Apèndix: Jack l’estripat (fragment 1)
Jack treballava en un càmping al límit de la legalitat al bell mig del desert. Les parcel·les gairebé no tenien ombra i estaven delimitades per grans pedres sense cap forma especial. Algunes de les pedres també servien per protegir els escassos llums que s’hi filtraven quan el sol queia més enllà de la planúria i il·luminaven els pocs usuaris per orientar-se. Dir-ne càmping era un deliri de grandesa del seu fundador i propietari. No hi havia hagut mai cap servei a part d’uns lavabos i una caseta de recepció amb quatre productes de primeríssima necessitat. Com que estava enmig del no-res, tampoc li caldria cap tanca per delimitar-ne el perímetre si no fos pels depredadors que, de tant en tant, travessaven la zona.
Jack n’era la persona de referència, tant de dia com de nit. Les escasses visites del propietari eren totalment de protocol: abastar els productes que suposava que es podien haver acabat i recollir els bitllets de la caixa. Per això, l’únic treballador a jornada completa se l’havia fet quasi seu. Era el seu món. Aquesta feina l’havia allunyat d’un món de decadència i de barris marginals. Només feia uns mesos que hi habitava.
La tarda va caure lentament per l’horitzó. En Jack sabia que només tenia quatre clients dispersos en alguna furgoneta i alguna motorhome amb arrels rovellades. Es va passejar amb la motocicleta, ja que el seu capatàs aquesta vegada havia pensat en omplir de combustible. Va fer les últimes comprovacions per garantir els serveis ínfims que pel miserable preu de les parcel·les es podia oferir; va tornar a la seva cadira apedaçada a fumar un cigarret i, amb tota seguretat, dormir una última becaina abans del passeig nocturn. La seva rutina es movia entre estats de somnolència durant tot el dia.
El despertà una trucada pel telèfon de gòndola que feia dies que no sonava. Es va sobresaltar en veure que el negre de la nit havia guanyat definitivament als tons ocres i ataronjats del desert en la única finestra panoràmica del despatxet. Era un avís d’un client per alertar que havia saltat la llum dels lavabos. Entumit encara, es va posar la jaqueta motard heretada amb el lloc de treball i una petita caixa d’eines amb allò essencial. Al cap de dos minuts es presentava davant del tosc edifici de totxana esclovellat i il·luminava el quadre de llums de l’exterior. A primer cop d’ull no hi havia cap fusible fos, però un soroll a l’interior de l’edifici delatava que hi havia moviment a dins. Entrà anunciant-se. Amb el feix de llum il·luminà els urinaris i les tres piques de la secció d’homes. El soroll persistia provinent de la última cabina on hi havia les clàssiques comunes. Trucà a la porta sense resposta. El pany tancat. En un racó més enllà dels envans separadors, Black havia estat observant tota l’escena amatent amb els ulls acostumats a la foscor. Ell entrava en el proper acte.
Black i White: dimarts
—La vida ens ha dut a trobar-nos tres vegades, aquesta és la definitiva —White llança la pregunta amb la vista als finestrals que deixen passar generosament la llum de mitja tarda.
—No consideres que ja és massa tard? —Black ha respost ràpid, com si ja conegués la pregunta abans de ser formulada.
White no varia la posició del cos, però comença a inclinar lleument el cap, com a preàmbul de girar-lo.
—Malgrat la nostra edat, jo encara crec en la justícia, i per això mai és massa tard.
Black, impertèrrit, diu:
—Doncs miri, per la llei ja ha prescrit. Vostè ho ha perdut tot per aquest seu capteniment —el to, en absolut amenaçador, més aviat paternalista, aconsegueix l’efecte desitjat en el seu interlocutor: la ràbia.
—Però, tanmateix, hem acabat exactament al mateix lloc, amb l’única diferència que la seva cadira ara té rodes i jo continuo amb la consciència ben tranquil·la.
Black deixa passar uns segons que semblen tardes, torça la boca burleta però hi torna conciliador:
—Vostè i jo som analògics, res és «0» o «1».
I ara White s’agafa a l’esperit pausat de Black i resolt:
—Sí. Si fos ara tot hauria anat molt diferent, probablement la persecució hauria acabat fa quaranta anys.
