Ficció

Jo era allí el dia que vam inventar la FOMO. Poca gent viva pot atribuir-se un mèrit tan ominós. Ho gestàrem tot fa unes quantes dècades, en un àtic de l’Upper West Side. Hi havia bona cosa de magnats dels negocis, allà, sobretot dels sectors del turisme, l’oci i els mitjans, i un parell de propietàries de revistes femenines, si no recorde…

“Creuant els temporals s'aprèn a planejar sobrevolant la vida. A avançar fent servir la violència del vent. Com les gavines.” Com les gavines, Joan…

Li havien donat cita per al metge l’endemà a dos quarts de dotze. Quan li havien fet la trucada a banda d’explicar-li la tirallonga de documents que havia de…

‘Que guanye el millor’, li va amollar a la cara només encaixar les mans. Era la primera frase que es creuaven i ja li va semblar més desafiant que mil ofenses de guerra, un sabre apuntant-li al bell mig dels ulls. Del tot innocents, eixes quatre paraules condensaven el que intentava derrotar des de feia massa anys. No. A la vida, com al futbol, que…

Hi ha noms que es barregen amb els cognoms; hi ha cognoms que s’entremesclen amb els noms; hi ha cares que prenen un nom que no els pertoca, i hi ha noms que…

La meva amiga, farta de sentir els meus laments cada vegada que jo sortia d’una botiga, em va aconsellar que mirés de comprar-los en una pàgina de productes de…

Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres, valent-se del que ens han transmès els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. També jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre…

“Quan érem xicotets no teníem diners ni tan sols per a sabates. Dels quatre germans, D, el més menut, va anar a Madrid molt jove a estudiar a casa d’uns…

La primera novel·la de Josep Masanas, Dos Daus de Vint, conta la història de Marcel, un avi que es veu obligat a afrontar l’últim tram de la seua vida…

Tres voltes completes havia pegat el sol a la terra des que l’avi ja no era entre nosaltres. En eixos anys l’absència s’havia tornat normalitat. De vegades semblava que acabava de morir, però d’altres calia forçar la memòria per dibuixar el seu rostre i recordar-lo tal com era, amb aquell gest satisfet al rostre, a mig camí entre el somriure i la…