fbpx
La revista més vital

Camarada Strela

Marc va arribar a la porta de la sala d’interrogatoris a l’hora exacta, com sempre. L’oficial que vigilava l’entrada li va fer el senyal que el presoner ja estava dins. Abans d’entrar va fer un últim repàs ràpid a l’informe i a assegurar-se que el seu uniforme d’oficial del ministeri de Justícia estava impecable, com exigia el protocol imposat per la camarada Strela. Era un costum que havia agafat des dels seus primers mesos com a interrogador i ja era part de la seva subrutina de treball. Quan va comprovar que tot estava en ordre, va obrir la porta de la cel·la i va entrar.

L’informe deia que el presoner 46405078 era un home molt vell. I, efectivament, tenia un rostre ple d’arrugues, pocs cabells blancs, de cos molt prim i esquena corbada. Esperava amb les mans a sobre la taula i els dits entrelligats. Els seus ulls, però, eren sorprenentment brillants, tot i estar amagats darrere unes ulleres de vidre gruixut, com si no patissin les febleses de la vellesa que tant marcaven la resta del cos.

Marc va seure davant seu i va treure un bloc de notes. El bloc era de tapes negres i roges i mostrava el mapa d’Europa, unit sota la bandera de la fletxa vermella, símbol de la República Federal d’Ukronia.

—Sóc l’oficial Marc Prats, del Ministeri de Justícia —va dir iniciant l’interrogatori—. Presoner 46405078, digui el seu nom.

—Em dic Sergei Rameyev —va dir amb veu rasposa; allò va sorprendre a Marc, segons l’informe el presoner era de Rússia, però parlava molt bé el català.

—Sap on està?

—Barcelona.

—Any?

—2018.

—Parla molt bé la llengua local.

—Sempre he tingut facilitat pels idiomes, i porto aquí més de deu anys.

Marc va anotar al seu bloc “el presoner mostra indicis de contacte amb la realitat respecte al lloc i el temps.” Va seguir l’interrogatori.

—Professió?

—Sabater.

—Aquí posa enginyer informàtic —va dir Marc llegint l’informe del presoner.

—Allò va ser fa més de trenta anys, no he tocat un ordinador des de llavors.

—Des de quan?

—Des del 89.

—On era llavors? —va preguntar, l’informe no tenia aquesta dada.

—Moscou.

Marc ho va anotar al bloc. Es va sorprendre quan l’home li va fer a ell una pregunta:

—On era vostè el 89?

—Jo no havia nascut.

—Clar, és vostè molt jove, va néixer quan Europa ja estava unida amb el nom de república d’Ukronia, vostè és un dels que diuen mil·lenials… Tota la vida ha viscut a Barcelona, oi?

—Aquí les preguntes les faig jo.

—Clar, perdoni.

—Segons l’informe, ha estat vivint a Catalunya des del 2007, i anteriorment ha estat a Châtillon, Viena, Zevenhuizen i Kíev… On és Zevenhuizen?

—Holanda, és un poblet a prop de Groningen.

Cinc destinacions. Era molt inusual. Extraordinàriament inusual. Tots els habitants d’Ukronia eren assignats per la camarada Strela a partir de certa edat, i se’ls deia on havien d’anar a viure i treballar, quasi sempre el mateix lloc on havien nascut. Ja era estrany que una persona fos reassignada una o dues vegades a la vida, però cinc

—Quines tasques li va assignar Strela?

—Feines manuals, aquests últims anys he sigut sobretot fuster i sabater.

—Això no té sentit —va dir Marc, o el presoner mentia o l’informe estava malament—. Segons això hauria de ser un oficial del departament informàtic, no un sabater.

—Sí, ja sabia que el sorprendria.

—Llavors l’informe està equivocat.

—No, jo vaig ser enginyer informàtic a la CCCP, abans de… Bé, del merder.

