No recorde si va ser al cinema Merp o en l’Imperial on vaig veure Excalibur per primera vegada. Excalibur va ser una memorable excepció. La programació dels nostres cinemes de reestrena solia ser terror italià divertidament ridícul, espaguetti western, no precisament de Sergio Leone i molt de nu a l’espanyola. No estaven massa ben vistos. Ja no eren els cinemes de barri entranyables de l’època dels nostres pares. Al Merp o a l’Imperial, únicament hi anaven persones que no sabien què fer amb el seu temps, adolescents clandestins per a fer el disbauxat i grupets infantils jugant a ser grans. I en una d’aqueixes clandestines aventures infantils va ser on Excalibur em va descobrir els misteris de l’edat adulta. No hi vaig anar moltes vegades, al Merp, perquè era massa difícil esquivar els pares, però les tres o quatre vegades que hi vaig ser, vaig trobar asseguda en una de les butaques del final una dona xicoteta, de front bombat, cabells oliosos i recollits amb una goma que els tibava cap al darrere. M’havien dit que aquella dona anava tots els dies al cinema i que podia veure més de 5 vegades la mateixa pel·lícula. Això no hauria sigut un problema si la dona en qüestió haguera sigut una altra. Però es tractava de Pepica La Pilona.
Pepica La Pilona, a més de tindre els cabells oliosos, era molt xicoteta i caminava a botets. Entre setmana, quan no estava al cinema, anava alguns dies al bar Pepe, just front de la meua casa, amb una barra de pa de quilo buida. Allí, Pepe i Juanita emplenaven el pa de truita, llom o el que els abellira. L’endemà, Pepica aniria a un altre bar amb una altra barra de pa perquè li la tornaren a emplenar d’un altra vianda. Els meus records de Pepica La Pilona es limiten als primers anys 80 i es mesclen amb els records dels pares, dels oncles i dels avis, que ja comptaven com fugien d’ella quan de xiquets intentava besar-los i de com, si ho aconseguia, corrien a netejar-se les galtes a casa. Eren notables les anècdotes de Pepica en plena postguerra. Irreverent, republicana i arriscada, confrontant el veinat amb perillosos comentaris sarcàstics sobre Franco. Encara es conta una anècdota famosa en el si de la meua família. Seria en el 46 o 47, quan la padrina de la meua mare caminava amb el seu gosset pel carrer Escalante. Era un gos xicotet d’aneguetes curtes i llom arredonit. Pepica caminava en sentit contrari i quan va arribar on estava la padrina va cridar en veu alta:
– Mireu aquest gos! El cabró té tota la cara de Franco!
Les narracions sobre el terror posterior que s’apoderava de les persones que eren involucrades per La Pilona en els seus comentaris subversius contra el dictador, sempre han estat per a mi des de molt xicoteta un termòmetre per a mesurar la intensitat de la repressió del franquisme. Pepica La Pilona també va ser una víctima de Franco. Es conta que va ser purgada amb oli de ricí i rapada, el càstig reservat a les dones republicanes o simplement lliures.
No sabem quan Pepica va perdre el cap. Si ja estava boja abans de la tortura o si la seua bojeria va ser posterior. D’ella han contat que es prostituïa en una barca a la platja del Cabanyal, que la seua mare era treballadora de la Tabacalera i que va créixer al si d’una familia humil, però “normal”. Quan jo la vaig conéixer era la reina del Cabanyal profund. Vivia en una casa abandonada i era alimentada per tot el poble, que ja començava a respectar a la seua captaire més veterana i ocurrent. Pepica era ràpida i hàbil en les paraules, mesclava simpatia amb sarcasme i mai deixava de fer el que li donava la gana, fora rotar, soltar una ventositat, contar el final de la pel·lícula amb el cinema ple, o increpar a la guàrdia civil. Potser per això, la seua llegenda l’ha sobreviscuda, ara convertida en una espècie de deessa anarquista per col·lectius de forasters que posen el seu malnom a bars dels quals potser la coinvidarien a un esmorzar de tant en tant.
Temps de lectura: 3 minuts
