Bufar en caldo gelat

No sé qui ets ni on em llegeixes i no sé on vius ni quin català parles però vaig a presentar-te dos amics. Bo, coneguts perquè ja, escolta, això de les amistats  fa uns pocs anys que no ho tinc molt clar. I  també deixa que et diga que de fa uns anys ençà que no tinc pèls a la llengua; els anys han anat depilant-los i no de qualsevol manera, saps? Els han fet la fotodepilació definitiva. Aquella que no té marxa enrere, vaja.

Vos presente la Tona. La Tona i jo ens vam conéixer en una d’aquelles manis un 25 d’octubre a la ciutat de València. Era la mani reivindicativa perquè encara això d’oficialitzar l’independentisme no era cosa creïble i calia anar a pams. Tona aleshores era una xicota bruna, cabell rull i eixerida. Xicota trempada i pits turgents i la seua vestimenta vaporosa després l’he poguda veure en aquelles forasteres que es deixen caure pel meu meu poble i que bufen en en caldo gelat i que es pensen ser eivissenques i es paguen les bronxes a 10 euros. Ara sé que la Tona marcava tendències. En realitat era Maria Antònia però Tona quedava com més d’aquí i més d’allà de l’estatut d’autonomia. Tona, doncs, la Maria Antònia no en despuntava una en castellà i duia amb molt d’orgull ser la filla del “Bossut”. I com a més se li assemblava a son pare, es va quedar amb Tona la Bossuda. Sí, Tona la Bossuda. I era bonic.

La Maria Antònia tenia eixe do que la feia caure bé a tothom i a les llistes electorals sempre hi figurava per allò d’estar molt popular. No és que fos una xicota excesivament preparada culturalment, escolta, però se les apanyava molt bé entre la gent i sempre es posava aquell vestit de fallera quan tocava i la comissió fallera a la que pertanyia li reservava un lloc molt honorable que moltes vegades provocava aquelles enceses discussions de faller i aquelles enveges de fallera. Molts “trages” li feien a la Tona. La Bossuda era meravellosa, saps? Ens queia molt bé i sempre sempre duia, sense penjar-se-la, la senyera per davant; bona practicant, ja m’entens.  Encara recorde quan a l’insti es va encarar a aquell profe castellà que li va dir molt educadament que no l’entenia i ella amb les veles en alt li va desmuntar la paradeta, cosa que provocà l’aplaudiment de molts companys de la comarca. No de tots, eh? Perquè hi havia uns quants del poble que, escolta, deixa’ls anar amb això de la llengua i demés.

Maria Antònia va treballar a un diari gràcies a la influència d’un tio de son pare, que coneixia l’àvia de la fundadora de l’editorial i que estiuaven al poble des de feia molts anys ja. Però aquella tasca no l’omplia i a més, estava plena de pijes que escrivien i parlaven en les seues redaccions amb moltes paraules forasteres, pronunciaven les esses el més sibilant possible i la feien eixir els cabells verds intel·lectualment parlant, però que cada dia lluïen un modelet diferent i que compraven caríssims en una botiga d’aquelles de tota la vida i que ella no anava perquè sabia de bona veritat que aquella roba la compraven als magatzems aquells del costat de l’aeroport de Manises i li unflaven els preus que era una barbaritat, tu.

De sobte se’n va anar a viure fora, la Bossuda I hui l’he vista. Mai no havia tingut tanta alegria. A més, hem fet tres cervesotes. Bo, tres xibeques. Per què la Tona i jo sempre en dèiem xibeques, quedava com més oriental ja saps. Si ens hem rist… recordant, xerrant… No sé com dir-t’ho. Ja m’entens tu, no?

Un cotxe ens ha pitat amb uns tocs de botzina excessius, tres pics… piii piiiii i una manota alçada amb una salutació antiga, d’aquelles que no s’estilen ja, ha assomat per la finestra del quatre per quatre negre. La música també era excessivament decibèlica. Ha aparcat malament i damunt d’un reservat per  disminuïts, d’aquells pintats en blau, no?

Baixa un paio bru, cabell rull però amb intenció que siga llis, d’aquells ben engominat i estirat molt cap enrere. Pel bascoll li quedaven uns caragols que li oferien un toc infantil. Vaig parar esment en la bandereta espanyola que li quedava per sota de la corretja del rellotge i em van donar unes ganes de baixar-li el coll del polo rosa que Mare de Déu Nostre Senyor.

“Hola, et presente Tino”. “Ei, què pasa nano, como estàs”. “És la meua parella”. “Ei, hola encantat”. “I aquí el meu nanet, Víctor… Víctor”, va dir la Tona, “dile algo al señor, ¿no?… Se te ha comido la lengua el gato, ¿tete? No seas maleducado hombre… Ay… Ahora tienes vergüenza nene, si no la conoces corazón”. “ Venga, Tina, nena, date prisa tía, que todavía nos pondrán un paquete que te cagas. Que los polis de este pueblo tienen muy mala leche”.

Vaig haver de pagar les sis canyes i me’n vaig anar a fer-me dos wiskis d’aquells que fan oblidar la Tona, el Tino, el Víctor pobra criatura, i a la xicota nova; la Tina.

Temps de lectura: 4 minuts

5+

També ha agradat a:

  • avatar

També podria agradar-li Més de l'autor

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close