La revista més vital

El Cabanyal veritable. La casa del gat

La casa del gat, al carrer de la Reina, és el meu primer record d’infantesa. No conec a ningú més que jo que la nomene així. En la vora exterior de la seua paret mitgera, hi ha una forma inusual que s’assembla al dibuix infantil d’un gat: un cabet arredonit i dos orelletes als extrems. És una forma de rematar una paret mitgera, insòlita en El Cabanyal. Crec que sóc una de les poques persones que se n’ha adonat. Potser haja passat desapercebuda, com passen desapercebudes, per a la majoria, les formes que creen alguns núvols. Formes sotmeses a la subjectivitat de qui les vol descobrir.

Jo vaig descobrir la forma del gat en la paret mitgera quan tenia uns 6 o 7 anys. Crec que tenia eixa edat, perquè em recorde descobrint-la, anant de la mà de la mare, en haver d’alçar la mirada per a parlar amb aquella dona, per a mi gegantina i encara molt jove.

Després de caminar una estoneta pel carrer de la Reina, giràrem per la travessia de la Marina, rumb al carrer de la Barraca. Ens paràrem un parell de vegades, perquè em besaren unes quantes dones majors i ben pentinades que feien olor a “Heno de Pravia”, i finalment arribàrem a la merceria La Rubia. Allí, la mare va comprar calces, o fils o pura llana verge, perquè la iaia em fera una bufanda o uns peücs o uns guants. En eixir de la merceria, la mare em va comprar el berenar, una mica més amunt, en el forn del Santíssim. I vam tornar pel carrer de la Reina, perquè jo volia acomiadar-me del gat i de la seua casa.

Potser després de tants anys em ve al cap la casa del gat, perquè en el moment de formar-se el meu primer record infantil, el sol començava a posar-se en pau en la vesprada hivernal. I en mirar com es retallaven les orelletes del felí imaginat, en el color violat del vesprejar, em vaig adonar que a prop teníem el cel al Cabanyal.

Temps de lectura: 1 minuts

2+

Deixa una resposta