A la tardor i a l’hivern hi havia alguns dies de festa, freds i foscos, en què romaníem a casa. Al carrer no hi havia ningú, i el silenci contagiava l’interior de les cases. Llavors ens envaïa un sopor diferent de l’avorriment. Era una sensació primigènia de seguretat, de la mateixa classe que ha de sentir el fetus a l’úter matern. L’espai es tornava càlid i serenament feliç, i teníem la certesa, tot i que fora una il·lusió, que res no podia marxar mal.
Així em sentia els dissabtes quan anava a visitar la iaia al carrer Sant Pere. El trajecte iniciat a les 6 de la vesprada ja era fosc en hivern. L’enllumenat públic, pobre i escàs, deixava a les nits el Cabanyal en tenebra. No m’explicava, i encara no m’ho explique, on estava tota la gent. Els riuets de gent que trafegaven els carrers de matí rumb al Mercat, havien desaparegut com si els haguera tragat la terra. On s’amagava la gent?.
Tardàrem molt de temps abans no ens deixaren fer el trajecte a soles, i normalment era el pare qui ens acompanyava a visitar la seua mare. La casa de l’àvia estava a deu minuts. El tram del carrer Escalante, que unia la casa dels pares amb la de la iaia paterna, a més a més guardava un grapat d’edificis singulars. Travessat Pintor Ferrandis, començava potser el tram més interessant del carrer Escalante. Edificis modernistes que compartien el tret singular de tindre a la cornisa un remat de motius vegetals que la recorria com si estiguera en moviment. Aquests motius servien per a emmarcar amb orgull la data de construcció, com si imaginaren que a algun moment del temps constituiria una prova de les nostres arrels i ens conferira el dret de defensar-les.
De tots aquests edificis, el més bell era un de rajoles amb relleu, verdes i lluentoses. Ara sé que hi domina la verticalitat, però quan hi passava per davant per anar a ca la iaia, em feia alçar la vista i mirar el cel. Molt a prop, una casa de només una planta baixa i rajoles de fons groc, feia també més conscient la presència del cel, que a eixes hores ja enrogia. Cura planells, la travessia per on havíem de tombar deixava a l’altra banda un Miramar, torre autòctona i ancestral construïda per observar l’estat de l’oratge.
El tram de la travessia Marià Cubells que duia a casa la iaia era un carrer estret amb una vorera tan estreta que només hi cabia amb prou feines una persona caminant. En la calçada d’asfalt oblidada per la municipalitat s’hi havien obert cràters que deixaven veure l’empedrat del XIX. I una estranya olor, que encara hi és i que encara no he identificat, ho envaïa tot. No sé si allò que la provocava eren els colomers que estaven a dalt d’alguns terrats, o la presència de gallines als corrals aliens a la modernitat.
La iaia vivia en un edifici que havia sigut alçat per un constructor que va convéncer el meu besavi que venguera la xicoteta casa unifamiliar per a quedar-se amb el solar. A canvi, rebria un pis en el nou edifici. Eren uns altres temps. I jo no havia nascut per a evitar-ho.
La iaia sempre obria una caixa d’assortit Fontaneda per a berenar i jo li demanava un got de la seua llet en pols per a diabètics. M’agradava el sabor. Mentrestant, el silenci seguia en el carrer, cada vegada més fosc.
Temps de lectura: 3 minuts
