-A tu no t’agrada estar tranquil·la -li va dir en Norbert, qui sap si per tranquil·litzar-se ell mateix i poder seguir pensant que tot està bé com està.
-I qui vol estar tranquil, si pot estar, genial i meravellosament bé? -li va contestar la Clara, tot jugant el seu joc.
-A vegades, una cosa passa per l’altra -va argumentar en Norbert, seriós.
La Clara ja no va seguir la conversa. Potser no li interessava gaire seguir per un camí massa conegut. Només en somnis es contestava, només en somnis li contestava. “I és clar que m’agrada estar tranquil·la, Norbert! No entenc gens com pots dubtar-ho.” I de fet, cada cop li agradava més. Cada cop, sentia menys necessitat de res. Com si fos veritat. Com si ja no necessités res ni ningú i la seva intimitat no admetés gaire res més que ella mateixa. Només que la tranquil·litat, com la majoria de coses de la vida, tenia moltes cares i també moltes maneres d’aconseguir-la i de veure-la.
La placidesa per la Clara era sentir-se endreçada. No era tant el que feia o deixava de fer, sinó que era un estat que es projectava endavant, endreçar allò que feia cada dia per adequar-ho al futur que volia construir. Era viure un present que il·luminés endavant, com un focus d’aquests frontals, que duem al cap en el moment present (l’aquí i l’ara), però ens ajuda a anar més enllà intentant no equivocar la direcció. La pau cada cop la veia més personal, més endins. Projectar coses en companyia, des de sempre, la satisfeia molt més, però eren tan difícils els projectes comuns, que finalment es quedaria amb els seus, personals, intransferibles.
Per en Norbert, la tranquil·litat era fer-se poques preguntes gaire transcendents, era buscar un punt d’inconsciència per no amoïnar-se gaire, per res. Era cobrir-ho tot d’un mantell blanc, immaculat, preciós, com una nevada bella i lluminosa, perquè no es pogués veure res del que hi havia a sota. Per la Clara era precisament fer-se-les totes, les preguntes i buscar el nivell de consciència més profund per mirar d’intuir alguna resposta, i prou que li agradava la neu, però després de gaudir de la calma de la neu, esperava que es fongués, un dia o altre, per recuperar la realitat.
S’havia adonat que cada cop menys, necessitava respostes molt concretes. A vegades les preguntes li eren ja suficients, fins i tot creia que cada pregunta ja porta posada una resposta íntima, que potser no seria gaire entenedora per ningú més que ella.
-A tu tampoc t’agrada gaire estar tranquil. O al menys no tant com sembla a primera vista. Estar tranquil per a tu és seguir la norma d’un decret interior mai escrit. O sigui: estar tranquil, com si fos veritat.
Creaven realitats. Només que les realitats eren diferents. Un dia, en algun punt, qui sap si es trobarien o bé serien del tot divergents.
El frontal de la Clara enfocava cap a la trobada, en Norbert no duia frontal i potser amb una mica de sort, la seguiria.
Temps de lectura: 2 minuts