S’obre una porta amb marcs de fusta i cos de vidre glaçat i entra un zelador disposat a endur-se Black. Mentre és empès, Black no s’està de dir:
—I tampoc no estaríem compartint aquestes llargues tardes d’estiu, tristament, per una mala coincidència.
Expedient 21. 12 de gener 1972: Jack
Ell va ser la meva salvació, sí. Jo anava pel mal camí, cregui’m. Estava sol i no tenia res ni ningú que em reconfortés. Que quan el vaig trobar? Bé, jo diria que ell em va trobar a mi. Jo freqüentava els bars més trillats del suburbi, gastant-me els pocs dòlars que em quedaven de la meva última feina, de feia més de dos mesos. Ni menjava bé ni dormia tranquil, ben a punt de ser expulsat de la miserable pensió on malvivia.
El senyor Benjamin em va convidar a una última copa. Just abans que el bàrman ens fes notar que anava a tancar el local, em va dir que l’anés a veure l’endemà tot lliurant-me una adreça escrita en un targetó de cartró. On el tinc? No ho sé, el devia llançar. Jo no hi volia anar, pensava que era un dels habituals torrats que freqüentaven antres. Però quan em va passar la ressaca vaig pensar: «què carai!», i vaig buscar l’adreça. Tenia l’oficina en un entresol que ni tan sols figurava en la graella de paperets del porter automàtic. Vaig trucar a un número qualsevol per entrar, i un cop dins vaig localitzar la porta escrita a mà en la targeta que m’havia donat.
Em va rebre amb un somriure, va omplir una fitxa a partir del que jo li vaig saber contestar d’una extensa bateria de preguntes i em va dir que em trucaria ben aviat. Li vaig donar el telèfon del bar on anava més sovint. Estic sol i no tinc cap familiar que tingui telèfon. No passaven ni tres dies que rebia la trucada. Al cap d’una setmana ja estava treballant. La feina no era gran cosa però em pagava puntualment, i em donava pau. Parlar amb ell tranquil·litza l’ànima. Sabia que ara ho faria bé, que ja havia tocat fons i que sortiria a la superfície. Jo mateix em deia: «Jack, fes cas a aquest home, que ell et traurà del forat».
Black i White: dimecres
—Quina necessitat tenia de captar aquella pobre gent? No es podia guanyar la vida d’una manera més digna?
—No tinc tan clar com vostè que jo els anés a buscar. Ells venien a mi. No tenien ningú més, amb poca cosa que els donés ja em convertia en el seu puntal.
—Ni que ho juri. M’he passat molts anys investigant els casos de les còpies dels contractes que vostè em va lliurar, i les he contrastat amb la premsa local de successos, massa casualitats. Llocs de treball d’alt risc sense les condicions de treball ni les assegurances adequades. El seu modus operandi és més propi d’un cap de secta. Quina vergonya!
—Cap ni una. Jo diria més aviat que la relació amb els meus clients era de simbiosi total. Millor que qualsevol altre parell d’espècies d’aquesta santa terra.
—Aquí li dono la raó, el seu cas no és propi d’aquest món. És una cosa diabòlica, fora del comú. Sé que els seus «clients» morien al cap de poc temps de treballar en les feines que els proporcionava. No sé com s’ho ha fet per viure una vida d’aquesta manera tan miserable.
Expedient 15. 8 de novembre de 1971: Michael
De què volia que tingués por, jo? En aquesta vida sempre m’ha tocat el pitjor paper. Vaig passar del món de la delinqüència juvenil a les drogues, després a les pallisses per encàrrec i la cosa va anar augmentant fins a convertir-me en un autèntic sicari. Quan passejo per un carreró fosc, jo soc el temut. Mireu el meu rostre i no dubteu en adjectivar-lo: terrorífic? Inhumà? La falta de dents és la part més anecdòtica, la cremada d’àcid que em travessa la galta i m’arriba al front m’ha marcat des dels vint anys. Quan els nens es creuen amb mi no gosen ni mirar-me, però sé que després es giren i no s’estan de comentar-ho als seus pares.
