Poesia

Tranquils, no us quedeu desconhortats,és a dir, amb la cabota tèrbola i el cor neguitós:als dubtes filosòfics vindran els nítids perfilsdels poetes.

Atreta pels sospirs dels ventsnavega la sirena rossa...

He aprés a munyir les boques, a recolzar-me al bell mig de la teua mà.

Després de travessar les portes que ens menen al Palau de la Saviesa, arribarem a la que tanca tots els sentits, però no clou el viatge.

M’he vist al retaule de la mort, dalla treballada que plora per jamés.

El sentiré molt lluny, el mar i també lluny, la muntanya, i la pluja i el cel, quan ja no hi siguis. Per més que m'aferri a qualsevol suport...L'enyorança serà com l'aire que omple sense omplir, cada buida absència. I el record serà, potent, de tot allò que mai no va ser.

Els deures del Vent són comptats, Empènyer els vaixells, a la Mar, Fixar Mart, escortar les Marees, I menar a la #Llibertat.

He vist els teus ulls com una almoina rebuda, com un òbit de pellorfes i neules a la boca.