fbpx
La revista més vital

Colors

A Marieta li encanten els seus calcetins. En té de molts colors. Són tots iguals, mateixa textura, mateix material, i tots blancs, però els diferencia una fina línia brodada d’un color concret. A Marieta, a més a més, no li agrada combinar-los per color. Quan llava roba, posa tots els calcetins junts i després els aparella a l’atzar, de manera que un dia porta calcetins verd-blau, un altre negre-groc o negre-fúcsia.

El més curiós de tot és que Marieta dóna molta importància als seus calcetins. Tanta que, fins i tot, s’ha adonat que tenen qualitats especials. Per exemple, els dies que porta la combinació groc-cian, Marieta se sent més bonica i brillant i hi ha més gent que li dedica somriures. Els dies que duu vermell-verd té més fam que de costum, i els dies en què li toquen els calcetins fúcsia-marró sempre plou.

Marieta porta hui els calcetins vermell-groc, així que li toca ser valenta. Porta tot el dia nerviosa per veure quan se li plantejarà l’ocasió de demostrar la valentia imminent que dicta la màgia dels seus calcetins. Es mossega el llavi, inquieta, i mira cap a l’interior de l’autobús a la recerca d’acció. Marieta està asseguda al fons del bus, on ningú parla. El pes del silenci li provoca picor de nas i Marieta es rasca amb profusió i malícia.

El bus s’atura en un lloc de nom anodí i vulgar, i puja un nou passatger, que és un senyor d’aspecte gens vulgar ni anodí. Es tracta d’un home alt i encorbat que vesteix una dessuadora turquesa molt vella. Es tapa el cap i les orelles amb una gorra fosca i els ulls amb unes celles poblades i canoses. Els seus pantalons de pana estan tacats de pintura verda. Amb àmplia anàlisi, Marieta detecta més pintura en la seua dessuadora i en la seua motxilla. Oh, la motxilla! No només pintura verda, sinó gotes de tots els colors i èpoques. És una motxilla o la paleta d’un pintor del segle XIX? Ben bé podrien ser les dues!

L’home es mou amb gràcia i estil, encara que el seu aspecte és desarreglat. Creua el bus i s’atura davant Marieta. La valentia s’absenta quan Marieta aparta de pressa la mirada, la qual cosa no deixa de ser una discreta invitació que el nou passatger accepta i procedeix a seure junt amb Marieta.

Qui serà aquest home? Porta roba d’adolescent però té cara de persona gran. Marieta es pregunta si és un xic que ha envellit de cop o si és un vell que s’ha despertat amb la vida trastocada. Etern jove o vell desfasat? Potser ni una ni altra. Segurament cap de les dues, perquè la realitat sempre supera la imaginació i arriba a límits sorprenents. Així que Marieta, a què esperes, pregunta-li!

Això és! Aquesta és la valentia que li toca avui a Marieta!

El que Marieta no sap és que demà li toquen els calcetins negre-blau, que són els calcetins del penediment. Sempre que se’ls posa, Marieta pateix un trist sentiment de contrició, a causa, potser, del que van causar els calcetins del dia anterior.

Però Marieta segueix intrigada pel senyor que s’acaba d’unir a l’elenc de passatgers. Recorda, Marieta, que els calcetins no fallen. Vermell-groc equival a valentia, així que ha de preguntar alguna cosa a aquest passatger. No cal que te’n passes d’indiscreta, pots convidar-lo a xerrar amb una senzilla salutació.

El bus segueix en silenci i la picor de nas augmenta. I és que, si ens parem a reflexionar, l’autobús ha estat en silenci tot el viatge i, a més a més, Marieta és una xica insegura. Qui és ella per contradir la tradició, la norma tàcita, aquesta llei no escrita (ni parlada, ja que ningú parla en aquest bus)? Doncs és només Marieta. Encara que, ben pensat, què és el pitjor que podria passar? Com podria anar malament una simple salutació? No hauria d’anar malament, excepte que… Oh, no! Algú ho ha delatat! Algú li ha dit a Marieta que demà li toquen els calcetins negre-blau! Pobra Marieta, amb les ganes que tenia de preguntar alguna cosa al senyor, i ara s’han enfonsat les seues esperances. Marieta obre la boca per parlar, però es veu a ella mateixa demà al matí calçant la combinació negre-blau i de la seua boca només brolla un sospir deprimit. Tímida Marieta… Clar, com demà li toquen els calcetins del penediment, ja no s’atreveix a res.

Així que Marieta es rasca el nas i el silenciós autobús segueix en silenci. Que complicat és ser Marieta!

Temps de lectura: 4 minuts

49+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close