La revista més vital

Cistella!

Tot va començar amb una conversació al pati del col·legi. Les meues amigues i jo érem molt aficionades al bàsquet. Comentàvem el partit que havien fet el dissabte a televisió: Barça-Joventut de Badalona. I parlant, parlant, com ens agradava tant aquest esport, pensàrem proposar-li a Cari, la professora de gimnàstica, la possibilitat de poder entrenar. Es va negar, ella donava voleibol i estava clar que no volia competència. Però, com ho teníem prou clar i no pensàvem rendir-nos, anàrem a demanar-li permís a la Mare Amparo, la Superiora, una dona seriosa però justa. Encara que no les teníem totes, parlàrem amb ella. I, sorpresa! Ens va donar permís, l’única condició era que hauríem d’encarregar-nos nosaltres de buscar una entrenadora i pagar totes les despeses. Per aquells anys, les escoles encara eren sexistes. El cas va ser que no trobàrem entrenadora com volia la superiora, però si tres jugadors d’un equip de la ciutat -que va desaparèixer fa un fum d’anys, El Dimar- disposats a entrenar-nos un parell de dies a la setmana. Eren uns xics prou joves per la qual cosa no sabíem com reaccionarien les monges. Però, una altra vegada i contra tot pronòstic, acceptaren. Els preparadors ens proposaren entrenar de valent, per a poder entrar en la competició de la lliga escolar a l’any següent. I així va ser. Començàrem a poc a poc, però treballant molt dur i a principi del curs ens feren els reconeixements mèdics pertinents i les fitxes de la Federació. Només calia esperar que començara la lliga.
Entrenàrem i entrenàrem fins que arribà el dia del nostre debut. Les primeres confrontacions van ser de traca. No hi havia forma de fer una cistella. Al principi, acabàvem els partits amb només quatre, deu, catorze punts anotats. Esgotades, amb l’ànima als peus, encara que això ens donava força per a entrenar més fort la propera setmana.
Passaven les setmanes i els marcadors continuaven amb puntuacions de vergonya. La cara dels entrenadors quan l’àrbitre xiulava la fi del partit era un poema. Amb una miradeta t’ho deien tot. Nosaltres tornàvem a casa carregades de faltes personals i unfladetes a colps que ens donaven les altres jugadores, molt més assaonades. Però això no anava a desmoralitzar-nos.
Lluitàrem i suàrem les samarretes de debò i així, poquet a poquet, aconseguírem posicionar-nos les segones de la classificació. La fi de la lliga cada vegada era més a prop i aconseguir el Campionat depenia de l’últim partit. Eixe era el definitiu. Si guanyàvem, seriem campiones i demostraríem a les monges que la confiança dipositada en nosaltres no hi havia sigut per a res. Continuaríem entrenant i altres cursos també podrien fer-ho. Si no guanyàvem, potser no voldrien seguir recolzant-nos, i aquesta bonica aventura hauria acabat. A més a més, dos de nosaltres no podíem seguir jugant amb la categoria Cadet, complíem 15 anys i passaríem a Juvenil, per la qual cosa seria la nostra primera i única temporada. Així, que Isabel i jo volíem donar-ho tot per a que el nostre col·legi fora el campió.
Aplegà el dia del partit. Les grades del pati estaven de gom a gom. Encara que jugàvem a casa ens tocava enfrontar-nos amb l’equip més fort de la lliga, ni més ni menys que Las Salesianas. L’àrbitre xiulà i escolliren camp. Les dos pivots es trobaven situades al centre de la canxa, saltaren, colpejaren la pilota i va ser per a nosaltres. Començàrem el partit guanyant, encara que la il·lusió durà poc temps. L’equip visitant pegava amb força. Elles a més d’anar les primeres, tenien un dels millors equips de la lliga. Però ací estàvem nosaltres, disposades a donar guerra fins l’últim alè. La base pujava la pilota fins el camp contrari i dirigia amb molt de coneixement el joc d’atac. Indicava a l’aler, l’escolta, el pivot amb moviments de mans i braços les seues posicions. Després corrien a defendre el seu camp, tancant el pas a les contrincants. Un altra fallada i perdríem el partit.
Els marcadors empatats, els nervis flotant, només quedaven uns segons i amb un moviment ràpid, la base agafà la pilota i pràcticament a soles arribà a la cistella i els dos punts que ens faltàvem pujaren al marcador. No donàvem crèdit. La grada en peu, cridava els nostres noms. Les jugadores ens donàrem una gran abraçada, després s’ajuntaren els entrenadors i més tard, encara que amb una mica de vergonya, les monges. Elles també botaven d’alegria i tots units formaren un rogle al qual s’anava afegint gent de les grades. Va ser un gran moment.
Aconseguit. Els nostres desitjos s’havien complit, teníem entrenadors de bàsquet, jugàrem i guanyàrem. I tot gracies al nostre esforç i un treball de valent. Pot haver millor cosa, si el que més vols en el món es jugar a bàsquet?

Temps de lectura: 4 minuts

158+

Deixa una resposta