Si van acordar casar-se a mitjan desembre tan sols va ser degut a un motiu, tan atractiu com decisori: encavalcar els quinze dies de lluna de mel amb les vacances nadalenques. És clar que també haurien pogut triar l’alternativa de dur-ho a terme a l’estiu, però els seus respectius caps de departament no haurien pas acceptat que, tant ell com la Sílvia, estiguessin dos mesos lluny dels seus llocs de treball. Així doncs van dir el Sí, vull el 20 de desembre; l’endemà escoltarien els nens madrilenys de la loteria estatal i l’altre pujarien a un avió que els hauria de traslladar a un recòndit, exòtic i poc concorregut paratge: l’illa de la Reunió.
En Fèlix com cada any a la mateixa data, dia amunt dia avall, es prepara la maleta amb els quatre fòtils imprescindibles per tornar-hi. Mentre dubta entre uns texans blaus descolorits i uns negres tintats, rememora i concreta en el seu pensament que ja en fa vuit. Vuit anys sense ella. Vuit anys mancat de les seves moixaines elèctriques quan ansiejava gresca, els seus petons amb tirabuixons quan es delia perquè la penetrés sense més refinaments, el caliu del brot de rínxols del seu triangle púbic. Feia molt de temps, moltíssim, de debò, que no havia gaudit de tants plaers sexuals amb una dona. Per això i tants altres punts al seu favor, en Fèlix enyorava, cada nit un poc més, la Sílvia, la seva estimada muller.
Finit, doncs, l’equipatge, va desconnectar les aixetes d’aigua i gas i va aturar el primer taxi que frenà al seu portal.
—A l’aeroport, sisplau…
Tan sols volava d’any en any, tot just per tornar a l’illa de la Reunió i així poder apaivagar, encara que només fos per uns dies i unes nits, l’enyorança que li provocava l’absència quasi definitiva de la Sílvia. En el record, emperò, encara tenia espai per a una setmana i escaig d’amor a la platja, de sexe al llit de l’hotel i de molts acudits a l’hora dels àpats.
El seu avió s’enlairava a un quart passat de tres.
Durant la travessia, en Fèlix va tastar els diferents menús per a l’ocasió que la companyia aèria havia cuinat perquè ell —i els quatre despistats més— no trobés a faltar, més de l’estrictament necessari, les tradicions occidentals: sopa de galets amb carn d’olla i pilota, canelons, festival de dolços, cava. A més, la pantalla de televisió només oferia pel·lícules d’alt contingut nadalenc, de dibuixos i infantils bàsicament. Se les va empassar totes, però en cap moment va deixar de pensar en les abraçades de la Sílvia els matins de dissabte quan cap d’ells dos havia d’anar a fer una guàrdia, ja fos al Jutjat o al Registre.
I és que de fet ambdós van enamorar-se durant un seminari a l’Hospitalet de Llobregat vers la novíssima i polèmica normativa dels canvis de nom i alteració dels cognoms. De mentre somia amb el cos quasi nu de la Sílvia un capvespre damunt la sorra groga i el mar quiet de la seva accidentada nit de noces allargassada, en Fèlix pinça la memòria i s’emborratxa d’imatges, les primeres, d’ella: Quan la va assetjar a la cafeteria de l’acadèmia on estudiaven plegats; quan la va convidar a prendre un te en un altre bar; quan li va esgarrapar les calces per primer cop. Que n’estava, d’enamorat! L’estimava i desitjava a parts iguals. Era tan perfecta… Però va succeir allò i… I es va estroncar la seva formidable vida, de retop.
Al cap de quatre mesos ja buscaven pis; al cap de set es casaven; i al cap de pocs anys més tard havia de néixer el seu primer fill. Aquest tercer somni, emperò, mai no va complir-se, malauradament. Havia començat a aprendre a viure sol, encara que tampoc no discriminava del tot la possibilitat de tornar a provar-ho, amb una noia semblant, encara que no fos ni tan maca ni tan viciosa. Encara era molt jove per rendir-se a la dissort del vidu immadur. No, en Fèlix no pensava resignar-se a plorar la resta de la seva vida el seu mal averany. Però ara no era moment d’il·lusionar-se en el futur, sinó de tornar a enrere i embeure’s de les fragàncies que la memòria encara guarda, a desgrat nostre.
—Bon viatge i bon Nadal, senyor —va felicitar-lo l’hostessa de torn amb un somriure hipòcrita i un uniforme que amagava una anorèxia de tercer grau. En Fèlix, per la seva banda, va remugar un Igualment que va sonar a qualsevol cosa sense sentit i va tirar escales avall. Acomodat al taxi, va recitar al xofer de parla francesa però faccions del sud-est de l’Àfrica les senyes de l’hotel.