Treballar al moll tampoc no era una feina massa estranya, fer-ho de nit em permetia no haver d’amagar el meu rostre. Vigilava allò que ningú vol veure. Descàrregues de vaixells il·legals, tràfics de tot tipus, contenidors que mai s’haurien d’haver obert. I doncs, pregunta que què em feia por?
Benjamin m’havia preparat, m’ho havia explicat sense dir-m’ho. L’èxit de la feina es basava en la discreció: en no preguntar. L’empresa que pagava no donava explicacions. De fet, quan ho vaig voler deixar tampoc me’n van demanar cap a mi. Tot i saber que jo coneixia el destí dels meus antecessors en la feina. Una mort cruenta.
Durant la meva última nit es va descarregar un contenidor diferent de tots els altres. A dins, grans caixons de fusta que desprenien olors d’un altre món. La gent que ho manava no eren d’aquí, parlaven idiomes que jo no entenc i que tampoc vaig aconseguir identificar. Sé que a dins hi havia alguna cosa viva que ens cridava, que ens anhelava. Uns grunys diferents de qualsevol altra bèstia que hagi pogut veure en un zoo. Vaig tenir por. I no era por de la mort. Aquesta ja me la conec. Era una por que traspassava aquest món, que et persegueix també un cop mort. L’operació va durar pocs minuts, entre tres i quatre de la nit, d’un dia entre setmana qualsevol.
Fins al dia d’avui no hi he volgut tornar. Però aquella por m’ha seguit fins i tot canviant de ciutat. He acabat els quartos i torno a necessitar la feina. Per això avui aniré a veure Benjamin, sé que ha canviat de local però torna a ser a la ciutat. El trobaré. Vol que li digui on el puc trobar?
Black i White: dijous
—La por era una constant. Els pocs clients que vaig poder entrevistar en vida me la transmetien. Alguns amb paraules, d’altres amb mirades. Era una por serena, de foscor absoluta en un bosc conegut, quasi balsàmica. No he arribat a entendre com és que, malgrat tot, continuaven endavant. Fins i tot puc dir que semblaven quasi hipnotitzats per vostè, com si li deguessin fidelitat.
—Hi ha moltes coses, senyor White, que no entén ni entendrà mai. De fet, fins a quin punt pensa que és una trista casualitat que el seu centre hagi patit una desgraciada inundació i l’hagin traslladat temporalment al, diguem-ne, meu hospital?
Black recolza els avantbraços a la cadira, amb els palmells de la mà mirant amunt. Després tanca els ulls i torna a aquell estat letàrgic que l’acostuma a atrapar al cap de pocs minuts. White suposa que deu ser la ingent quantitat de narcòtics que li donen en aquest manicomi. Les pluges d’aquesta primavera han provocat una crescuda del riu obligant les autoritats sanitàries a traslladar els malalts mentals del centre on White està internat. Ara ja fa una setmana que conviu amb el seu antagonista, principal vehicle de la seva pròpia bogeria, però tot just fa tres dies que l’ha reconegut. De moment només ha pogut obtenir d’unes petites escletxes de lucidesa en ell. Però l’empresa és prou important per insistir-hi, i ho farà fins al final.
Després de tantes dècades jugant al gat i al rata ara creu que finalment ha començat la partida final. El destí l’ha dut al seu cau, i amb la grandària del país la probabilitat d’aquell encontre era realment baixa. Per White això només podia significar que l’anhelat final estava a punt d’arribar.
Expedient 23. 4 d’abril de 1972: Maigret
Ben és bo amb mi. Ara ja no treballo d’acompanyant, ni de cangur, ni en una barra americana. De petita sempre m’ha mogut la vena artística. Ma mare cantussejava les cançons de la ràdio quan el meu pare era al bar torrant-se per després arribar a casa sorollosament i apallissar-la millor. Jo vivia en una altra realitat. Ni sentia els crits ni volia veure les destrosses l’endemà al matí, si és que em cridaven per anar a escola. Jo volia actuar en un cabaret o en un teatre musical. Allà les cançons són alegres. Com jo.