—Això és impossible. Strela sempre assigna la destinació segons les aptituds. Si vostè tenia habilitats informàtiques, hauria hagut de ser assignat com a informàtic, no per arreglar sabates, a menys…

—A menys que ja no fos apte pel càrrec —el va interrompre Sergei—. Després del 89 ja no vaig poder treballar amb ordinadors, em vaig ensorrar, i això Strela ho sap… Oh, ho va intentar, em van posar primer al departament d’informàtica de Groningen i després a Viena, però vaig ser una nul·litat, i després em van tenir voltant a un lloc i un altre, cada cop més lluny, fins a trobar on encaixés.

—No és lògic, Strela sempre sap on hem d’anar.

—Als joves com vostè, sí, però Strela prefereix tenir als vells com jo en moviment. No encaixem en el seu sistema, sap? Som massa… clàssics, no ens pot controlar.

—Hauré de sumar-li el càrrec de traïció si torna a posar en dubte el funcionament de la camarada Strela —va dir Marc, inflexible.

—No és que no funcioni, no. Strela és perfecta, però és problema de la vellesa, tinc més de noranta-cinc anys, sap? La nostra edat tard o d’hora ens acaba jugant males passades.

—Ja en parlarem, d’això, més endavant —va dir Marc de mala gana, que es va plantejar si el presoner estava boig. Va decidir tornar amb l’interrogatori—. Sap de què se l’acusa? —el presoner va fer que no amb el cap—. Segons això, l’altre dia va manifestar el desig d’anar-se’n a un altre lloc, cosa que és un crim de rebel·lió, és posar en dubte la legitimitat del departament de destinació.

—No ho recordo.

—Segons testimonis, estava cantant una consigna manifestant que volia anar-se’n a Betlem.

—Aaaaah! Era una nadala.

—Què?

—Era una cançó de Nadal, es diu “A Betlem me’n vull anar”.

—Ah, n’he sentit a parlar. Són les cançons del segle passat.

—Me la va ensenyar un veí, també molt vell, clar, quan parlàvem dels vells temps.

—Em donarà el nom del seu veí, només el títol de la cançó ja es podria considerar traïció. No es permet expressar cap mena de desig d’anar a un destí no assignat; Strela diu on hem de viure i què hem de fer.

—Ho sé —va dir Sergei amb veu trista—. Strela sempre ho ha fet, a vostè, a mi, i a tothom. Tota Europa està seguint les ordres de Strela.

—Noto un to de rebel·lió a la seva veu?

—No, mai, ja no tinc edat per rebel·lar-me.

—Doncs què era?

—Era orgull —va dir Sergei. Marc es va sorprendre.

—Orgull?

—Orgull, potser immerescut, però orgull. Strela ha crescut tant… Abans no era així, inicialment era una depuradora de programes, però era molt, molt avançada llavors. Quan va fer falta vam decidir que podia anar més enllà, i miri quant ha crescut —va dir Sergei senyalant la carpeta de Marc, on es veia de tota Europa, pintada de vermell, amb la bandera de la República Federal d’Ukronia.

—Esperi, què vol dir que van decidir? —va dir Marc, llavors va recordar d’on li sonava el nom de Rameyev—. Vostè és Sergei Bashir Rameyev! És un dels 5 noms sagrats, és un dels creadors de Strela.

—Ui, llavors jo només era un dels ajudants de Bazilevsky, però… Alguna cosa vaig fer, sí.

—Això no pot ser, ha de ser un error. Vostè és un dels pares de la camarada Strela, la van crear per salvar el món.

—El món no, no aspiràvem a tant.

—Doncs què, sinó?

—Per salvar els nostres culs —va dir Sergei—. Recordo el dia que vam connectar Strela, el 6 de març del 53.

—Conec la data, va ser quan el camarada Stalin va cedir el poder a Strela.

—No sigui ridícul. Stalin va morir d’un ictus el dia abans.

