Des de feia disset dies pujar al número 24, al bell mig del passeig de Gràcia, per a mi s’havia convertit en una aventura. Havia abandonat els mots encreuats irresolubles, els auriculars que m’oferien ritmes de hip-hop i també el mòbil. I és que tenia una feina molt més important per fer mentre les rodes lliscaven per l’asfalt calent i encara lleugerament adormit: observar una senyora que ocupava el seient que tocava la finestra de la penúltima fila de la banda esquerra del bus.
No sabia absolutament res d’ella. Potser algun dia, si perdia el fil de vergonya que sempre m’acompanyava, que se m’arrapava a la pell com els cordons ho feien al repertori modest de sabates que tenia, aconseguiria apropar-m’hi i demanar-l’hi. Mentrestant em sentia satisfeta mirant com confeccionava, amb destresa i paciència, una peça de roba. Una agulla en una mà, una altra agulla en una altra i la madeixa, d’un verd intens, que jeia a la seva falda, sense pressa per esfilagarsar-se de tan bé que hi estava.
Vaig seguir gairebé tots els passos d’aquella creació: la tira que amb prou feines feia cinc dits es va anar allargant, dia rere dia, fins a mesurar uns quants pams i esdevenir una bufanda gairebé quilomètrica. Qui la rebés sentiria un orgull immens. Pel tacte flonjo, per l’olor que la pell de la dona hi havia deixat impregnada i també per les guspires de llum que hi ha havia escampat —petites i discretes però profundament lluminoses— quan hi treballava.
El divuitè dia, en veure-la, em vaig quedar sorpresa. La dona, amb els cabells grisos recollits en un monyo, vestida de manera elegant i amb les seves arracades de cirera madura, estava asseguda al lloc de sempre. Però ella no semblava la mateixa que de costum. No desprenia aquella tendresa, aquella il·lusió, aquella alegria, que, de tan intenses, gairebé es podien palpar i inclús engolir. Llavors estava com tibada, amb un posat una mica seriós.
—Que puc seure?
No em va dir ni una paraula. Només es va limitar a assentir amb el cap per demostrar-me que sí, que tenia el seu permís.
—Veig que avui no ha portat la llana i les agulles. Això és que ja ha acabat la peça!
La dona, amb un grapat de gotes d’aigua que li ennuvolaven la mirada, es va girar cap a mi. I jo, en aquell instant precís, em vaig voler morir. Des de quan els meus cordons fets de vergonya, aquells que em lligaven fort les sabates i que em feien tocar de peus a terra, s’havien trencat, desfet o desaparegut?
—La bufanda, la tinc aquí. La volia regalar al meu marit. Viu en un geriàtric des de fa uns quants mesos i ahir era el seu aniversari. Però no la va voler. No em va reconèixer i, cridant, em va fer saber que no pensava acceptar res d’una desconeguda.
—I avui ho torna a intentar?
—Sí. I si no és avui serà demà o demà passat o l’altre. Però estic segura que hi haurà un moment en què un bri de lucidesa el farà adonar que soc la seva dona i se la posarà.
Des d’aquella conversa, cada matí, quan pujo a la parada que el 24 té al bell mig del passeig de Gràcia me’n vaig directament al fons del bus, a la banda esquerra. M’hi trobo la Maria —ara ja sé com es diu—, que em guarda el seient del seu costat, i m’explica com li va la vida i escolta com em rutlla la meva. Mentre teixim històries amb les nostres paraules no deixa de moure les agulles i de fer que la llana es descabdelli lentament a la seva falda. Fa una bufanda nova. També és de color verd intens, com la poma, la menta i l’esperança. I aquesta m’ha promès que serà per a mi.
Temps de lectura: 3 minuts