Deixar enrere la família per buscar les meves primeres feines a la gran ciutat va ser la millor decisió dels meus catorze anys. Vaig treballar de les coses més indesitjables fins que vaig trobar Ben. Ell m’ha sabut ubicar. M’ha ajudat a trobar una pensió i m’ha donat aquesta feina meravellosa que em permet viure. El circ és la meva vida. Quedo bocabadada amb els trucs de màgica, de funambulisme o amb les pallassades dels germans Prados. Quan estic entre bambolines sé que tothom espera la meva actuació: sóc el plat fort de l’espectacle.
Janos, el domador, i jo formem una parella estel·lar. Tot els animals m’estimen, i cregui’m, no hi ha cap mena de perill. Ni que em trepitgi un elefant, ni que se’m mengi un lleó. Cap. Tot està sota control. I això Ben ho sap. Per aquest motiu va aconseguir que em triessin a mi. Ara sóc part de la família. Recorrem pobles i ciutats. Formem part dels somnis de tota la mainada. Sé que alguns nens tenen pòsters a les habitacions amb meravelloses il·lustracions del número on poso el cap dins la boca del lleó. Quan em fico al llit encara sento la cridòria del públic en el moment que Leo tanca la mandíbula de cop amb un redoble de tambor. Jo ja estic dreta amb els braços enlaire agraint aquell clímax tan formidable. Senyor Wyat, de què diu que treballa vostè? D’inspector?
White, en solitari
El cercle s’anava tancant. La primera vegada que em va atendre en una inspecció, en aquell soterrani tronat de la vella city, anava molt perdut, ho reconec. Black era astut. Quasi no tenia documentació a mostrar. Un armari de peu amb un parell de caixes de sabata per arxivadors. Al cap de pocs minuts ho vaig tenir tot revisat: alguns telèfons d’empreses de la zona anotats, que més tard comprovaria que eren tots veritables, i unes poques fitxes de candidats, curosament ordenats per ordre alfabètic, tot i que pels pocs que eren els podria tenir ordenats pel número de sabata si volia.
La meva feina d’inspector era molt rutinària, i els meus superiors no esperaven massa resultats en feinetes com les del cas de Black. Però jo tenia olfacte, i vaig intuir que aquella miserable agència de treball temporal no era més que una cortina entre empreses d’un poder incomprensible per mi. A mi això em treu de polleguera. No entenc com les ordres d’inspecció que rebo només em deixen revisar les empreses modestes i les grans sempre queden impunes. Ser inspector de treball és una autèntica putada quan ningú creu en el que fas. Només jo. Per això m’hi vaig abandonar i també per això em va deixar Evangeline, la meva promesa. El meu afany per dignificar la professió la va afartar. I no la culpo. Em vaig quedar sol, i la meva àuria de justicier incomprès va créixer fins a límits insospitats.
Black és un autèntic llop tot i el seu físic menut, les ulleres rodones de cul rodó, els pantalons de pinces i les camises de quadre petit. Té un instint depredador i és voraç quan cal. Jo no sóc més que un xai al seu costat, però m’hi he deixat la vida lluitant per una ètica judeo-catòlica que a part del clero (i no tots) veig que només hi crec jo. Les entrevistes a subjectes com Jack, Michael o Maigret van ser els fonaments del castell que aixecaria amb la investigació. La confirmació de les seves defuncions il·luminaven moltes nits d’insomni. Fins i tot més enllà del meu acomiadament, després d’un acte estúpid de transparència, explicant a què dedicava les hores que a ells no els sortien.
Black i White: divendres
S’acosta el cap de setmana al sanatori. És mitja tarda i els treballadors més afortunats acabaran la jornada laboral d’aquí a un parell d’hores. Els malalts més lleus, entre ells els dos sofistes crepusculars, es tornaran a trobar en una activitat d’animació. White, com a nouvingut al centre, no sap encara que la direcció aposta per una nova teràpia de recuperació que es basa en el món de les arts escèniques que el personal, molt a contracor, prepara pels divendres a la tarda. Per a ells és només un peatge que cal superar pel cap de setmana. La fortuna torna a asseure els dos ancians de costat en un improvisat (i ridícul) teatre de titelles. Avui es representa Hansel i Grettel.
—Si us plau, contesti’m un parell de preguntes més —l’obra tot just comença i els espectadors encara xerren entre ells sense que el guinyol aconsegueixi de captar la seva atenció.
