Colonitzacions

Prop de la capçalera del barranc, a mitjan camí entre l’Avellà i la Llàcua, hi ha el mas de la Salvassòria. Allunyat de les carreteres principals, és un lloc aïllat, perdut en el temps, que demana un esforç si vols acostar-t’hi. La primera impressió, en arribar, ens colpeix amb la implacable imatge de la desolació. Sembla que el lloc estiga imantat i que atraga el silenci carregat dels voltants. Només el vent, circulant entre els arbres, ens arriba a fer una certa companyia, tènue i quieta. De l’antiga masada no queda pràcticament cap construcció teulada. Tot s’ha assolat després d’haver-se abandonat a les acaballes del segle XIX. Com altres llocs despoblats entre les muntanyes, serveix, com a molt, per a recordar-nos en pedra l’ocupació de l’espai que s’havia fet en èpoques passades.

Tanmateix, havia estat un lloc singular. Per la Salvassòria va passar al segle XIII el rei en Jaume, el Conqueridor, amb la seua host durant la conquesta valenciana. El Llibre dels fets diu «…e pois passam pel riu de les Troites e eixim a la canada d’Ares e de la canada d’Ares al port de Prunelles et a Salvasòria…» cap a Peníscola que, finalment, van sotmetre.  Hi ha també les ruïnes d’una església magnífica del temps de la conquesta que conserva, encara en peus, una porta romànica i arcs apuntats a la nau. Si voleu saber què significaven les colonitzacions medievals, ací hi ha un bon exemple. L’espai era ocupat i la població autòctona simplement desplaçada. És l’espai, el territori, les terres el que es colonitza amb població de la condició, o nació, de l’invasor. Així havia estat sempre, i encara és en molts llocs. S’ocupava l’espai dels altres. Ara bé, una cosa era clara: d’ací no es podia passar. El límit de la colonització l’imposava la temporalitat de les empreses humanes. Fins a l’època moderna, el temps ha determinat inexorablement l’abast de les accions de la gent. La pauta, el ritme, el tempo de qualsevol execució o obra humana estaven prèviament donats. I sempre eren lents. Tot costava massa temps de fer.

Un soroll llunyà pertorba el silenci perpetu i em fa mirar cap al cel. Un avió creua en direcció sud per damunt del mas. I pense que les tecnologies modernes han capgirat la situació. Avui pots anar d’un lloc a un altre sense pràcticament consumir temps. Una cosa inconcebible durant segles. N’hi ha que pensen, fins i tot, que en augmentar la velocitat en els transports i en les comunicacions, hem comprimit el temps a efectes, diguem-ne, socials. Les produccions humanes, materials o no, s’acceleren més i més. La compressió temporal ha arribat tan lluny que sembla que l’espai (vull dir l’extensió dels llocs que econòmicament compten, ara per ara, al món) s’ha reduït a un punt únic, immaterial, connectat per senyals a la velocitat de la llum. Tot ocorre ara, simultàniament, amb una mena d’ubiqüitat instantània. Un present infinit. La modernitat elevada a la màxima potència.

Què ens queda per ocupar? Què podem colonitzar si l’espai útil s’ha comprimit en un punt? Que no pot avançar més, la colonització? De fet, ja fa temps que les hosts del progrés es van aventurar amb pretensions de conquistar, de sotmetre i d’establir noves colònies. Però aquesta altra colonització no era territorial  i ha estat la condició necessària del nostre present. I tot això sense a penes adonar-nos-en. Per dir-ho ras i curt: hem colonitzat el futur. Per comprimir el temps del present, hem depredat el temps que vindrà. L’acceleració actual ha devorat el demà. Hem ocupat un temps que era d’uns altres. Un temps que havia de pertànyer a les generacions futures. Quina implicació té, si no, que extraguem, explotem, consumim, gastem i contaminem sense cap limitació? Senzillament, que els nostres successors tindran les mans lligades perquè, o bé no disposaran de l’energia, dels béns, dels recursos mínims, o bé hauran d’enfrontar-se a problemes mediambientals d’una magnitud descomunal, o tot junt. Gent amb el temps ocupat. Gent sense futur perquè algú altre els l’ha furtat. Trobe que no és cap casualitat que en les distopies més desolades que s’imagina la ciència-ficció (Mad Max, The Road), l’espai i el territori s’imposen feixugament amb tota la seua materialitat en un temps en expansió.

 (imatge: http://www.panoramio.com/user/3767687 ) 

Temps de lectura: 3 minuts