En els primers anys d’aquest segle, i induïts per Francesc Foguet i Mireia Sopena, amb la col·laboració de l’editor Francesc Mestres, un grup de joves inconscients de vint-i-molts i trenta-pocs anys ens vam fer el ferm propòsit d’encetar una col·lecció d’assajos en català. Encara que avui sorprengui, tot just travessat el mil·lenni, aquest gènere literari es trobava en una situació crítica a les llibreries.
Amb la insolència i la inconsciència pròpies de la joventut ens vam fer el ferm propòsit d’alterar la situació, i des de la migradesa dels nostres recursos, des de la intempèrie de la independència vam sortir per enfrontar-nos als elements. D’allà en va sorgir la col·lecció Argumenta, que entre 2002 i 2010 publicà dotze volums sobre la situació de la cultura i la societat dels Països Catalans des d’una perspectiva crítica i global. Els llibres, que van tenir una relativa bona sortida, es plantejaven en base a una dotzena de col·laboradors cadascun –bona part dels quals han acabat protagonitzant carreres professionals remarcables– que abordaven camps com la literatura, la música, les arts escèniques, la historiografia, la sociologia, les arts plàstiques, etc. Ara bé, entre les estrictes condicions a complir que teníem encarregats els coordinadors de cada volum havíem de procurar, entre els col·laboradors, l’equilibri de gènere i el de procedència: calia que les signatures fossin representatives de la pluralitat dels Països Catalans. Des d’una perspectiva personal aquell esforç fou d’una gran efectivitat pedagògica. Massa avesats a interioritzar les artificials fronteres administratives, els principatins, majoritaris, vam aprendre a veure els Països Catalans com a una unitat cultural amb una seductora diversitat.
He recordat aquest episodi personal mentre llegia el quart volum de Biografies parcials escrit pel filòsof Xavier Serra (1967) dedicat a resseguir la trajectòria de mitja dotzena de personatges il·lustres relacionats estretament amb el País Valencià, malgrat que amb trajectòries caracteritzades per una clara interacció amb la resta de territoris de parla catalana i més enllà. Com el títol indica, es tracta d’unes biografies parcials, en el sentit de persones nascudes durant la dècada de 1950, i que per tant entren ja en una etapa de plenitud creativa, on el futur, allò que encara falta per fer, resulta d’un gran interès, mentre que ja tenen prou edat i perspectiva per fer una mirada enrere a fi de comprendre millor el temps històric que els ha tocat viure i que els defineix. Es tracta de l’actriu Pepa López, l’acadèmic Dominic Keown, l’editor Vicent Olmos, l’arqueòleg Ferran Arasa, la soprano Enedina Lloris i el periodista Vicent Partal.
Si bé, i per definició, tota biografia és singular, el valor de llegir un llibre on se n’inclou mitja dotzena, permet fer-nos amb la idea d’un retaule valencià generacional. Persones potser representatives del salt endavant cultural que, malgrat el difícil i enrarit clima social i polític que caracteritza el País Valencià actual permet esmenar el barcelonacentrisme que esterilitza la cultura catalana més o menys oficiosa, que té com a funció posar en crisi les creences a tot aquell relacionat amb la creació artística i literària, tal com el tàndem Foguet-Sopena ens obligava a superar. Tota cultura que vulgui defugir la irrellevància ha de tenir ambició universal; tota cultura que pretengui tenir ànima ha de posseir arrels. I el llibre de biografies corals redactat per Serra compleix ambdues condicions. Dels sis personatges biografiats, cinc ens repassen una història col·lectiva i comuna, la de País Valencià del segle XX que ens remeten a les poderoses ombres de la guerra civil, de l’erm franquista, la del difícil mutació del món rural a l’urbà, d’una sociologia inhòspita, d’una disglòssia difícil de superar, d’un país a mig fer i assetjat per la invisibilització promoguda per un estat hostil, encara que també la d’una societat disposada a bastir la seva pròpia existència a còpia de cultura, malgrat els obstacles reals o imaginaris. La sisena biografia, la del crític britànic Dominic Keown, un dels millors coneixedors de Vicent Andrés Estellés, també ens parla de l’Anglaterra sòrdida que recorda les reflexions profundes, locals i globals, del gran historiador Tony Judt.