—Però…

—Ja sé el que li han venut, s’han fet pel·lícules i tot, però Stalin no va cedir el poder a Strela, Stalin es va morir i prou, el malparit. I quan ell va caure tot se n’anava a la merda, Krushchev volia el seu lloc, alguns del partit el recolzaven, altres no, hi havia baralles obertes dins el Kremlin, i tot el sistema estava paralitzat, de manera que es va decidir que, mentrestant, de forma temporal mentre es parlava de què fer, el govern quedés en mans d’un ordinador, l’ordinador més potent que teníem: Strela… Al principi només era per fer càlculs, vam abocar tot de dades, producció, població, comunicacions, recursos, i es va dedicar a assignar tasques, calculant i regulant les necessitats de l’estat, des del funcionariat a l’exèrcit, assignant qui o què s’havia que fer, va començar a dir on enviar treballadors, quines fàbriques obrir i tancar, i…

—I què?

—I va funcionar! Millor del que pensàvem. Va funcionar bé durant mesos, la producció es mantenia, pujava de fet. I veient allò vam decidir donar-li més dades i més poder de decisió. Strela va començar a decidir què cultivar, què comerciar i amb qui, es basava en factors matemàtics, geogràfics i numèrics, i era perfecta.

—Clar, perquè la camarada Strela vetlla per nosaltres.

—Strela no vetlla. Strela calcula —va puntualitzar Sergei. Allò es podia considerar una traïció en tota regla, però va seguir parlant—. A Rússia vam viure tota la vida sota un líder rere un altre: primer els tsars, després Lenin, després Stalin, i sempre la mateixa merda. Els nostres líders o eren massa imbècils, o massa fanàtics, o massa malvats, o es feien massa vells, o tot alhora, però per fi teníem algú que no cometia errors, que no podia envellir, ambicionar poder o corrompre’s, només buscava que tot funcionés.

—I va anar bé, gràcies a vostès el món va veure la glòria de la unió soviètica, els llibres parlen molt bé de l’edat d’or.

—Va anar bé, sí… Uns trenta anys, però el que va passar després ens va agafar per sorpresa.

—El què?

—Que va caure el mur —va dir Sergei—. Recordo quan va passar, allò va sacsejar el món, s’ho pot creure? Milers de joves alemanys colpejant la pedra i el formigó, el govern de la RFA va caure, tothom cridava “visca el CCCP!”, “visca la camarada Strela!”. Tothom volia unir-se a la unió soviètica, i no els podíem culpar… Nosaltres teníem de tot mentre la vella Europa seguia suportant els seus governants, amb la corrupció, la misèria i la imperfecció humana que ara tan evident s’havia fet…. Ara la gent tenia algú a qui preguntar, algú que podia decidir sense por a secrets, interessos egoistes o debilitats. Només pura lògica matemàtica. Primer es va unir Alemanya, després Itàlia i Noruega, tothom volia venir, perquè Strela els digués on anar o què fer, la gent ja no volia decidir res, no sabent que podien consultar a algú que no es podia equivocar… Strela era la gran esperança d’aquell temps, fins i tot el seu nom era indicatiu: Strela significa “fletxa” en rus, era la fletxa que assenyalava la direcció que tothom havia de prendre, era perfecta.

—Exacte.

—Però no ho era! Aquest era el problema, no estava pensada per dirigir tanta gent, amb prou feines el seu sistema podia dirigir Rússia, i amb la caiguda del mur ara eren masses decisions, massa gent, massa algoritmes, i per això al 89 em van…. Em van ordenar millorar-la.

—Això no ho sabia.

—És secret d’estat. Llavors jo dirigia el ITM i em van dir que la millorés, que la fes infal·lible, que estigués preparada per a qualsevol cosa, perquè ja no podien viure sense ella. Ara prendre decisions els feia por, necessitaven que Strela ho fes tot, i vaig idear un programa perquè ella mateixa es pogués adaptar, millorar-se a si mateixa. Però va ser un error, ho vaig veure massa tard, perquè ara tampoc la podíem controlar, i Strela va començar a… créixer.

—A créixer? Parla de la primera gran expansió de Strela als anys 90.

