La revista més vital

Centre i perifèria

Fa tan sols deu anys encara vivien algunes persones que havien habitat, durant tota la vida, els masos a la muntanya. Gent que no van voler migrar mai i que van acabar morint-se on havien viscut i, en molts casos, nascut. Masos situats lluny dels pobles amb comunicacions roïnes que els feien viure aïllats. M’ha vingut al pensament el curtmetratge que Martín Román i Iñaki Antuñano van filmar l’any 2006: Humildad. Un documental que ens conta en uns minuts com se les apanyava una dona vella, tota sola, a un mas del terme de Xodos, tal com s’hi vivia a principis del segle XX. Fer llenya, parar compte de les cabres, encendre el foc, bonir el gos, fer-se el menjar, anar-hi a buscar aigua… faenes de cada dia que la masovera feia perquè això era la seua vida. El mas és a un lloc privilegiat: damunt la carena, la porta mira cap a llevant i es veu la mar allà lluny darrere de les serres. Assegut al cara-sol, la resplendor de la llum fa que tanques els ulls i et concentres en els sorolls que fan el vent i els animals. M’han contat que la masovera, ja molt vella, va negar-se a abandonar el mas moltes voltes. Els fills li portaven algunes coses necessàries de tant en tant. Diners no, per a què? Una vegada, algun representant, diguem-ne oficial, va enviar una ambulància per a traslladar-la a algun asil o residència. Ella els va dir, sense opció de rèplica, amb una veu aguda i assenyalant el camí: «ja se’n poden tornar vostès per on han vingut». Me la imagine com una diògenes rural. El seu univers era el mas. No li feia falta ningú. Tenia prop tot el que era menester i sabia com aprofitar-ho. Una vida miserable, si voleu, però una vida radicalment autònoma. La tecnologia, absolutament localitzada, i els coneixements que hi feia servir eren rudimentaris, sí, però ella constituïa el centre i determinava l’abast de les seues accions. Ni més, ni menys.          

I a una velocitat social vertiginosa, el món ha canviat completament. La fabulosa força expansiva que va engegar la modernitat ha acabat per engendrar això que anomenem el capitalisme globalitzat. L’afany d’acumulació, intrínsec, del capitalisme del segle XXI es desplega sense fre amb la inclusió o absorció de més i més activitats humanes dins dels mercats. La mercantilització engoleix com més sectors millor (terres, matèries primeres, ciutats, estats) perquè el creixement econòmic –o, dit d’una altra manera, l’expansió dels mercats– és la premissa de l’acumulació capitalista. Ras i curt: sense creixement no hi ha capitalisme perquè l’acumulació s’estronca. Ja fa temps que les persones mateixes (el nostre cos, el nostre menjar, la nostra diversió, fins i tot, el nostre pensament) som un territori colonitzable o mercantilitzable. I ha eixit bé la jugada. A poc a poc hem anat delegant activitats que sempre havien estat nostres i a les quals dedicàvem temps i esforços: coses tan simples i quotidianes com ara cuinar per a fer-nos el menjar o buscar companyia per a xarrar una estona. ¿Per comoditat, potser? No ho sé. El cas és que, finalment, els mercats se n’han ocupat, molt gustosos.

 Aquesta delegació i, simultàniament, apropiació per part dels mercats, de les activitats personals posa en qüestió la nostra condició com a humans i ens interpel·la directament. La mercantilització de nosaltres mateixos ha estat tan radical –tot un èxit comercial, certament– que ens ha desvinculat de les tecnologies i dels coneixements que permeten la nostra existència. La maquinària que fa possible que, posem per cas, mengem i ens comuniquen ha esdevingut colossal i, de fet, s’ha deslocalitzat i es distribueix per tot el planeta: satèl·lits en òrbita, bancs d’emmagatzematge i distribució de dades, plantacions immenses amb monocultius clònics, sistemes de transport i conservació química dels productes… Hem estat desplaçats del nucli de les nostres accions i enviats a la perifèria. Una perifèria superpoblada, això sí, però sense eines de control i d’interacció amb el centre. Una perifèria que fa la impressió d’una vora social habitada per individus, usuaris i consumidors en què no hi ha cap persona autònoma. És com si haguérem perdut la posició central que l’humanisme del Renaixement ens havia atorgat. Ni més ni menys.                

           

 (imatge: https://martinguion.blogspot.com.es/2008/03/humildad-en-punt-2.html)

Humildad. Curtmetratge – documental. Guionista, director: Martín Román i Iñaki Antuñano. Tatzen Audiovisuals, The Pla­yRoom Produccions, 2006.

Premi Torrenostra de Cinema en Valencià en el Festival de curts de Torreblanca 2006. Millor Curtmetratge al Festival Inquiet de Cinema en Valencià de Picassent 2006.

Temps de lectura: 4 minuts

3+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close