Avui és el gran dia! Avui es juga la final de la Lliga de Campions, la màxima competició europea de futbol, el títol més important al que un futbolista pot aspirar. Els dos equips que han arribat a la final, un italià i un alemany, han superat totes les eliminatòries anteriors, unes amb facilitat i d’altres penosament i pels pèls. Tant fa com han arribat fins aquí, la qüestió important és que hi són. El camí ha estat feixuc i llarg per als dos equips, i ara toca jugar-s’ho tot a una sola carta. Deixar-ho tot en mans de la loteria d’un sol partit. La història només recorda els vencedors. Del subcampió, tot i tenir un gran mèrit, no se’n recordarà ningú. El món del futbol, i de l’esport en general, és així de cruel. El Thomas ho sap perfectament. Tot i que té una molt àmplia experiència en el futbol, fins avui no ha viscut mai una final europea en primera persona. És conscient de tot el que avui està en joc. No vol fallar. No pot fallar.
El Thomas ha intentat mantenir-se serè i tranquil abans del partit, però no ho ha aconseguit. Un cop en el vestidor, no ha pogut evitar contagiar-se del nerviosisme que es palpa en l’ambient de les entranyes de l’estadi. Abans que sigui el moment d’abandonar el vestidor per anar cap al túnel que dóna accés al terreny de joc, el Thomas ha repassat una i altra vegada, com un obsés, els tacs de les botes. Ha estirat vint vegades les mitges fins als genolls, com si no estiguessin ja prou tenses. Ha col·locat trenta cops la samarreta dintre del pantaló, com si abans no estigués bé. Sap que tot i que el futbol és un esport d’equip, on juguen onze, la victòria o la derrota depèn més d’uns que d’uns altres, i que ell està en el primer grup. “Thomas, tranquil, no en trauràs res de posar-te nerviós, relaxa’t”, es repeteix inútilment.
El Thomas camina cap al túnel aparentant una serenitat que no té. Li suen les mans. Un cop al túnel, s’esforça a mirar només cap endavant. No vol desviar la mirada del front, perquè vol abstreure’s de l’ambient de tensió que domina en els dos equips. Tot i això, no pot evitar la temptació de mirar un moment a la dreta. Hi veu els rostres contrets dels jugadors de l’equip italià. S’adona que estan tan crispats com ell. “Ells també es juguen molt aquesta nit, com nosaltres”, pensa, mentre se li escapa un mig somriure. L’Edward, a qui té al darrere, també ha mirat l’equip italià. Acte seguit li xiuxiueja a cau d’orella: “Thomas, company, estiguis tranquil. Estic segur que avui triomfarem. Serà una gran nit per a nosaltres”. Aquest comentari l’assossega. Sempre ha tingut molta confiança en l’Edward. Són molts partits junts. Al camp sempre han estan molt compenetrats.
Arriba el moment que els dos equips surten del túnel per entrar al terreny de joc. Thomas trepitja la gespa amb pas segur, mentre sent com l’estadi rugeix de sobte, cridant, xiulant i aplaudint alhora.
Thomas intenta no deixar-se impressionar per la cridòria, i concentrar-se només en els noranta minuts que té per davant. Sap que ell és un dels homes importants en el terreny de joc. Per sobreposar-se a la por, Thomas pensa que darrere seu caminen l’Edward i el Colin. Saber-ho li dóna confiança. “Som el millor trident del futbol”, es diu el Thomas interiorment. Però no aconsegueix foragitar completament la recança. És conscient que tothom analitzarà amb lupa la seva actuació. Que els mitjans de comunicació poden crucificar-lo, si creuen que no ho ha fet bé. I que, segons com vagi el partit, demà a l’escola els companys es burlaran dels seus fills.
Abans d’arribar al cercle central l’assalta un atac de pànic: “Ostres, i si m’he deixat la moneda al vestidor?” Dissimuladament es toca la butxaca del pantaló. “Uff…”. La moneda per sortejar el camp i el xut inicial és al seu lloc, a la butxaca. Només l’Edward i el Colin, els seus fidels liniers, s’han adonat del moviment de la mà per comprovar si la moneda era a la butxaca. Somriuen. “És el millor àrbitre d’Europa, però abans de cada partit es posa nerviós com un nen petit!”.
Temps de lectura: 3 minuts
