Quan la Història entropessà amb Emili Marín

18 maig 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Als seus 77 anys ben complits, Emili Marín i Soriano (Alcoi, 1940), accedeix al saló d’actes cofat amb boina, vesteix camisa clara, jupetí, jaqueta, i un bastó guiador aferrat a la mà dreta. Saluda a tot aquell que li ix al pas, complagut i traspuant una vitalitat envejable. Al poc, ha fet rogle entorn d’ell, assegut a una de les primeres butaques, com deixebles escoltant amatents les paraules que el mestre va pouant en la memòria fresca i vigorosa.

“Quan vulgueu comencem”, diu de la taula d’oradors assegut, frisant per començar a complaure la curiositat, la interpel·lació de l’auditori. Emili Marín és una persona lúcida i entusiasta, malgrat les xacres de la salut dels darrers anys i la malaltia que se li ha endut la vista, i a pesar de tots els entrebancs i accidents amb què el seu destí entropessà amb la Història. Aquest capellà “jubilat” (“entre cometes”, diu, això de jubilat) ha mantingut impertorbable una trajectòria pública socialment compromesa, amb una tan evident influència de les idees provinents del Concili Vaticà II com del nacionalisme valencià progressista. És,  a més, o per damunt de tot, una persona de bé, amb una mirada irònica sobre les coses; ha estat nomenat Fill Adoptiu (ell s’estima més dir “predilecte”) de la Ciutat de València, membre del Consell Valencià de Cultura ocupant el lloc deixat pel traspàs de Joan Fuster, a qui tant admira; agitador de consciències, ha estat ficat en mil i una bregues, en temps ominosos i violents. “No me’n penedisc gens. Era el que tocava fer”, rebla amb fermesa.

Emili Marín ha compaginat el treball pastoral amb el compromís social i el periodisme. Ha publicat uns quants llibres, d’entre els quals: Julián Álvarez, un home bo per a Cáritas; Ovidi Montllor, la paraula tendra i compromesa; Josep Lluís Bausset, el darrer maulet o El cardenal Vicente Enrique Tarancón. Com a periodista, ha sigut director de la revista Saó durant dues etapes: de 1987 a 1994, i de 1998 fins 2009. I n’ha publicat més de sis-centes entrevistes a personalitats de relleu, de dins i de fora del país, com ara Gorbatxov, Irene Papas, Ernesto Cardenal, Jon Sobrino, Joan F. Mira, Josep Lluís Bausset, Carmelina Sánchez-Cutillas, Francesc Ferrer Pastor, Andreu Alfaro, Josep Vicent Marqués, Josep Renau… “L’entrevista sempre m’ha agradat… la tècnica, saber quin pot ser l’interés. Fa poc en vaig rellegir algunes i pense que no estan malament”, comenta mentre cerca en els racons de la memòria. “En tinc una especial predilecció per l’entrevista a Josep Renau. Temps després, em digué que era la millor entrevista que li havien fet mai, ¡i a mans d’un capellà, precisament!” (se’n riu per dins, l’Emili). “Aprofitant l’avinentesa d’assistir a una conferència sobre cooperació i solidaritat internacional, vaig entrevistar Ernesto Cardenal, ministre de cultura del govern sandinista de Nicaragua. El cití en un apart, mentre la conferència queia en un llarg ensopiment. A la mateixa conferència hi havia Gorbatxov, així que… però l’entrevista fou una mica complicada, entre altres coses perquè haguí de buscar traductors i… en fi. També he entrevistat Josep Lluís Bausset.. Sí, crec que en total en seran poc més de cinc-centes entrevistes publicades”. Read the rest of this entry →