Viatge intransferible

M'acoste tots els dies a la vinya, la joia del meu iaio. La meua herència. M'encisa veure les fileres de parres ordenades fins on arriba la vista, verd sobre blau en l'horitzó. Bagots daurats agafant la tonalitat del sol. Per a mi és la representació plàstica de la poesia. Feia molt de temps que no l'observava, que no la sentia meua, com una…

“La nostra societat l'hem format amb la nostra falta d'esperit; és com si ens la meresquérem.” Charles BukowskiSomniòtic: estat on la ment i el cos, la…

Com a ser humà, subjecte a una limitació de temps i espai, crec que la vida és curta i que a mi m’ha tocat viure-la intensament. Després de 36 anys de vida, ha…

1Temps era temps, jo també vaig ser menut..., i tenia un iaio..., un iaio vell qui, sempre que podia, m’explicava unes històries improbables d’aquelles que, a tota hora, havien circulat pels esquifits vilatges del Delta del meu cor. El pare del meu pare mai va limitar-se a ser un d’aquells llops de ribera de faccions i mans erosionades pel vent…

"L'arte di scriver storie sta nel saper tirar fuori da quel nulla che si è capito della vita tutto il resto; ma finita la pagina si riprende la vita e ci…

"Qui viatja sense trobar altres coses no viatja, es mou".Alexandra David-Néel Tenia vuit dies lliures i set-cents euros a la butxaca, la inèrcia de sortir…

"Raíces y alas. Pero que las alas arraiguen y las raíces vuelen".Hacia el mar. Juan Ramón Jiménez. Adrià, que és hoste de vol, està més que acostumat a les maletes de viatge. Pràcticament conviu amb elles; de totes les mides, colors, materials, marques, amb dues rodes, amb quatre, verticals, horitzontals... Quan arriba al portal de casa…

A un quart tocat de dotze, fent cap a l’estació subterrània de rodalies de plaça Catalunya, l’Ausiàs va començar a baixar a poc a poc les escales ennegrides.…

Un full en blanc, el millor viatge de tots. Un espai totalment verge per viure, somiar i imaginar. Un camí infinit de pàgines que et guien a través de les…

Aquell matí —cosa estranya en nosaltres!— vam sortir molt puntuals de casa. No eren uns privilegis de què gaudíssim gaire sovint, perquè els llençols, als meus fills, se’ls enganxaven exageradament quan es tractava d’anar a l’escola. Uns “cinc minuts més” per una banda i un “és que els meus ossos encara no es veuen amb cor d’aguantar-me” per una…