Concurs Blc

Vivim entre gent, però no sempre vivim amb gent.

Ingenu alé de noia arribant a una andana de la ciutat del Túria que trobe en els teus braços. Tres hores i mitja i el sol de la ciutat que tant enyore.

El rellotge marcava les set i cinquanta-dos, i l’autobús apareixeria a la parada d’un moment a un altre.

Feia fred, era de nit, no me’n volia tornar caminant a casa, tot açò era nou per a mi. Jo, que crec en el destí, no volia deixar passar el primer autobús.

Dimarts. Un dia més de treball, de presses, de telèfon que no calla. D'arrapar-li a les hores algun minut per a no pensar en res.

Tirat a terra, atordit i sense a penes poder respirar, s’havia quedat desprès d’entropessar amb un dels autobusos de l’empresa metropolitana de transports.…

Fa dies que agafe el mateix autobús. La línia 8. Puge a la parada d'Ausiàs March i vaig fins l'Hospital Nou de la Fe.

Era un agradable matí que anunciava el començament de la primavera. El sol eixia per l’est i jo esperava l’autobús per anar al treball.

–El xiquet ja té l’edat, no? Així comença l’escena que em marca la vida. El xiquet sóc jo. La pregunta la fa el xofer de l’autobús i la rep ma mare.

Estem cansats. L’entusiasme del viatge al centre, a comprar llibres, no és suficient per revitalitzar-nos l’anatomia de l’ànim.