—Vostè i les preguntes! Relaxi’s i gaudeixi de l’obra, que avui és el millor dia de la setmana!
—Tots dos sabem de sobres el conte dels germans Grimm. Però en la història de la seva vida no puc entendre ni l’origen ni la finalitat de tot plegat.
—Amb qui se sent més identificat vostè: amb Hansel, que queda atrapat en una gàbia per ser menjat, o amb Gretel, que pot rondar per la casa fent de criada? Crec que hauria de fer-se aquesta pregunta… Però, tanmateix, li concediré aquest últim desig, fraccionat en les estonetes de canvi d’acte, no vull que m’hagin d’avisar durant l’obra, que després em castiguen sense les galetes d’abans d’anar a dormir.
S’obre el teló i es veu l’interior d’una casa amb els dos germans arraulits i els pares que es lamenten de la seva dissort pensant en abandonar els fills al bosc, com tothom sap. Un parell de minuts després comença el canvi d’escenografia.
—Quan va començar tota aquesta bogeria? —llança en veu baixa White.
—D’acord, d’acord. La seva insistència m’aclapara. Jo estava malalt, molt malalt. Vaig anar a tots els metges que les meves arques em van permetre, i cap em donava la mínima esperança. Vaig anar a sanadors, remeieres i religiosos. Jo no volia morir, només tenia vint-i-cinc anys i ja en feia cinc que m’havia quedat totalment sol al món. Qui em cuidaria? En la meva recerca vaig arribar a botigues d’ocultisme i màgia negra, i en una d’elles vaig trobar un llibre atrotinat que era tot un compendi de bèsties i dimonis d’un altre món.
S’aixeca el teló, es fa el silenci com per art de màgia (ara blanca) i els germans comencen a caminar ja perduts pel bosc. Benjamin ha callat de cop.
—Em pren el pèl? —en el bosc ha aparegut una casa de llaminadures i els nens han decidit d’entrar-hi, el personal del centre necessita uns minuts per recrear-ne l’interior.
—Quina necessitat en tinc? Jo també era escèptic en aquests temes, però no sap el que et pot provocar la desesperació. No vaig ni tenir temps a racionalitzar el que estava a punt de fer. Amb quatre espelmes al menjador de casa i un seguit de frases en un idioma sense quasi vocals ja estava fent la primera invocació. Ell va venir.
—Ell? Què diu ara? Tots aquests anys d’atrocitats i em vol fer creure que hi havia un esperit al darrere? —White està convençut que li està prenent el número. S’indigna i puja el to. El cap d’un zelador apareix per entremig del teló i marca un sssssh que el fa callar de cop. Sembla mentida com la resta de bojos de la sala resten en un silenci sepulcral, la improvisada platea sembla un camp de gira-sols florits, tots mirant al mateix punt. White acata, fa cara compungida i calla.
—Li convé el silenci si vol saber això que fa tants anys que el motiva. Pel que tinc entès la seva obstinació i la seva falta de discreció l’ha condemnat a la bogeria, a ulls de la societat. Pensi que qui l’ha avisat no ho tornarà a fer, se l’endurà a l’habitació abans que la bruixa els posi dins la gàbia!
White baixa el cap i assenteix. Xiuxiueja el seu consentiment perquè Black continuï amb les seves falòrnies. Després d’esperar tants anys, aquesta explicació inversemblant l’està traient de polleguera, però donades les circumstàncies potser no tindrà gaires més oportunitats.
—Crec que és un dimoni d’una altra dimensió. No parlava i es movia a poc a poc. Però solament mirant-li uns llavis molt carnosos d’un lila més pujat que la resta del cos se’l podia entendre.
—I què volia?
—Coneixia la meva situació i em va proposar un pacte: m’allargaria la vida un any per cada ànima que li proporcionés.
—Com? Això és una bestiesa! Que s’ha begut l’enteniment? —de cop s’atura, recordant que els dos estan ingressats en un manicomi. El volum de White no passa de murmuri però els ulls li surten de les òrbites demanant més i més. Black continua el relat com una lletania mai resada però molt apresa.
