Últimament han sorgit molts articles que parlen de la precarietat del món de la recerca. La Universitat, el CSIC i els instituts de recerca en general s’han convertit en institucions gairebé inaccessibles per als nouvinguts. Són moltes les persones que en acabar la universitat comencen una carrera investigadora que al final de la història et proposa dos finals: el primer és anar-te’n a ta casa o a un altre país on la ciència estiga més reconeguda. Aquest final és difícil de gestionar. Per una banda, si ja tens una edat i has format una família és complicat plantejar-te la mobilitat de tots plegats a un país llunyà. No és fàcil dir-li a la resta deixa-ho tot i vine-te’n amb mi que vull ser investigadora.
També tens l’opció de l’atur (o no). Dic o no perquè en molts casos la recerca s’ha fet amb contractes associats a beques que no cotitzen. Açò fa poc que ha canviat, però som moltes les que hem treballat durant anys i al remat no hem pogut ni cobrar l’atur.
El segon final de la història és treballar debades (sí, sense cobrar) al Departament. És una opció que moltes persones han agafat: a l’espera que isca una plaça han anat a treballar dia rere dia a un departament on la resta, per fer la mateixa feina, cobren. És dur, però pot ser si tens sort algun dia ix la TEUA plaça. Sí, teua, és per a tu. Te l’has guanyada treballant debades durant tot aquest temps. No has de patir perquè si tens sort i surt la teua plaça ningú més te la podrà llevar. A l’Estat espanyol les places de professorat i personal de recerca de la universitat tenen noms i cognoms. I tothom ho sap. És just i injust alhora, és una d’aquelles situacions difícils de gestionar. Per una banda, la persona que ha estat currant sense cobrar, publicant articles (on, per cert, signa mig departament), fent recerca, donant classes, posant bona cara dia a dia es mereix la plaça, ja et dic que se la mereix. Però per l’altra… és just que persones que han fet la mateixa feina en una altre lloc no puguen optar-hi? Vols dir que no estem perpetuant aquest sistema de precarietat amb un procés que et donarà la recompensa per haver treballat sense vore ni un cèntim?
Un tema a banda (i que dóna per a un altre post) és el sistema d’accés. Vull dir el sistema pel qual pots optar a una plaça. M’explicaré: fa uns anys, quan era becària precària a la universitat vaig tindre un petit entrebanc amb un catedràtic del departament. Havia segut profe meu a la carrera. Era un professor terrible, d’aquests que menysprea l’alumnat i dia sí dia també els diu que són uns inútils. El cas és que sent estudiant li vaig enviar un email per concertar una tutoria. Aquest email però, me’l va contestar tres anys després, quan jo treballava al departament, dient-me que podia anar en horari de tutories. No em vaig poder estar de dir-li que gràcies per l’oferta però que feia 3 anys que m’havia graduat i que veia que no accedia amb massa freqüència al seu correu. Aquest senyor es va sentir ofès i va aprofitar la reunió de departament per dir que hi havia una becària que s’havia passat de llesta. La meua cap es va disculpar com va poder i després en reunir-se amb mi em va dir “no faces aquestes coses que mai no saps qui et tocarà de tribunal en una plaça”. En resum el que volia dir és que en la universitat has d’anar amb compte perquè els que estan dalt són els que al final decidiran si pots unir-te al seu regnat o no.
Siga com siga el sistema universitari i de recerca no funciona bé. La prova està en què vivim a un país on la taxa d’universitaris és molt alta però molt poca gent s’hi dedica a la ciència. Gran part del problema està en el finançament, evidentment, però també és cert que més enllà del pressupost cal mirar i analitzar el funcionament.
Temps de lectura: 3 minuts
És una vergonya aquesta situació. Les universitats, en general (docència, recerca, etc., etc.) no van gens bé. A l’estat espanyol teniu uns problemes i al Canadà en tenim uns altres (alguns són els mateixos), però el cas és que tot plegat s’aboca al desastre. Gràcies per l’article.
