Era un edifici de dues plantes, rematat per unes golfes per les quals entrava la llum a través de quatre o tres, no recorde bé, finestretes ovalades. A dalt del tot, tenia una terrassa. Construïda de carrer a carrer, en l’ala que donava a Vidal de Canelles, sobreeixia un coqueto mirador poligonal. Un altre mirador, aquest majestuós, cobria la façana del carrer Sant Pere. Dividit en estretes i altes finestres de cristall bisellat, esguitades de rombes de colors, recordava a algunes façanes del Nord, sobretot quan les pluges d’octubre, amb les seues cortines d’aigua, ennuvolaven els cristalls. Un reixat de ferro envoltava un pati, en el centre del qual, hi havia una palmera.
Descobrírem després, quan ja no existia, que no tenia un nom original, i que no havia sigut l’única en la seua espècie. Joan Miró ja s’havia trobat amb una en el seu famós estiu a Montroig. I a Mataró i a Gijón podríem trobar altres dues. Però La casa de la Palmera del Cabanyal, era un dels nostres entranyables emblemes, convertida en símbol, pels xiquets, ja vells, que havien estudiat en ella quan era una escola.
En les guerres, és propi de les forces invasores acarnissar-se amb els símbols del poble envaït. En la nostra guerra, La Casa de la Palmera no va passar desapercebuda. Cor sagnant va ser el seu enderrocament, que per fases, gotejava per a fer més llarga l’agonia dels grans, al veure que el lloc on van aprendre les seues primeres, -i a voltes úniques- lletres era cobert per tanques metàl·liques, i després, trencat en trossos d’antigues rajoles, escaiola, taulells i cristall.
En el seu solar, forat de la vergonya, algú va escriure un epitafi.
Temps de lectura: 1 minuts
