Tancada dins d’un lavabo. Sense papers no pots agafar un avió, sense targeta no pots comprar un nou bitllet d’avió i encara que el compressis no et serviria de res perquè no tens carnet d’identitat i ningú pot comprovar que en realitat tu siguis tu. És una mica com el Castell de Kafka. Tinc 4,50 euros i em dirigeixo amb tren a Milà sense bitllet, estic dintre del lavabo amb Los detectives salvajes i un parell de bosses de maruja que a aquestes alçades ja han perdut les seves nanses i que per alguna raó el dia de la meva partida a Itàlia vaig preferir a qualsevol motxilla còmoda estàndard. Sento el repicar d’uns nusos contra la porta de plàstic, la insistència d’algú que intenta obrir-la.
El Simone va topar amb totes tres a la Piazza San Francesco de Bolonya el dia en què vaig fer vint-i-tres anys. Abans de pujar al tren li he intentat trucar per última vegada, però no me l’ha agafat i he pensat que no pot veure’s obligat a fer-me ni un favor més -o potser és al revés, jo no em puc veure obligada a que ell em faci ni un sol favor més. La nit que el vam conèixer ens vam emborratxar i vam dormir a casa d’una actriu de mitjana edat que feia de cambrera i tenia un fill adolescent barbut. Però l’endemà mateix el Simone ens va ensenyar la ciutat, ens va pagar tres-cents expressos, ens va portar a dinar i finalment ens va acollir a casa seva. Sis dies més tard li truco i li dic que les tres tornem a ser a Bolonya i que estem penjades igual que estàvem, sense coixí on recolzar els nostres lletrats caparrons. Ell no es fa pregar, Venite qua, una casa quì l’avvete sempre, io non pago l’affito.
Simone l’educatore, un padràs sense ser-ho, un d’aquests homes que t’obliguen a cedir a la seva protecció i generositat. La segona vegada ell els va oferir la seva habitació a les meves dues amigues directament i tot va ser menys normal que el primer cop perquè ell i jo no ens havíem fet ni un petó, no hi havia hagut cap mostra prèvia de la intimitat que havíem de compartir. Vaig fumar una cigarreta que no em venia de gust a la cuina mentre elles es preparaven per dormir i ell va aparèixer i vam fumar junts més o menys en silenci, amb la porta de la finestra oberta i els edificis bolonyesos de color de terracota il·luminats per la tènue llum de les estrelles i d’algun fanal despistat.
—Sei buono. Sei troppo bravo.
—Eh, boh, sono così, quest’è la mia índole.
Llavors ens vam acabar els cigarrets i ell va acostar la seva barba socràtica i ens vam estar fent petons a la cuina. Hi ha coses molt pitjors que fer petons a nois que són bones persones.
Segueixo tancada al lavabo del tren que va cap a Milano. Aquest vespre mentre feia cua davant la porta d’embarcament dues hostesses júnior m’han dit que ho sentien molt però que si m’havia quedat sense documentació no n’hi havia prou amb la denúncia de robatori escrita per un agent mantovès qualsevol. A més de no tenir cap idea sobre les lleis aèries, l’agent mantovès en qüestió era dislèxic i a la denúncia va escriure tres vegades “starda” en comptes de “strada”; avui, setmanes més tard del succés a Itàlia, he rebut les meves targetes per correu postal sense remitent només amb el nom mal escrit de la destinatària, “Giulia Bacardini”.
Aquest vespre a l’aeroport de Bolonya he vist l’Anna que marxava corredor enllà cap a l’avió mentre jo bramava i exigia una reparació a la companyia aèria -no intenteu que Ryanair repari mai res. Lost in translation, una buffalo soldier del vell continent. Però ben aviat m’he refet del xoc inicial i de seguida he imaginat que aquest esdeveniment enriquiria les meves memòries algun dia i que en el fons jo estic predestinada per això, bla bla, aquesta mena de coses que només ens podem permetre pensar amb alegria tots els joves occidentals i no-occidentals rics.