Podríem destacar sense problemes en aquestes tres coses: saber què és ciència i què és opinió; disposar tot el que calga per a investigar amb eficiència; percebre la investigació dins el sector productiu primari junt amb l’agricultura, la ramaderia o la mineria.
Però el nostre país està fet d’una majoria de persones que volen estar tranquil·les perquè fer per aconseguir tot això suposa molt de treball, mal de cap i sensacions diverses que et poden portar fins i tot a la consulta d’un terapeuta emocional enginyós (que no enginyer). El gust per la tranquil·litat és una de les virtuts nacionals i per això destaquem en indústria turística.
Però qualsevol dia, un youtuber famós, un influencer de molta categoria, dirà que l’afirmació orteguiana “Yo soy yo y mi circunstancia” demostra que els científics són la circumstància i la ciència el subjecte en atur. També podria dir que la ciència és patrimoni immaterial de la humanitat i que té dret a inversions i reconeixements de tota mena. I altres possibilitats més que no cal esgotar ni entrellaçar.
En definitiva, que cada vegada estic més convençuda que no hi ha cap motiu de pes que explique el menyspreu a la ciència o que molt artistes col·laboren en events sense cobrar un euro. Més enllà de l’enveja o la falta de perspectiva, hi ha un problema de marketing mal resolt a nivell nacional. Tan superficial i tan transcendental, com trobar qui sàpiga convèncer amb gràcia de la necessitat de posar-se les piles en investigació. Tots els que volen escoltar històries boniques i seguir tranquils, donarien també el seu suport al nou paradigma. La falta de criteri de vegades encerta encara que siga per casualitat.
Mentre que no aparega eixa figura tan inspirada com inspiradora, entre que els nostres hotels mostren al hall alguna joia de la investigació espanyola, i que a les platges es venga rifa per a subvencionar el pròxim invent nacional, em quedaria amb ambdues opcions.
Esta setmana ha ocorregut un experimenta extraordinari.
http://www.latimes.com/science/sciencenow/la-sci-sn-entangled-photons-china-20170615-htmlstory.html
Un equip de xinesos han aconseguit demostrar un acoblament quàntic entre dos fotons que estaven a 2000 km de distància. És una pregunta central per a la ciència, ja que porta al límit les rareses incomprensibles de la interpretació probabilística, no determinista. En fi és un poc llarg de contar.
El cas és que he sentit això en una ràdio, dóna igual quina, dos locutors, xic i xica, parlant en espanyol. No semblaven els típics locutors graciosos i paletos. Però han vist esta notícia en algun headline i ho trobat motiu de catxondeo. Sonava tan rar que els ha paregut una ocasió per burlar-se de la ciència, fer jocs de paraules, burlar-se. Els importava l’acudit, connectar amb l’audiència amb la solidaritat de la ignorància, el desfici de la impotència.
Fa una mica més d’any, en una classe avançada de llengua on, a més de la gramàtica, parlo de diversos temes per practicar la llengua, els vaig explicar per sobre sobre les ones gravitacionals i el descobriment impressionant que s’acabava de fer. Cap a la meitat de la classe semblava mínimament interessada, els altres estudiants badallaven. Quan vaig dir-los si hi havien preguntes, una noia va aixecar la mà. Bo, vaig pensar, abans de sentir la seva pregunta: “Això estarà a l’exàmen?
Hola, gràcies pels comentaris. Sí, vivim a un país on el coneixement en general està vist com un tema prescindible. Dic en general perquè el que passa amb la ciència també es dóna amb la cultura, l’art, la música… Actualment sembla que sols importen l’economia, el rendiment i la productivitat. I com que a curt termini el coneixement no dóna beneficis doncs és un tema aparcat, relegat. Tot plegat dóna por.
Tens tota la raó Clara: hi ha un descrèdit general de qualsevol coneixement elaborat. Té igual la branca: ciències o humanitats. És com si el coneixement només fóra creïble, i per tant se li pot donar crèdit, si està connectat amb els mecanismes econòmics. Malament va la cosa.