i ara estic fent primer d’Història. Qui sap què estaria fent si no hagués tingut aquella experiència que encara no sé si és real. Però bé, ara això no em preocupa. El que necessita tota la meua atenció és l’examen que tinc demà. Amb un sospir, m’assec al bus i trec els apunts

 

L’entrada de Jaume I a València fou el 9 d’octubre de 1238.

 

Comence a sentir soroll de la gent al carrer per damunt dels cotxes i, estranyada, alce el cap dels apunts. No em fa falta pensar molt per adonar-me què passa. Els carrers de terra, ni rastre dels edificis alts de la ciutat i vestimenta que m’he hagut d’estudiar en la universitat. Estic en la Edat Mitjana. I posaria la mà en el foc per dir que és el 9 d’octubre de 1238. Bé, ara que sé que si baixe del bus torne al meu temps, tinc intenció de quedar-me aquí una bona estona. Vull gaudir tot el que puga de la ciutat oculta que tenia davant dels meus ulls i que els autobusos m’han descobert. No sé com, ni per què… Però ja ho descobriré.

Temps de lectura: 6 minuts

28+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close