“Quan érem xicotets no teníem diners ni tan sols per a sabates. Dels quatre germans, D, el més menut, va anar a Madrid molt jove a estudiar a casa d’uns senyorets del poble. A casa això no ens ho podíem permetre. B i jo, treballàvem des de sempre. Érem més majors i ens portàvem un any de diferència.”
Podíem furgar ben endins en la memòria per trobar la primera vegada que l’avi C ens havia contat aquella història. Bé després de dinar, bé fent-nos una cervesa acompanyada d’unes tallades de formatge i llonganissa, o en una qualsevol conversa que s’allargués. Era recurrent tornar a les diferents i variades històries per tots conegudes ja.
És estrany com una anècdota familiar passa a ser alguna cosa més. S’enceta un procés, encara sense cos, sense forma definida. Tampoc sense finalitat ni sentit. Però s’enceta un procés pel qual, en un moment donat, la història que tantes vegades havíem escoltat sense donar-li més importància va passar, per a mi, a convertir-se en un relat. De fet, l’avi C mai s’havia referit a ella amb cap nom però és una versió que s’ha anat construint al meu cap, qui sap per quines combinacions de sonoritat, musicalitat, ritme i ves a saber què més…
Per a l’avi, aquella història no era més, tampoc, menys, que el record d’un temps passat cobert de pols i oblit però que podia netejar ràpidament amb un bufit. Un fil, això era, un fil de memòria que podia teixir i filar una i altra vegada per unir el voraviu a partir d’esta i altres vivències que el cosien a la seua infantesa. Tot construït a base de fragments i bocins de la memòria.
El cert és que C no tenia la gràcia ni la oratòria que tenia el seu germà B per contar batalletes i acudits. Però B ja feia anys que descansava mort, i era una lletra més del llibre de la història. Tot i això, no parava de protagonitzar una i mil aventures que el mantenien viu dins la memòria col·lectiva familiar.
Solia passar que algú comencés a rememorar una de les historietes que el tio B contava i, entre tots, l’anàvem completant i rèiem. Les havíem escoltat infinitat de vegades. Les sabíem, i fins i tot empràvem les paraules exactes amb què les contava. Ens era fàcil distingir amb un malnom, llenguatge en clau, a gran quantitat de veïns i veïnes del poble, amb aquella mescla de mala llet i bon humor que li era característica. Eixa era l’herència més preuada. Inabastable.
“B era un filòsof!” diu l’avi C, mentre parlem. “I no perquè ho diga jo. Molta gent que el coneixia i va treballar amb ell ho assegura”. Una de les últimes llums del dia, roja i tènue, entra per la finestra i acoloreix el menjador. Ell, assegut al sofà, té els peus a cobert sota la manta de la tauleta, que cobreix i resguarda un xicotet radiador. Jo me’l mire des de dalt, recolzat en el sofà. Des d’aquesta posició l’avi sembla més menut i fràgil. “Tenia molta memòria”. I pronuncia cada lletra de la paraula molta donant-li el valor que li pertoca, amb la saviesa de la gent major, que sap què vol dir molt perquè sempre ha tingut molt poc. Els ulls li brillen i un tímid somriure esculpit en argila li esquinça la cara. La mirada fa pensar que es troba de bell nou en companyia del seu germà, tots dos asseguts en el sofà del modest menjador compartint l’escalfor d’una conversa. Allà, tot sol al sofà semblava una figura d’un temps passat. Per un moment es va tornar en l’avi que protagonitza “El vell i el mar”, d’Ernest Hemingway. L’ancià lluita a mort amb un peix amb tot el que li queda de dolor, força i orgull, en un treball herculi que només pot acabar amb un dels dos contendents viu.
Des de ben xicotets l’avi C i l’àvia G ens havien criat i cuidat, malcriat i educat, en quantitats i proporcions diferents. Havien dormit amb nosaltres i ens havien despertat. Ens havien acompanyat a escola i ens recollien, per tot seguit barallar-se amb nosaltres per donar-nos el dinar que l’àvia havia preparat. No li donàvem més importància. Supose que és el que voldrien fer tots els avis. I tanmateix era un gest tan necessari com generós. Antics colossos de cabells de plata, els avis protegien la família i arreglaven totes les disfuncions que apareixien amb absoluta normalitat i sense demanar res a canvi, com es fan les coses que venen de ben endins.
Temps de lectura: 4 minuts
