fbpx
La revista més vital

Comiat

A fora comença l’hivern, dins meu ja fa dies que glaça. El cos que em pertany, immòbil, no pot fer més que esperar, a contracor, que tot esdevingui. No sóc conscient que ningú eixirà cridant, evitant així el meu exili. Res succeeix, tan sols l’arribada de l’autocar, que frena davant el gest d’algú que té la suficient voluntat per emprendre el seu viatge. Pujo sense tenir cap altra opció a la butxaca, i sec vora la finestra mentre veig passar entorn meu la ciutat que mai descansa.

Durant el recorregut fins arribar a l’Estació del Nord, romanc en un estat de transició que s’estira a mida que avanço sense moure’m. Tot el que varia és extern a mi, però em sacseja tant el paisatge que desemboco a pensaments oblidats, a accions oblidades: torno a escriure.

Amb el bloc de notes a mà, el temps, de sobte, es relativitza, i tot passa arran meu tan lentament que puc aturar-ho i retenir-ho amb força. Et miro i m’aterra la possibilitat de deixar-te caure, a tu també, en l’oblit. I davant aquest desafiament amb la memòria, desconfio i deixo rastres de tu en traços entrellaçats sobre pàgines en blanc. El pes dels records cau sobre mi, com una allau. Les passejades pel Cabanyal, que acabaven sempre entre el bullici dels veïns reunits al mercat, i el nostre silenci. El caliu que el barri de Russafa ens encomanava caiguda la vesprada, compartint bunyols i llargues converses que anaven consolidant amistats. Benimaclet de matinada sota la veu de poetes reivindicant la paraula dita, revifant aquesta esperança que tenim posada encara en la poesia. O bé el dia en que la pluja va agafar-nos desprevinguts i, sense paraigües, vam trobar refugi sota les Portes dels Serrans. Ja t’enyoro ara que encara ets a prop.

A mida que avancem, et miro amb delit i em sé meva. I prenc consciència de com m’has ajudat a créixer a resguard entre carrerons. He estimat feroçment per primera volta de matí a nit, com s’amaren els amants d’Estellés, i he après a dansar sobre l’asfalt de les teues places a vuit temps.

Hui m’acomiado de tu i m’envaeix eixa tristor pertanyent al temor de visitar-te d’aquí uns anys i no reconèixer-te. No saber si vam arribar a ser, si ens vam arribar a estimar mai. Fa vertigen pensar que arribarà el dia en que veuré en tu la ciutat desconeguda.

L’autocar frena en sec. Deixo enrere els pensaments per tornar a la meva realitat quan, de cop i volta, em sembla acollir cada una de les mirades d’aquells que seuen al meu costat, i m’obliguen a baixar. L’autocar segueix el seu trajecte quotidià, però el meu, hui, acaba aquí. Creuo el pas de zebra i camino fins arribar a les portes de l’Estació del Nord. Els mosaics modernistes del vestíbul em desitgen bon viatge i, amb les anses de la motxilla ben agarrades, em limito a esperar que anunciïn el número de la via per marxar dins el pròxim tren.

Temps de lectura: 2 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close