—Ell no em volia a mi. Em necessitava. Només podia traspassar al nostre món en circumstàncies molt concretes. Necessitava persones que haguessin fet el ritual i que reunissin unes característiques físiques determinades. Jo només els seleccionava, els preparava i els hi lliurava. No patien. Al contrari, morien sense cap patiment i passaven a la seva dimensió.
S’obre el teló i apareix la casa de la bruixa, amb els seus colors lluents i dos titelles que saltironegen amunt i avall de contents. White calcula que només deu faltar un canvi d’escenari, així que durant tota l’escena de la traïció de la bruixa i l’empresonament de Hansel i Grettel rumia a consciència quines preguntes li pot fer a continuació. Finalment, els improvisats titellaires tanquen per penúltima vegada el teló pensant ja més en desmuntar i marxar de cap de setmana que en la qualitat artística del conjunt.
—Per què Jack, Michael i Maigret? A part de ser persones soles i sense cap lligam en aquest món, què tenien en comú? Per què algunes fitxes del seus perfils tenien un punt vermell i altres no?
—Per les orelles.
—Com?
—Sí. La seva llarga investigació li ha fet entendre molt bé el perfil d’anyells que cercava pels sacrificis. Necessitava gent que confiés amb mi, que depengués de mi. I també m’havia de quedar els seus cossos una vegada tocats per la mort dolça. Sense cap familiar, jo n’era el seu referent, i en aquella època era fàcil fer-los desaparèixer sense cap soroll, a ningú no li agraden els cadàvers, i a efectes legals jo n’era el seu empoderat. Però el detall més insignificant és que els seleccionats havien de tenir el lòbul de l’orella enganxat. Sembla una beneiteria, però és així.
Els germans s’aconsegueixen escapar de la bruixa amb les seves astúcies i finalment surt un fum negre per la xemeneia com a únic efecte especial. La meitat dels assistents no acaben d’entendre que els germans han cremat la bruixa, però el teló baixa igualment i els que poden aplaudeixen. Trencant tota la màgia que hauria pogut desprendre el moment els treballadors traspassen l’escenari i comencen a traslladar l’audiència a les seves habitacions. Black i White estan asseguts a la última fila, és possible que encara li pugui fer un parell de preguntes més.
—Ha deixat un rastre de cadàvers indocumentats pel seu propi benefici, recorrent tots els suburbis a banda i banda de la costa només per viure miserablement uns anys més de vida? No s’adona del que m’està dient? — en la seva última partida, el vell caçador que ja es veia amb la presa a la boca ha acabat desorientat i s’adona que està en un atzucac.
—Fa molts anys que m’ha estat perseguint, i per això crec que s’ha guanyat una resposta. Però no tempti la sort… D’altra banda, qui ha parlat de cadàvers?
—Què vol dir ara? Que no són morts? Què insinua?
—Només li dic que a diferència del que pugui semblar, les feines que jo dono no són de treball temporal, més aviat podríem dir que són de treball perpetu.
En aquest moment una infermera que fins ara White no havia vist mai apareix per darrera i comença a empènyer la cadira de rodes de Black. No diu res i fa els moviments molt a poc a poc. En passar pel costat, White no pot evitar percebre un petit detall que se li insinua entremig de la cabellera: té el lòbul de l’orella enganxat. A White se li escapa un somriure d’incredulitat que se li congela a la cara. Quan l’infermera i Black són al pas de la porta ella gira la cara per mirar l’incrèdul inspector. No hi ha dubte. És Maigret. A l’altra banda de la cara, una cirurgia matussera no ha pogut dissimular els descarnament provocat per la mossegada del seu estima lleó.
White, sol
No el vaig tornar a veure. Mai més. Es va esfumar, aquell dia i per sempre més. La boca em va fer tornar a perdre i vaig confiar les meves deduccions a una infermera molt atenta que semblava que m’entendria i em podria ajudar. El resultat va ser el trasllat a una zona de malalts de més gravetat i un augment considerable de la medicació. No n’aprendré mai!