—Digui-li com vulgui, però el cas és que cada cop Strela arribava a més llocs, sobretot ara gràcies a Internet. Avui dia no hi ha un sol racó d’Ukronia que ella no tingui controlat i classificat.

—Però això és bo, gràcies a vostè el món es regeix per l’ordre.

—El món es regeix i prou.

—Però es regeix per l’ordre —va repetir Marc orgullós—. Strela té com a paràmetre prioritari el benestar del sistema, i el sistema som les persones, tots som part del sistema, i perquè el sistema funcioni hem d’estar en unes condicions òptimes, de seguretat i satisfacció i convicció personals, i Strela se n’assegura. Per això totes les decisions que Strela pren per nosaltres són les correctes.

—Vostè ho creu?

—És clar que sí! Tota la població d’Ukronia rep la mateixa educació i té les mateixes condicions de vida, i segons les seves aptituds se li assigna una tasca, ningú es queda fora, i mentre els altres països encara tenen corrupció, pobresa, contaminació o atur, nosaltres no tenim aquest problema. A Ukronia la taxa d’atur és quasi inexistent, tothom té el que necessita, la salut mediambiental és perfecta i ningú es queda desemparat. Europa es regeix per l’ordre.

—Europa es regeix per Strela, però on vostè veu ordre, jo hi veig control. Strela ho vol tenir tot controlat, i fa dècades que no para de créixer, ella i la seva influència. Cada cop ambiciona més dades, i més control, perquè res escapi del sistema… Ja prepara la següent expansió.

—Ho diu per la guerra contra els Estats Units? S’ha anunciat un conflicte armat aviat, però Strela diu que serà curt.

—Ho serà, hi estic d’acord, ella trobarà la manera, és molt llesta, i cada dia més, per això cada dia la gent estarà cada cop més ben situada, els recursos, els aliments, les comunicacions, fins i tot l’oci estarà cada cop més ben situat, més accessible, cada vegada serà necessari desplaçar-se menys, la gran màquina diu a tothom, d’ençà que neix, on ha de viure i què fer, i tothom està satisfet, tothom obeeix, perquè tothom confia en la camarada Strela.

—Però…

—Tota la vida ha viscut a Barcelona?

Sentir un altre cop aquella pregunta el va agafar desprevingut.

—Sí, és clar, és on… —va dir, sorprès de contestar la pregunta—. És on vaig ser assignat, des que vaig néixer.

—Què ha fet aquest cap de setmana?

—A què ve, això, ara? —va preguntar, però Sergei va romandre en silenci. Finalment Marc decidir respondre—. Doncs… bé, vaig anar al cinema a veure una pel·lícula amb uns amics.

—Va decidir anar al cinema?

—Sí, vaig triar una de les cinc opcions que Strela em va recomanar per al meu temps lliure, i vaig triar la d’anar al cinema.

—I Strela també li va recomanar una breu llista de pel·lícules per veure i en va triar una, oi?

—Doncs sí.

—I s’ho va passar bé.

—És clar, Strela sempre sap què és el que a cada ciutadà més li agrada, coneix els nostres gustos i aficions, el nostre entorn familiar i cercle social, i ja sap quines opcions són les més adequades. Sempre encerta.

—Està casat, vostè?

—Bé… Reconec que no. Encara no he sol·licitat al departament matrimonial que m’assigni una parella, però potser algun dia em decideixi.

—I li sembla bé que un ordinador triï per vostè el que hauria de ser l’amor de la seva vida?

—Qui millor? Strela calcula i selecciona entre el perfil de milions de persones amb la més alta compatibilitat dins el rang d’edat òptim, com també selecciona segons el codi genètic i l’historial de malalties familiar, i els seus càlculs sempre són correctes, o quasi sempre. El nombre de divorcis a Ukronia és menor al 2%

—Li diuen on ha de viure, de què treballar, què fer amb el seu temps i amb qui casar-se… I no s’ho ha qüestionat mai?