No és cap secret que la biografia és un dels gèneres més difícils, especialment quan el subjecte d’estudi és viu i té al davant més coses a fer que fites assolides en el passat. Es percep que el principal material fet servir per Serra han estat entrevistes amb profunditat que ha sabut tractar amb ofici per construir un relat sòlid sobre l’individu i la col·lectivitat on s’insereix. En aquest sentit, la interacció del biografiat amb la del país van paral·leles, de manera que ens afavoreix una apreciable dimensió dialèctica que ens permet no només conèixer en profunditat el personatge, sinó també de fer-ne un retaule de la societat valenciana del segle XX.
Després, és clar, hi ha els detalls i particularitats que, combinades, ens permeten aquesta visió de conjunt. La de Pepa López ens permet percebre aquest gran salt entre l’amateurisme i la precària professionalització de les arts escèniques, on el teatre català, al més pur estil Pirandello, és com una colla de personatges a la recerca d’un autor (o més aviat, d’una identitat): una experimentació profunda, amb diverses provatures, que tracta d’establir un nou teatre nacional i universal, que no exclou errors, manca d’autoconfiança i la gran precarietat de la indústria. La de Dominic Keown, a banda de qüestionar el neonoucentisme de capital barcelonina i la reivindicació de la centralitat d’autors imprescindibles com Fuster i Estellés, també ens provoca a l’hora d’introduir l’estudi crític de la literatura d’acord amb els paràmetres anglosaxons, que ens hauria de fer superar les carències del model de corrents i generacions en els estudis literaris vigents. La de Vicent Olmos ens fa entendre la transcendència de la indústria cultural i el rigor metodològic i estructural necessaris per normalitzar la cultura en els Països Catalans, tot defugint els perills de l’addicció al voluntarisme. La de l’arqueòleg Ferran Arasa ens il·lustra sobre els necessaris canvis en la mirada sobre el nostre propi passat, tot defugint els plantejaments teleològics tan normalitzats en el món acadèmic hispànic, i reivindicant, per contra, una reconstrucció del relat històric despullat d’apriorismes. La d’Elisenda Lloris, potser la més convencional, ens endinsa en el món de la música clàssica amb les seves fites i servituds, tot connectant la tradició musical valenciana amb la necessària reflexió epistemològica dels nous estudis musicològics, en un context global. Finalment, la de Vicent Partal, esdevingut una mena de veu de la consciència crítica i un dels qui més han fet per esborrar les fronteres mentals interiors dels Països Catalans, ens parla de la construcció d’un periodisme digital rigorós i honest en un canvi de segle que també ha suposat un nou paradigma sobre el món de la comunicació.
Qui mai ha tractat d’escriure una biografia pot adonar-se de la dificultat de l’exercici. És un gènere a cavall entre la història i la literatura, on es combina la dimensió individual amb la col·lectiva, que fa servir un personatge per fer-la interactuar amb el seu temps i espai. Josep Fontana, enguany desaparegut, parlava de “la història dels homes”, que havia de transcendir les personalitats individuals per abordar un passat en comú, amb les seves convergències i conflictes, amb les seus fracassos i fites. D’aquí la importància de posar noms i cognoms a una història que sempre és compartida. La lectura d’aquest volum, d’una extensió ajustada i una prosa destacable, es converteix en un d’aquests exercicis imprescindibles per comprendre els Països Catalans actuals, encara que també constitueixen un retaule global sobre una realitat creixentment interconnectada.
Autor: Xavier Serra
Títol: Biografies parcials. Impuls
Editorial Afers, Catarroja, 2018
Pàgines: 193.
ISBN: 978-84-16260-58-4
Temps de lectura: 7 minuts