Ara estic perdent les poques facultats que em quedaven. Aquell dia em vaig adonar que tot el personal del manicomi tenia el lòbul enganxat. I no només ells, sinó també la majoria de pacients. Tothom del meu món li tenia. Deixo per escrit el que puc recordar, de manera fragmentada però amb tots els detalls que puc. Espero que algun dia algú ho entengui i posi fil a l’agulla per aturar aquesta bogeria. Jo noto que em vaig apagant poc a poc, com una espelma. Espero no haver malgastat tota la meva vida per aturar Benjamin, que tot plegat no hagi estat en va. Creieu-me, no estic boig. No em jutgeu per com m’heu trobat, ni on. Potser estem patint una invasió lenta des d’una altra dimensió.
Apèndix: Jack l’estripat (fragment 2)
Jack es va ficar al cubicle veí dels lavabos d’un càmping enmig del no-res. Abaixà el cap per sota per saber si era una persona o un animal el que hi havia quedat tancat. Com si es tractés d’un mirall, un cos va fer simultàniament el mateix moviment i es quedaren uns segons cara a cara sota el separador de fusta. En sentir-lo respirar tan a prop, instintivament l’enfocà amb la llanterna. Una cara lilosa i quasi gelatinosa, amb ulls esbiaixats, boca i nas grans i sense orelles. Ni home ni animal… Amb una força sorprenent, Jack va ser estirat pels peus cap a l’interior de vàter tancat, entrant encorbat per un pas d’uns trenta centímetres. Tot va ser molt ràpid i, després d’una fiblada a l’orella, perdé la consciència.
El jove Ben reparà l’averia elèctrica que ell mateix havia provocat. Tot seguit desplegà la bossa gegant de plàstic amb cremallera i entrà a l’interior de la secció d’homes, tot pensant en l’estupidesa de diferenciar per sexes en una zona tan poc concorreguda. Forçà el pany de l’últim departament i n’observà detingudament el contingut. El pla havia funcionat a la perfecció, a dins encara hi havia enganxat amb cinta americana el paper amb el conjur just a sobre la fusta separadora, on s’havia hagut d’enfilar per fer-ne la invocació.
A terra hi havia el cos de Jack, però aquesta vegada totalment esparracat per un tall que li començava per l’orella ja inexistent i continuava fins quasi a la cintura. Les vísceres encara estaven calentes i escampades per tota la comuna. Això no era el normal. Encara no havia trobat mai cap cos en aquest estat. Instintivament li girà la cara per contemplar-ne l’altre costat. L’orella de color morat per l’arrossegament forçat es mostrava tímidament separada per entremig dels cabells sangonosos de Jack. No s’ho podia creure. Tenia el lòbul desenganxat! «Havia fallat en la prova de selecció? Podia ser que Jack dugués els cabells llargs per tapar un defecte genètic que li havia atorgat una orella de cada tipus?». S’anava fent aquestes preguntes mentre netejava a consciència les restes i les posava a la bossa.
Evidentment, aquell sacrifici no havia estat correcte i això el podia perjudicar en la recompensa final. Era el seu primer cas fallit. Emeté un particular xiulet perquè entrés a ajudar-lo Michael, que sense canviar en cap moment l’expressió (de cara deformada i plena de cicatrius) va fer tot el que va caldre per deixar ben net l’atroç escenari del crim. Quan marxaven amb la furgoneta, Black començà a sentir un pessigolleig a les cames, com si no els arribés prou sang i no li responguessin. «És el càstig pel meu error?». Només faltaven uns minuts perquè claregés i White passés per aquell mateix urinari.
White estava molt content amb l’entrevista que havia fet el dia abans a Jack, i creia que ara sí que tenia proves suficients per obrir una denúncia. Aquella negoci tenia mostres clares d’il·legalitat. Finalment podria demostrar a les autoritats que l’oficina de treball temporal que regentava Ben era més pròpia d’una màfia que d’una empresa americana com cal.
Va orinar fent punteria a una esquerda de ceràmica de la tassa. Es va rentar les mans i en sortir a fora se les va espolsar per suplir la manca d’altres mitjans d’eixugar-les. Tenia moltes ganes d’arribar a la seva oficina i ensenyar l’informe als seus superior. Es va estranyar de no trobar Jack a recepció, però com a bon ciutadà tenia la consciència ben tranquil·la d’haver pagat l’única nit d’estada al motorhome el dia abans. Només li va saber greu no poder reportar-li que durant la nit l’aixeta gotejava un xic.
Temps de lectura: 27 minuts