Ara sembla que hi ha més gent que pica amb fúria. Imagino multituds de passatgers apilonats davant la porta del lavabo, desesperats, pixant-se pel passadís i a la cara del revisor. A l’aeroport m’han dit que em dirigís a la comissaria i allà hi havia homenots uniformats i els he explicat la meva història. El policia més gros que remenava més les cireres m’ha ofert el seu tiquet-restaurant perquè pugués fer un àpat abundant amb pa i postres inclosos abans de la meva odissea cap a Milà. Llavors li he comentat que era la primera vegada que la policia m’ajudava en alguna cosa i ell i els altres uniformats m’han respost que clar, que la policia espanyola és un desastre però ells són veritables súbdits de la població civil. D’alguna manera estic seguint les instruccions dels agents de l’ordre, aquí asseguda a la tassa de plàstic d’un vàter de tren.
Tot indica que per avui i per demà he de ser un més dels jovenets que s’arrauleixen a les cantonades de les capitals europees i que demanen diners perquè ho han perdut tot –i tu et preguntes, com és que ho han perdut tot? La resposta és senzilla: els ho han robat tot en una sala de premsa on flotava el pacte tàcit del no-robatori, tu em cuides el mac i jo et cuido la bossa. Em veig aquí endormiscada pel traqueteig del tren, envoltada de bosses plenes de paper i de roba bonica. Qui té un bon llibre té un amic però no és ningú i no té un duro.
22.00h
Primera parada forçosa. He comès l’error de sortir del lavabo i topar-me amb un revisor que fumava fora a l’andana i que m’ha dit que érem a Fidenza. Jo he entès Firenze i per un moment he cregut que portava dues hores amagada viatjant en direcció contrària. Llavors el revisor ha vist la meva expressió de sorpresa i les meves bosses de maruja sense nanses i m’ha preguntat si tenia bitllet. He baixat del tren. A Fidenza he conegut un etnòleg o l’amo d’una bodega o potser totes dues coses, no m’ha quedat clar. Li pregunto per Milano, li explico que ara per ara no tinc res al món i m’ofereix 20 euros que jo rebutjo -però li agafo amb el seu permís un bitllet de cinc per fer un cafè el matí següent al consolat. Té una quarantena llarga d’anys, duu els cabells blanquinosos al ras, és moderadament cepat. Li dic que vint euros no els accepto perquè qui sap si vol alguna cosa a canvi, és clar, jo no el conec. Riu. Diu que no, que a més ha d’agafar el proper tren cap a Parma, fumem junts una cigarreta i el seu tren arriba. Ell puja i quan està a dintre obre la finestreta i em pregunta que què llegeixo. Des del banc de l’andana li ensenyo la portada de Los detectives salvajes, llegeixo Bolaño, li dic, és un xilè que val molt la pena. Aleshores ell es posa a disctuir-me la nacionalitat de Bolaño que ell creu que és colombià i seguim discutint mentre la màquina arrenca. Somriem i desapareix per sempre.
A mitjanit arribo a l’estació de Milà i un policia que patrulla dins un cotxet i que té uns cabells i uns ulls foscos esplèndids em suggereix que dormi a l’interior d’un dels trens aturats: “è vietato, ma lo puoi fare communque“. Decideixo que el patrullador té raó i m’estiro sobre el matalàs que la Irene es va oblidar a Bolonya, com si el seu descuit hagués estat fet a mida.
El tren aturat no és buit, hi ha alguns homes sols que em contemplen des de la penombra i també hi ha una dona anglesa que té pinta d’haver perdut el rumb fa molts anys però que parla en un italià eixordador i en certa manera admirable. Hores d’insomni més tard un jovenet amb cara de ser de l’est em sacseja per dir-me que si vull dormir que dormi però que vigili amb els lladres. Li pregunto si ell és un lladre i em respon que no, que ell no. Després des de lluny m’ofereix una cigarreta però jo em faig la sorda.
08.50h
Sóc davant del consolat. Una senyora ha entrat a l’edifici i li he preguntat en castellà si treballava per la institució. M’ha contestat qfue sí però que el millor és que em quedi fora -al carrer; amb dues bosses de maruja amb les nanses trencades; amb un tros de pastís d’ahir i unes patates fregides fossilitzades. D’aquí poques hores començaré a fer aquella pudoreta que ens converteix en invisibles.
La resta és una trucada als sants pares, 100 euros menys al seu compte d’estalvis, una anada a l’aeroport de Milà. I gràcies a l’atzar per haver-me fet blanca, europea, de classe mitjana.
Temps de lectura: 8 minuts