—Clar que no, per què ho hauria de fer? Strela sempre decideix per nosaltres, i jo ho prefereixo, perquè sempre és la decisió correcta.

—I no ha volgut mai córrer algun risc? Provar alguna cosa nova, diferent, incerta? Viure per un instant amb la sensació de no saber que passarà?

—No veig per què ho hauria de voler.

—Ho veu? Per això els vells com jo no encaixem al sistema de Strela, ja li ho vaig dir, no ens pot tenir controlats, ens costa massa acceptar el condicionament de la subrutina que estableix el departament de conducta de Strela. No podem obeir sense més. Vam créixer sent lliures de pensament, vam néixer amb permís per somiar, per decidir, per cometre errors, per posar-ho tot en dubte, fins i tot el sistema.

—Tots formem part del sistema; si un falla, tot falla.

—No som un sistema. Strela es un sistema, però els humans som una altra cosa, o ho vam ser.

—I què és vostè?

Sergei no va dir res al principi. Es va prendre un moment de silenci abans de respondre aquella pregunta. Va mirar el seu interrogador als ulls, i quasi sospirant, va contestar:

—Un somiador atrapat en un sistema.

Marc va entendre que ja no era necessari seguir l’interrogatori. Aquell home mai podria adaptar-se a la subrutina que establia Strela, ni tampoc tenia la motivació d’intentar-ho. Potser en certa manera era comprensible, ja que n’era, en part, el creador. Qui sap, en tot cas ja era suficient. Va tancar el seu bloc i es va posar dret mentre premia el botó perquè el guàrdia entrés.

—L’interrogatori s’ha acabat —va dir Marc.

—Quin és el veredicte?

—Vostè no és un rebel, no anirà a la presó, no pateixi. Però no se’l pot considerar una part útil o positiva de la societat. Comprèn com funciona Strela, però qüestiona massa la seva funció… No és una amenaça per als altres, però la seva situació i actitud actuals no són satisfactòries.

—Llavors seré reassignat.

—Segurament —en sentir allò, Sergei va somriure. Era un somriure ple de resignació, tristesa i acceptació a parts iguals. Marc va sentir una punxada de compassió per aquell home.

El guàrdia va fer el senyal a Sergei perquè l’acompanyés, i l’home va obeir.  Just abans d’anar-se’n, es va girar i va dir una cosa:

—Sap per què es diu “República Federal d’Ukronia”? —va preguntar, Marc se’l va quedar mirant—. Quan ja es va unir tota Europa sota Strela es va decidir que CCCP ja no era adequat, però quin nom s’havia de posar? No ho sabien… I què van fer? Preguntar a Strela, és clar, i ella va recomanar Ukronii… Ukronia… Algun imbècil va dir que era perfecte, perquè era com una barreja de les sigles de UK, Rome i Germany en anglès, però jo sempre he pensat que no anava per aquí. Sap què és una ucronía? És un terme d’un francès, Renouvier em sembla, que vol dir així com… com la realitat, però sense ser-ho, com una cosa que no ha passat mai, com un temps que està fora del temps… Crec que era la manera de Strela de fer-nos una broma, de dir-nos que tot allò ens venia gran, que havíem iniciat un merder que mai hauria d’haver passat, i del que ja no podríem sortir.

Sergei no va dir res més, ni Marc va contestar. El guàrdia finalment se’l va endur, i aquell ancià, l’únic home viu que quedava amb cinc destinacions va desaparèixer pel passadís.

Un cop sol, Marc va recollir els seus documents, i va posar la mirada per un moment a la seva carpeta. La paraula Ukronia destacava més que mai. Es va preguntar com seria el món del 2018 si mai no s’hagués creat a Strela. Com hauria pogut ser el món si no estigués dirigit per l’ordre perfecte d’una màquina.

Es va preguntar com seria un món on la gent hagués de decidir sobre la seva vida.

No va voler pensar en la resposta.

Temps de lectura: 17 minuts

5+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close