La revista més vital

Bruixa!

Plou i fa sol… les bruixes es pentinen…

Mai no vaig arribar a entendre la cançó, ni a l’escola ni quan vaig començar l’institut. Però aquell dia, si la cançoneta era certa, segur que es pentinaven. A la meva mare no li agrada gens conduir i encara menys de nit o plovent. La tempesta va aparèixer de sobte, eren les quatre de la tarda, i el sol s’esforçava a filtrar-se a través de les diferents cortines d’aigua, com la llum del focus amb les bambolines d’un teatre. Vam aparcar davant de l’hospital, al costat del Mercedes dels nostres parents de Figueres. Era a principis de juliol i la calor sufocant ja havia penetrat a l’interior del vell edifici, poc equipat d’aires i amb diversos ventiladors de peu a la zona on les infermeres hi tenien els mostradors. Una sensació de suor que t’amara el cos, l’aire viciat i el sorollet d’aquelles andròmines. L’habitació estava plena de gom a gom i el murmuri incòmode arribava fins a mig passadís. Quasi no vam ni tenir temps d’entrar. Llàgrimes en moltes cares, algú es girava per abraçar fraternalment el familiar més directe. La Gertri amb una galta al llençol i els ulls tancats, panteixant. La vaig llambregar tímidament començant pels peus: quin cosset més petit li havia quedat per la malaltia i pel desgast dels seus noranta-set anys! D’improvís obrí els ulls, em va fitar i els clogué a poc a poc mentre l’últim alè de vida se li escapava entremig de les dents escapçades.

Plou i fa sol… les bruixes porten dol.

De petita algun diumenge la tarda anàvem a veure la Gertri a la masia decrèpita on vivia, a la serra de Sant Julià del Mont. Era una tia àvia, solterona, remeiera… bruixa? Sempre l’havia vist molt vella, cames escanyolides plenes de varius i bata de quadre petit i blau d’estar per casa. A les càmpings hi portava palla, quina gràcia! Quan tot just sortien les primeres esportives amb cambra d’aire… ja era una avançada al seu temps! Em quedava embadalida mentre ens explicava “històries d’abans”, que deia ella. Monyo maldestre de cabell canós, asseguda a la vora del foc en una cadira de vímet, solia posar els ulls en blanc per recordar-ne els detalls més precisos. Jo m’escapava de la falda dels meus pares per anar a fer pipí en aquell forat dins la barraqueta de fusta que hi havia a l’altre costat de l’era, la comuna. Passava pel costat de les parets de la cort de les vaques pintades amb calç, inflades d’humitat. La meva missió secreta era trobar l’escombra. Estava convençuda que a les nits la tieta Gertri sortia volant pel forat del bastarral i sobrevolava la zona. Jo la veia com una bruixa bona, però el meu cosí gran -quan coincidíem algun diumenge- m’assegurava que era temible, de les pitjors, i que segurament era la que manava en els aquelarres que se celebraven a les nits de lluna plena, que l’havia vist fer sacrificis de gatets i de gallines, i que mai, mai, havia trepitjat una església.

Plou i fa sol… les bruixes es pentinen…

El meu cosí va morir a l’edat de 20 anys en un accident de cotxe amb tres companys de classe tornat de festes de Girona, segons la versió oficial. El dia de la mort de la Gertri vaig tenir la intuïció de furgar l’únic objecte que em quedava d’ell. La tenda iglú que mai vaig fer servir i que van recuperar de l’accident. En una butxaca improvisada en un descosit de l’etiqueta de la funda, un paper rebregat que deia:

28 de setembre de 2015
Eclipsi total de lluna, l’eclipsi de sang. Acampem prop de les ruïnes del castell de Mont-ros amb els companys garrotxins d’FP. Segon intent d’obtenir un expedient del tipus «The Blair Witch Project» després del fracàs de la nit a la cova de Rocalladre, a la serra del Corb. Cintes de miniDV carregades i de moment els sorolls típics de bosc. Jo documento el que veig per si falla la gravadora de vídeo; hem decidit no dur els mòbils per donar més romanticisme a l’acte.
Ens apropem a la capella, l’únic edifici que s’aguanta dempeus, només li queden les parets. Muntem el trípode i esperem. Quaranta-set minuts més tard sentim sorolls i veiem llums prop d’on hi hauria d’haver l’altar. Figures humanes formen un cercle i parlen una llengua desconeguda per nosaltres. Els cors se’ns glacen. Comença a ruinejar i no podem veure bé què està passant. En el punt àlgid de l’eclipsi xiscles i crits d’animals apunt de ser sacrificats. Ningú no gosa moure’s. Segur que és una reunió de bruixes. Vesteixen de negre i se’n poden comptar unes set. La pluja es converteix en tempesta, i un llampec em permet veure les faccions d’una de les integrants del grup posant cara d’èxtasi. És ella? La tieta Gertri?
Quan el més cagat del grup diu que ja no pot més tots acceptem marxar. Dubto de si ella m’ha vist. Acabem de passar per la seva masia. Estic molt espantat. M’hi he acostat molt a poc a poc per mirar pel finestral que no té cortines. Ella ha tret el cap per mirar a fora somrient maliciosament amb una boca exageradament oberta. He fugit corrents cames ajudeu-me. Encara no em puc treure la imatge del cap. Estic segur que ahir no tenia la dent del davant trencada exactament com la clau de volta de l’església de la mare de Déu de Mont-ros. Escric aquestes línies des del cotxe mentre marxem cap a la sortida de Begudà, demà mirarem els vídeos…

Però no hi va haver ni demà, ni vídeos.

Plou i fa sol… les bruixes porten dol.

La mort de la tieta Gertri dugué els típics enrenous de paperassa -i disputes d’herències- a la família, però a mi em despertà alguna cosa més. La lluna em començà a seduir més que sortir amb les amigues de l’insti, les pelis de terror em van deixar de fer por, i durant el joc de nit del campament de finals de juliol vaig revolucionar tot el personal desapareixent una bona estona. Els més galiassos deien que era el típic joc de nit de por, però els monitors van començar a perdre els nervis i a discutir-se entre ells. L’atac d’angoixa d’una pre-monitora va desmentir finalment la seva teoria. Em van trobar una hora més tard dins un nínxol en el cementiri abandonat. M’hi havia quedat adormida, en un dolç son.

Els meus pares no em van portar al psicòleg només per aquesta feta, hi va contribuir definitivament l’embolic que vaig generar als grups de WhatsApp difonent els afers amorosos secrets propis de l’edat… Era el principi de la xarxa infame de la bafarada verda, i només jo sabia que els missatges viatjaven sense xifrar. Configurant la wifi de la sala d’informàtica tots els mòbils dels companys de classe s’hi van connectar com mosques a la mel. La recol·lecció de converses va desembocar en una guerra brutal entre bàndols de noies. Haig de dir que gràcies al nou paper de femme fatale vaig començar a tenir èxit entre els nois, de manera inversament proporcional a l’interès que ells em despertaven a mi.

Què va canviar en mi? Va ser aquella mirada de la tieta en deixar aquest món? Va sortir la seva ànima -de bruixa- i em va posseir? Aquell missatge pòstum del meu cosí? Cregui’m, senyor, no ho sé. No em considero estranya; ser gòtica pot ser només una moda passatgera, collir centenars d’herbes de bosc fent veure que son per la ratafia -tinc sort que ara està de moda-, i guardar-les en potets darrera l’espai que deixen els volums de l’abandonada Enciclopèdia Catalana tampoc veig que sigui res de l’altre món, encara que aquests recipients comparteixin amagatall amb altres potets carregats de pèl d’animal o esquelets de sargantana. Fins i tot puc reconèixer que pilotar el dron ultra-silenciós pel nucli del poble de nit pot semblar un xic freak, però prefereixo mil vegades més aquesta diversió que perdre el temps posant “M’agrada” a les estúpides fotos de les companyes de classe. Si m’agrada algun treball de lite els hi agafo discretament a través del troià que totes elles tenen instal·lat al seu portàtil. Només ho faig pel seu bé, en el fons me les estimo. Si porto un curs i mig hackejant-les és per protegir-les de la gent que realment els pot fer mal. L’única xarxa social a la que pertanyo és la Deep Web, concretament a la secció Darkness, on es convoquen quedades nocturnes prop de cementiris de poblets perduts del Pirineu. Però això, senyor doctor, crec que ho haurem de deixar per una altra sessió. Diria molt que la seva muller el trucarà d’aquí un moment per dir-li que ha tingut pana amb seu Citroën C4 Cactus que vau comprar l’estiu passat de segona mà al WallaPop. I recordi que el proper 27 de juliol de 2018 també hi haurà lluna de sang…

Riiiing... Riiiing... Riiiing...
(Onomatopeia encara no adaptada als nous dispositius).

Temps de lectura: 8 minuts

2+

Deixa una resposta