La revista més vital

Camins sonors (Crossroad blues)

El músic saragossà Santiago Auserón al seu llibre El ritmo perdido fa referència a la sorprenent homogeneïtat rítmica de les músiques tradicionals africanes. Conta com, a la primera meitat del segle XX, el musicòleg Arthur Morris Jones es va proposar de desxifrar els ritmes, aparentment intricats i incomprensibles, expressats per veus i tambors de l’Àfrica negra. Inesperadament, va concloure que, a pesar de la immensa diversitat lingüística que hi ha per tot el continent, la música africana és terriblement homogènia en la seua base rítmica. Les veus, els instruments, les harmonies o les tonalitats varien extensament d’un lloc a un altre, però sempre subsisteix un patró unificador que podem escriure com una frase de 12 corxeres subdividides en seccions combinades de dos o de tres. És la mare de totes les polirítmies amb què executar patrons ternaris i binaris simultàniament en combinacions pràcticament infinites. La música africana, a més, permet la participació de tothom amb diferents graus de complexitat en funció dels coneixements de cadascú. En conjunt, un sistema musical colossal i sofisticadíssim que descansa sobre una concepció rítmica relativament simple.

L’immens coneixement rítmic africà va acompanyar els esclaus en la colonització americana. I ja sabem que en va resultar: l’explosió de músiques amb influències negres del Carib, de Nord-amèrica i també, en menor mesura, de Sud-amèrica. Blues, rock, rumba, samba… Estils de música popular que s’han escampat arreu del món i han revolucionat per complet el panorama sonor. En certa manera, aquestes músiques han perdut bona part de la sofisticació original. En molts casos, s’han fixat els patrons rítmics i les polirítmies ja no són fàcilment identificables. En arribar a Europa, durant la segona meitat del segle XX, es van percebre, d’entrada, amb certa estranyesa o rebuig. I els joves les van adoptar com a distintiu generacional perquè manifestaven el trencament i l’afirmació dels temps nous. Moltíssima gent, i jo mateix, ens vam criar amb el rock. Però molt pocs, o pràcticament ningú, van voler confrontar els nous estils americans amb la música tradicional local, i aventurar-se per camins sonors desconeguts.

Tanmateix, no eren músiques tan estranyes o noves com pareixia i ens agradava creure. Auserón explica que el contacte previ dels pobles de la península Ibèrica amb cultures africanes o orientals: negres, àrabs, jueus i, més tard, amb els gitanos, havia generat al llarg dels segles una música popular absolutament mestissa. Els ritmes africans ja s’havien sentit i escampat per aquestes terres abans de l’arribada de la ràdio i dels discos de vinil. Qui havia de dir que aquelles músiques americanes, amplificades i produïdes en massa, ressonaven en les nostres rondalles de feia temps? Com aclaria Vicent Torrent, fundador del mític grup Al Tall: «[…] la població interpreta tota aquella part del nostre repertori d’estructura europea» i «ho fa amb un instint profundament del sud […]. L’afinació atemperada, la melismació afegida, l’ornamentació melòdica, el funcionament rítmic que la població injecta en els repertoris europeus» fa olor de l’altra riba de la Mediterrània. I de més al sud, afegisc jo.  El mal era que les músiques tradicionals, ibèriques en general, havien arribat a una situació de declivi irremeiable. Menyspreades com a expressions exclusivament rurals i desconnectades de les cultures urbanes, la tradició s’havia fossilitzat i arraconat com a cosa de vells, o transformada en folklore, que encara és pitjor. Només un país peninsular (Andalusia) va aconseguir renovar-se i crear un llenguatge musical divers amb un cos robust projectat cap al futur a partir de la tradició: el flamenc. Al País Valencià, el cant d’estil va iniciar, al començament del segle XX,  la incorporació de la música tradicional a les noves formes culturals urbanes. Però hi va faltar recorregut. La música tradicional ha anat subsistint a espentes, i s’ha mantingut per la voluntat d’una poca gent que ha seguit tocant i ballant. Amb tot i això, la diversitat d’estils o «vares»:  jota, seguidilla, fandango, l’u amb les seues variants (u d’estil, riberenca, malaguenya), l’u i dos, l’u i dotze… configuren una col·lecció ben definida de formes rítmiques i harmòniques que es podria aprofitar com a base des d’on albirar nous camins musicals. El fandango, amb compassos de 6/4, com a estil ibèric per excel·lència té una tirada clara a formes americanes.

La llegenda fundacional del blues és la història del pacte de Robert Johnson amb el dimoni, allà a la dècada dels trenta del segle XX. El guitarrista negre volia trobar la manera de tocar blues més bé que ningú. En la cruïlla de les carreteres 61 i 49 a Clarksdale (Misisipi), li va vendre l’ànima i s’hi esperà fins que, a mitjanit, el dimoni li va tornar la guitarra. A partir d’aleshores, les mans es movien per l’instrument de manera fantàstica. Diuen que els seus ulls, posseïts, miraven l’abisme fora de l’espai i del temps mentre tocava un altre blues, igual i diferent alhora. Potser necessitem algú avesat a sentir músiques populars diverses que, una nit, tornant d’algun concert, bureo o ball en un poble o altre, en algun encreuament de carreteres es pare a pensar i comence a sentir uns ritmes amb els altres i a encreuar-los: blues i jota, fandango i rumba… I que trobe patrons antics comuns. Com dos velles amistats que es creuen pel camí, potser ix de la trobada una música que sone com sempre d’una altra manera. La música tradicional valenciana té tots els ingredients per evolucionar cap a un verdader pop europeu. I ara no caldrà que fem cap pacte amb el dimoni.

Temps de lectura: 5 minuts

5+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close