La revista més vital

Carrer Campos

Als plàtans enguany els costa de fullar. Tot just estem vora maig i apenes trauen els primers llucs. I ho fan amb força, amb aquella borra que s’enganxa a la gola i et fa tossir i et deixa una picor tan molesta que no saps com desfer-te’n, i és feixuga i molt de tossidora. Però què vols que et diga? Són molt senyors i donen un no sé què de francés als carrers on els planten. No tots; no. Hi ha carrers nous on els plàtans encara no tenen aquella forma estirada i soca ampla. Una soca que deixa unes corfes arrodonides i que semblen cartó, que fan crac crac quan les estires i que recorda tant a les cireres gruixudes quan les esclafes amb les dents i després les succiones tot imaginant que aquella sang l’han treta de molt endins, molt cap avall de la terra, allà on els cucs tenen les seues ciutats i els seus carrers més nobles i que fan la seua vida i fan omplir els fruits més encisadors. Hi ha d’altres, de carrers dic, que estan tancats a banda i banda de cases lletges, sense eixa harmonia que donaven les gents d’abans a tot i ara els planten els arbres per fer tapar misèries. Ve a ser com allò que em contava la senyora Maria Rosa quan ja sabia per on agafar-la jo i és que em deia que les persones es posen tot de coloraines i olors i bona cosa d’atifells, emperifollades com si foren margallons perquè es trobaven poc afavoridores i a mi em feia gràcia allò del margalló i em reia i em ric encara quan veig a aquesta gent tan lletja que volen ser margallons*. Encara em ric, jo. M’agrada, però passejar-me aquest carrer, sap? Com li diria jo? Se’l pot caminar tres o quatre voltes que no s’ho trobarà gens pesat i és un carrer amb solera. Vorejat per edificis que sense voler ser pretensiosos van carats amb uns colors dolços i hi ha de grocs esmorteïts i hi ha d’altres verds empal·lidits i uns altres de crema com aquella amb la que la pastissera d’Agulló empastifa les pastes dels dissabtes a la tarda. Unes altres casotes duen la façana esquinçada i t’ensenyen orgulloses que tenen anys i planys i que cada any i cada plany han estat signats per un color i que em fa l’aspecte dels rostres amb setanta anys. Perquè les persones també dibuixen la seua història en la seua pell i em venen a la imaginació les fotografies de les capses de ma uela amb aquelles pells blanques de porcellana, després pells enfosquides i després cares cansades i que m’agrada tant de tocar amb les puntetes dels dits perquè em fa l’efecte que recórrec els seus camins amb aquells solcs tan preciosos que han fet pluges i rosades i calors i sols que cauen a plom. Com li deia. I les forges? Fantàstiques. Em fan tant l’efecte d’esquelets! Tot d’ossos ben treballats amb aquelles figures úniques i força, força imaginatives que amb el seu colr tan negre donen un sabor únic a cada balconada. Hi ha cases de fins a tres i quatre balconades, d’aquelles cases que se’n diuen riques, perquè sempre he sentit a dir que les cases amb tres balcons ja era cosa bona, ja. Què vaig a dir-li jo a vosté que no sàpiga? Veurà: No en vorà cap, de finca que no es tanque amb les seues mallorquines. No hi ha de persianes, no. Això de les persianes és una cosa vinguda de fora, i és forastera de fa uns anys perquè la gent som com els micos i ens deixem dur i ens fa l’efecte que allò que hem fet servir de tota la vida, dels moros, sap? És vell i antic i que cal canviar-ho. Mire doncs, com queda la cosa...On hi haja una finestra amb mallorquines! I a més m’agrada de veure-les de verd i també de gris perquè no les trobe gens pretensioses i mire, que fan bonic, com vol que li ho diga?. M’encisa d’especial al migdia aquest carrer. Quan el sol deixa eixe toc d’ombres i llums que sembla una festa amb confetis d’oripells en moviment que peguen als vidres bombats pels temps dels vitralls grans i veure els fanals palplantats a les voreres amb les seues formes ancestrals, d’un clàssic que enfita. La resta ja ho fan els cafés i els restaurants, alguns d’una coentor exultant i d’altres amb una exquisidesa altiva amb aquelles làmpades rodones i blanques, tan blanques i tan senyores...També vaig a comentar-li que hi passeja molta gent. Tanta gent que has d’anar amb molts ulls i amb peus de plom no siga cosa què. I m’embaladeix observar la gentada que ve i que va i que vol que la miren, ben abillada i guapa i molta que en van agafats i la senyora Maria Rosa em deia que la gent que s’agafa és perquè té vergonya i per això ho fa. I a mi em sembla que tenia raó perquè molts xiquets també agafen el seu peluix i tenen vergonya de la nit perquè sap? Que per entre la fosca hi ha algú que els mira i deuen ser les ànimes amigues perquè les ombres ja tenen prou feina ja, en fer-nos costat tot espantant els mals somnis. Bo, ja li contaré, ja.. Ara no li’n diré més de romanços. Deixe’m que m’acabe la pasta de l’Agulló amb la seua crema color de façana del carrer Campos i si és que em deixa el riure, perquè vol que li diga una cosa? En aquesta hora en passen molts de margallons.

*Anar fet un margalló: expressió que a La Marina Alta vol dir anar molt mudat.

Temps de lectura: 5 minuts

6+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close