Ficció

Com cada dimecres de primavera, quan la tarda ja començava a marcir-se, la Montse sortia a la terrassa per regar el ventall de flors que hi tenia. S’hi estava tan bé amb la calidesa que el gran astre havia deixat a l’ambient que gairebé sempre s’arromangava les mànigues tan amunt com podia i també es descordava un parell de botons de la camisa per…

Cada estiu feien el mateix. Des d’una bona colla d’anys enrere. Realment la Ginebra n’havia acabat perdent el compte, però ben bé vint segur que sí que els…

La Gemma no entenia per què la gent deia que els dies de pluja eren lletjos i tristos i melancòlics. Ella considerava que eren els més bonics que podien…

Neguitós amb els peus a terra, una terra humitejada d'una illa al bell mig d'una ciutat de l'est d'Europa amb un passat purament teutònic, el senyoret W, de visita per aquelles terres de gent que esmorza, dina i sopa carbó (carbó sense sucre, cal reafirmar), ha encetat la nit a una festa il·legal, d'aquelles que n'anomenen rave.Obscuritat i làsers…

Feia poc més d’un mes que l’Àurea havia començat aquella feina de repartidora. N’hi havia parlat un amic seu que també hi treballava i que, en part, havia…

Era un dia d’estiu terriblement xafogós. La roba s’enganxava a la pell, fent-hi una mena de doble capa.

I són els terrats, els salons més humils i més elegants de qualsevol casa perquè aguaiten les veritats amb les seues passions i desenganys a través d’eixos ullots tan oberts a la vida.

Era dissabte al matí i la Manel·la feinejava per casa.

Havia acordat veure’m amb la meva amiga Nati, després de tants anys sense saber res d’ella.

—Tot això ja ho podem llençar?—El què?—Les revistes. N’hi ha a cabassos i no te les mires mai.—Ni pensar-ho! Es queden totes aquí.Aquell matí en Climent s’havia aixecat amb ganes de fer neteja. Feia temps que volia liquidar aquella muntanya de papers, que trobava que feien massa nosa en aquell racó de passadís, i creia que amb…