La revista més vital

El Cabanyal veritable. La piscina

La piscina. Era l’única que teníem a prop. És cert que el mar era molt més gran. Cinc quilòmetres de platja per a nosaltres. Però no ens deixaven ni acostar-nos-hi. Podríem perdre’ns o, el que era pitjor, enxampar una insolació. En canvi, en la piscina de les Arenes hi havia un sostre corregut de canya que donava una bona ombra. I per la vora s’hi passejaven uns socorristes gruixuts i grans, menys atlètics que els de ara, però més forts.

Manolita, Ana i jo esperàvem amb ànsia cada estiu des que complim els tretze, per a banyar-nos en aquella piscina d’aigües calfades pel sol i per la massa de gent que l’abarrotava; tant, que a voltes era veritablement difícil arribar a la riba per a agarrar-se quan no fèiem peu. Però d’açò, els pares no en sabien res. Entre la paret de la piscina i l’aigua, hi havia una espècie de canal que feia una pudor forta i especial, mescla de desguàs i clor. La piscina tenia tres trampolins, disposats l’un sobre l’altre, en tres altures diferents, la forma de les quals recordava les escales portàtils per a pujar als avions, que hi ha en alguns aeroports. A més de molt perillós, estava prohibit posar-se sota els trampolins. Es corria el risc que algun xicot presumit o  bandarra et caiguera damunt, malgrat els pertinents xiulets disuasoris dels socorristes.

La piscina de les Arenes estava dins del Balnerari de les Arenes, el qual, tot i els seus orígens elegants, ja estava en plena decadència en la meua primera adolescéncia. Com era barat i un dels pocs espais públics que oferia un lloc d’esplai per a la gent treballadora, els diumenges, desenes de famílies de tot arreu de València feien cua carregades amb cistelles i grans bosses, per pagar una entrada amb la qual passarien tot el dia sota l’ombra dels arbres, menjarien les viandes de les seues carmanyoles i els melons d’Alger convenientment refredats en les seues neveres portàtils. Els més afortunats menjarien paella en un dels dos restaurants o la farien ells mateixos, mentre els xiquets i les xiquetes jugaven, raspant-se els genolls i molestant la gent.

La piscina també tenia un espai privat, un lloc misteriós on no deixaven entrar ni a homes ni a xiquetes menors de 16 anys. Era un solàrium, un lloc on es deia que les dones prenien el sol nues. Quina sort, pensava jo, no haver de suportar eixes marques tan lletges en la pell.

Un dia, de sobte, van tancar el balneari. Amb el pas dels anys les ombrelles es van fer malbé, els espais on ens havíem divertit es van omplir de l’arena perduda de la platja. I la piscina buida, tomba oberta de la nostra infància, es va omplir de les fulles seques i polsoses dels arbres. Més tard, sobre l’espai popular i oblidat, van construir un hotel de cinc estrelles.

Temps de lectura: 2 minuts

0

Deixa una resposta