Nicolau ha hagut de baixar al metro perquè ha perdut el bus. Mai no li ha agradat el metro i menys per a un viatge llarg com aquest. Es perdrà València des de les finestres: la ciutat vista com a dins d’una bola de vidre. En entrar al vagó subterrani, veu que hi ha un seient lliure. Decideix no seure. Ha oblidat com comportar-se. A l’autobús, si veu entrar des del seu seient un vellet, mentre aquest dóna monedes ben comptades al conductor o passa la targeta per la pantalla del clic, li dóna temps a aixecar-se per deixar el seient bordeus i gris buit, sense necessitat de dir la típica frase de sega vosté ací. Sempre ha pensat que de més major a ell el molestarà, no sap ben bé per què, que li recorden la seua visible vellesa. Potser, tot això d’estar complagut d’arribar a certa edat no és més que una farsa dels que no han sabut viure bé els anys. Obvia fer un repàs a la manera que ha viscut els seus i pensa que, tal vegada, podria seure. Basa la hipòtesi en el fet que hi ha joves asseguts al vagó i per ordre cronològic els tocaria a ells alçar-se abans que a ell. Però, aleshores, recorda com una sentència que la gent jove d’ara no és ni de lluny com la de la seua època, així, es disposa a esperar. Pensa una estratègia: esperarà que es buide almenys un seient més. D’aquesta manera, hi haurà un lloc per al iaio que entre al vagó, i quan aquest l’ocupe, Nicolau s’alçarà perquè quede, de nou, el seu lliure. Però, això és esforçar-se força a fer el ridícul. Abandonaria el seu seient i no baixaria en aquella parada… Els altres viatgers es riurien interiorment d’ell, altres menys educats ho farien per fora. Qui fa això? Alçar-se per a anar dret. Solta una rialla mental i es rasca el front perquè li ha fet pessigolles. Fa temps que no riu amb ganes. Passen per un túnel sense gaire il·luminació, evoca la ciutat envidrada, respira, s’enyora. A l’eixida del túnel veu tot un mar de gent esperant sense respectar cap línia groga. No pot amb l’excés de pressió urbana i ix a la parada següent. Les portes automàtiques, que tanquen a la velocitat d’una llum parpellejant en passar el bitllet, li atrapen el turmell. Coixejant, busca una parada d’autobusos. Diu pròxim. Li fa un senyal amb la mà al conductor. Espera pacientment, sempre amb la por que les portes de sobte algun dia s’òbriguen cap a ell. Superat aquest temor il·lògic, entre i fa clic. Ja està tot ple, es passarà tot el trajecte dempeus. Aquest mes, la seua dona encara no li ha tenyit els cabells. Una jove s’alça i li cedeix el lloc. Nicolau, còmodament assegut, es mira els peus i recorda tot el temps perdut transcorregut entre parada i parada, i pensa que, potser, així es camina a la vida.
Temps de lectura: 2 minuts
