Poesia

Oblideu-vos durant aquesta estona que jo existisc.

Bella com un imperatiu. He dit.

Ara, guanyat en confiança, m'abandone a l'aigua com un dofí enjogassat.

No massa del pare, sinó al matern ventre arrelats.

L'anhel de transparències en cada mirada.

Si en el laberint d'aigua de mil camins...

Allí vivien els Alòs,en la placeta de les monges, carrer de la pujadeta amunt.

Carrer del Crist, la cadena penjada al coll.

I sento el vent, ara suau, ara potent, que se m'emporta.

He perdut tota por a tocar-te la boca. A dibuixar-te paraules d’estima. Pense les hores obertes, la precaució indemne.