Ficció

Quan la policia va trucar al timbre de casa de la Victòria per explicar-li el que uns caçadors havien trobat, la dona no s’ho podia creure. De l’impacte, un dels ganxets de fusta que estava a punt de subjectar la camisa rosa sedosa —si es penjava amb cura no s’havia ni de planxar— li va fer un pessic a la carn del dit índex. Va deixar anar un “ai”…

L’inexorable pas del temps tornava a assenyalar el dimecres en el calendari. Per la major part dels mortals, aquest dia no tenia res d’especial, però nosaltres…

La soledat està bé quan és dosificada. Això ho pense jo tots els dissabtes al matí. D'ací a una estoneta començaran a omplir-se de gent les grades, els…

L'atmosfera de la meua claqueta porta escrit un lloc venerat en la seua joventut per Ernest Hemingway: Paris, (en eixa ocasió no va ser una festa). I això que he nascut a la ciutat eterna de la festa: València. Cal recalcar les paraules de l'il·lustre escriptor de Monòver, Azorín, sobre el Café Espanya, situat en la desapareguda "Baixada de Sant…

Fa un mes que cada dia vaig a córrer cinc quilòmetres. Jo vaig al gimnàs tres cops per setmana, jo entreno mentre el meu fill fa l’entrenament de…

L’Adela, vídua des de feia mig any i sense fills ni nets, se sentia sola, i per distreure’s feia galetes. Sempre li havia agradat cuinar i, de fet, hi tenia una…

Pedro havia dedicat molt de temps al llarg de la seua vida a una de les aficions que tenia més arrelades: el bàsquet. Primer ho va fer com a jugador i després com a entrenador. Feia tres anys ho havia deixat, una miqueta cansat del sacrifici que suposava complir amb els entrenaments i hipotecar els caps de setmana amb els partits. A més, cada any…

Pere va ser un d’aquells espavilats a qui la resta del poble titllava d’oportunista i que havia sabut aprofitar-se del moment. Perquè en els pobles, passa això.…

L’encàrrec que li havien fet, des del primer moment, li havia semblat interessant. No era el que tenia més per mà, que la Janina des de sempre havia tirat per…

Llorenç i Pasqual Riera, dos germans eixerits i ben plantats tots dos. L’un, el Llorenç, era tres anys major que Pasqual. Tant l’un com l’altre lluïen el segell familiar; una taca de pèl blanc entre l’inici de la ratlla del cabell i l’orella que contrastava escandalosament amb el pèl d’un negre atzabeja lluent com ell a soles.Ja feia tres…