Ficció

Despertar-te amb el soroll del despertador, que no és una simple alarma, sinó la cançó que va obrir el ball del teu casament. Aixecar-te amb lentitud, entre badalls, i posar-te les sabatilles al peu que no toca. Anar cap al lavabo sense fer remor, només sentint com l’aigua, calentíssima i a la vegada tan refrescant, penetra per cada un dels porus…

Jo ja no podia seguir més d’aquella manera. No és que volgués morir. El que tenia clar és que no volia patir. I últimament ho estava fent massa. Amb només un…

Deixar-ho tot enrere no és fàcil. Més ben dit, retrocedí 10 passos enrere quan ja n'havies avançat 20 és una decisió complicada.Sentir-se còmode amb el que…

Eren el trio d’èxit a la Barcelona nocturna. Actuaven cada dissabte al Port Olímpic, en una carpa on s’organitzaven tot tipus d’esdeveniments. Aquell darrer any, però, l’espectacle amb majúscules requeia en tots tres i llurs números inversemblants de màgia i prestidigitació. En Magí era l’estrella del grup, considerat per la crítica el millor mag…

La meva millor amiga m’havia dit per quedar. Feia molt, massa pel meu gust, que no ens vèiem, i jo desitjava compartir-hi taula, parada amb un bon vi i amb un…

—No, tot sortirà bé. No hi pensis més, vols? Confia en mi, per una vegada en ta vida. Tranquil•litza’t, fes-me aquest favor. Sempre he de ser jo qui dona la…

En aquesta vida, he patit dues fòbies: els homes d’uniforme i els gossos. De ben petita, que jo recordi, ja em passava. El pare va treballar una temporada de conserge. Fins que no es canviava de roba no volia saber re d’ell; no el reconeixia; m’amarava el pànic. Pel que fa als gossos només aguantava els cadells, amb recel. Em feien massa respecte.…

La piga li havia tornat a créixer; una mica més, encara. Ja no era una llentia, sinó un cigró. En Norbert de Negre era un caprici de la naturalesa, sense solta…

En Llàtzer romania, immòbil, assegut damunt una pedra del rierol. El pit li bullia. Capcot, com sempre des de l’accident, subjectava la canya amb mà tovenca.…

Malauradament, la seva xicota no se n’havia sortit. Ningú no li havia comentat ni fava vers l’estat en què havia derivat l’Alícia després d’assumir l’impacte contra la traïdora blancor de la vall. Un dia que, per fi, prenien la decisió d’escapolir-se dels gratacels i raure enmig de la salvatge, gèlida i cada cop més centreeuropea Andorra, i la…