—De seguida, senyor —va garantir-li el taxista.
Durant el trajecte, el francès va preguntar-li per aquell viatge. En Fèlix, per cortesia, va respondre-li que cada any hi anava, per les mateixes dates, sense entrar-hi en més senyals. L’altre, emperò, va comunicar-li que La Chapelle de Saint-Denis havia estat remodelat la proppassada tardor. Millor, va alegrar-se’n en Fèlix, així els sentiments no serien tan punxeruts. El que sí que continuava ben igual que cada temporada eren els camps de cafè, les oliveres i les canyes de sucre. Com li hauria agradat prendre’s un bon cafè amb ració extra de sucre mentre la seva estimada Sílvia li feia un massatge amb oli a l’esquena…
Un cop arribat a l’hotel, en Fèlix va interessar-se per l’estat del volcà Frédéric, el que havia entrat en erupció exactament els dies que van passar-hi de noces i que des de llavors que no ho havia tornat a fer. El recepcionista va comentar-li que els darrers dies havia escopit alguna engruna de lava, que es trobava en observació pels entesos, però que, en un principi, la cosa no havia d’anar-hi a més. La veritat és que va quedar-se molt més tranquil. Quan recordava l’esclat de foc del sot muntanyenc, s’estremia de tal manera que no es reconeixia davant d’un mirall. Tot seguit va dutxar-se, va dormir un parell d’hores, es llevà preocupat i va triar la mateixa roba que duia aquella tràgica nit. Quin viatge més llarg, es planyia en Fèlix mentre es vestia. Ell, que només havia viatjat per tot l’Estat canviat d’oficina —era un cul inquiet, ho reconeixia sense gaires escarafalls—, aprenent nous idiomes, nous costums, enamorant-se d’altres dones, d’altres formes d’estimar. I, de cop, decideix viatjar a l’altra vèrtex del planeta al costat de la Sílvia, un Nadal com aquell ara fa vuit anys.
Va anar-hi caminant. Cap mitjà de transport públic s’atrevia a apropar-s’hi. Ell, emperò, no havia fet aquell viatge tan brutal per acoquinar-se ara, que era a tocar del volcà. I del seu record més preuat.
Movia les cames amb fermesa, amb ganes tremendes d’arribar-hi ben aviat, amb el desig gairebé incontrolat de tornar a imaginar-se un petó seu. Però ell sabia que tots aquests somnis en veu alta ja no tornarien als mons de la realitat. Però li importava ben poc. Ser-hi tan a prop ja pagava la pena el viatge; encara que fos Nadal i que la seva poca i desavinguda família li critiqués aquella bogeria, un any rere l’altre. El primer és el primer, rumiava convençut. La família no la tries, l’acceptes o no, com vulguis, però l’amor de la teva vida sí que l’esculls tu, continuava encaboriat en aquella dissertació mental. I la Sílvia i el seu magnífic record es mereixien aquell esforç i el que calgués.
Sílvia, vida meva, ja hi estic arribant…
Quan va comprovar que el darrer grup de curiosos, turistes o no, giraven cua per recollir-se a casa d’algú a embriagar-se i festejar de nou l’imminent naixement del rei de Palestina, en Fèlix va saltironejar una estesa de roques volcàniques fins que va trobar el seu raconet favorit. En aquell sot del cràter del Frédéric va dir-li, a la Sílvia, el que mai no havia tingut valor. Segons abans, emperò, ja havia elegit la pedra amb una ullada fugaç. T’estimo tant, va confessar-li, que no puc permetre que algú altre m’imiti. M’entens, oi. Com que la noia no va articular paraula, en Fèlix va acordar que ho havia comprès, a la primera i sense més innecessàries divagacions. No va caldre un segon cop. La pedra ningú no la trobaria: va llençar-la a la immensitat del cràter del Frédéric. Però el que sí que hi va trobar, com cada any, van ser les restes de la Sílvia. Els seus ossos, lleugerament socarrimats, romanien al mateix clot ben amagat que havia triat perquè hi descansés fins que l’any següent la tornés a visitar. Encara que estigués calba, sense mirada, sense llengua, sense un centímetre quadrat de pell que llepar, encara l’excitava; i de quina manera! Acte seguit, en Fèlix va descordar-se els botons del seus texans, blaus i descolorits, i va masturbar-se fins que el seu membre va brollar dins les conques sense vida del crani espellifat de la seva estimada Sílvia, la seva quarta dona.
En acabat, amb tot al seu lloc, en Fèlix va desar-la al seu racó secret i va xiuxiuejar-li:
—Bon Nadal, amor meu…
Temps de lectura: 8 minuts
