Mai no havíem vist bufar el vent amb tanta força a València. A la meua amiga li costava mantenir el control del cotxe. Veníem de La Pobla de Farnals de rodar les últimes escenes d’un curt amateur en el qual jo jugava a ajudant de direcció. Tenia 20 anys, com la majoria dels membres de l’equip. En aquella època estava de moda fer curtmetratges. Però el cinema era un esport molt car i les subvencions per als aficionats com nosaltres, escasses. No seria exagerat dir que aquella pel·lícula estava rodant-se gràcies al suport d’una parella cabanyalera jove i hiperactiva.
Àngels i Frederic em van descobrir preocupada, un matí en el hall de la Facultat d’Història, en aquells temps un espai polivalent que servia de facultat a l’alumnat de Filologia i al d’Història.
– Què tens? -em va preguntar Àngels.
– Sí, què et passa? -va afegir Frederic.
Els vaig explicar que un grupet d’universitaris cinèfils anàvem a rodar un curtmetratge, però que tot eren obstacles. Encara puc veure’ls mirar-se, parlar entre els dos i cercar alternatives perquè la meua pel·lícula poguera realitzar-se. La seua generositat tenia el mèrit afegit de divergir políticament amb mi. He pensat moltes vegades en quina seria la raó de la nostra amistat, quina va ser l’afinitat selectiva que ens va unir.
Un dia, en recordar les vesprades en les quals m’acostaven a casa en el seu cotxet, em va venir al cap una frase que Frederic sempre deia quan eixíem del carrer Pere Maça i arribàvem a la frontera amb la Malva-rosa: “Ja hem arribat a la fi del món”. La fi del món, perquè per a nosaltres, cabanyaleres i cabanyaleres dels anys 80, El Cabanyal-Canyamelar era el nostre espai de seguretat. L’amor per la nostra terra era l’afinitat que ens havia fet inseparables.
Àngels i Frederic s’havien convertit en la seua veu més bel·ligerant. Els feia mal com a mi, el seu futur incert, l’abandó de molts dels seus edificis i la seua gradual degradació. Van prendre com a cavall de batalla la fàbrica abandonada de cerveses El Águila, un edifici que balancejava perillosament les seues ruïnes cap al carrer.
Diuen que, quan un esdeveniment és impactant, podem recordar cadascuna de les coses que estàvem fent en aquell moment. Al febrer és l’aniversari de la mort dels meus amics Àngels i Frederic per un colp de vent que va derrocar, paradoxalment i irònicament, el mur de l’antiga fàbrica de cerveses. L’àguila sobre el seu cotxe. Quasi 30 anys més tard, posaren el seu nom a un xicotet carrer per als vianants, no massa lluny d’allí.
Jo recorde l’endemà d’aquell vent huracanat, com si fóra ahir. Anar a menjar a ca la iaia Bárbara, agafar el periòdic del meu pare i començar a fullejar-lo asseguda en el balancí que la meua àvia tenia a la seua cambra. Recorde haver llegit la notícia i no haver-me-la cregut.
Temps de lectura: 2 minuts
