La revista més vital

Cafè nocturn

Assaboria una tassa d’irresistible cafè Volluto quan un vehicle fosc i sense matrícula va aparcar davant de l’entrada principal. Van baixar dos homes grans com roures i es van acostar a la porta. Un carregava dues inquietants bosses negres i l’altre portava un intimidant matxet de caça penjat en el seu cinturó. En sentir l’angoixant grinyol del pany de la porta em vaig sentir com un ratolí atrapat en un laberint sense sortida i, esgarrifada, vaig amagar-me a l’armari i vaig observar a través d’una de les escletxes de la fusta. Van entrar en silenci i van deixar les bosses sobre la catifa tenyint-la de vermell sang. Em vaig espantar i em vaig posar la mà a la boca per contenir la respiració, mentre ells seguien, desconcertats, el rastre de les aromàtiques gotes de Volluto fins a l’armari on jo m’amagava.

Aquella va ser l’última vegada que vaig entrar a robar a una casa…

Temps de lectura: 0 minuts

0

Deixa una resposta