Viatge intransferible

Vam creuar l'enèsima frontera balcànica després d'uns minuts convertits en hores d'una llarga espera que ens sembla eterna pel desconeixement i la inquietud dels que ens trobem dalt l'autobús. Per fi ens recullen els passaports, ja hem arribat a la duana, deixem enrere kilòmetres de cotxes sota el sol amb els conductors passejant tranquils i…

La vida està dissenyada per confortar-se a si mateixa. Hi ha tentacles primíssims, breus com esgarrapades, que ordeixen plans per grapar destins aparentment…

Per alguna raó intuïda, les persones queden impregnades per imatges que les devoren, imatges doloroses (a vegades esquinçadores) i incandescents. No massa, però…

Quan era menut vivia en una alqueria amb els meus pares i els meus avis. La nostra casa estava als afores d’un barri, abans poble, que limitava amb un dels nuclis més transitats d’una gran ciutat i tenia un campanar que donava nom al barri-poble. Per anar a l’escola agafava un camí que vorejava hortes i séquies. No recorde cap dia que no arribara a…

Inspira. Expira. Inspira. Expira. Vaig estar tota una estona amb els ulls tancats intentant que tornara la pau que em faltava, o, simplement, que nasquera la…

Corrien els anys vuitanta a la ciutat de Piura situada al nord del Perú, quan a la meva mare li practicaven un part podàlic perquè jo estava assegut dins del…

El primer te que es va prendre a Shanghai era blanc. Hi va arribar perquè havia decidit lluitar pels seus somnis. Li’l serviren en un menut conc marró. Quan se l’apropà als llavis, el fum li regalà una intensa aroma de fusta i llibre. Va beure un glop i, mentre l’assaboria, va somriure amb timidesa a alguna de les persones que l’envoltaven. No en…

Escoltant «Louisiana o els camps de cotó». Tornant cap a casa he vist que aquelles terres on vaig créixer ja no tenien la mateixa forma, ni les cases, els…

Pels badalls de les finestres de la meua habitació es colen les sirenes de les ambulàncies. Arriben des de punts indeterminats de tota la ciutat mentre…

Octubre de 2012.Setze anys tenia. Asseguda en aquells sofàs del centre cívic esperant que fos l’hora per entrar a treballar, llegia expectant El senyor dels anells. Fernando sempre arribava uns minuts més tard que jo. Ell, que també s’estava llegint el mateix llibre, sense saludar-me m’explicava per on anava i conversàvem, apassionats, sobre el…