Carme Pinyana

La festa d’Elx, Gabriel Sansano (ed.) (Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2016)

15 agost 2017 en Assaig-Pensament-Informació

“El poble i la ciutat d’Elx han volgut i sabut conservar, i mantindre viva, una representació que va nàixer en el bressol de la fe cristiana durant la segona meitat del segle XV… L’any 2001 la UNESCO declarava -reconeixia- la Festa com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat…”
L’editorial de la Universitat d’Alacant, dirigida pel castellonenc Josep Forcadell, acaba d’ampliar la molt interessant col·lecció “L’ordit”, on s’han publicat diversos títols sobre la cultura i el patrimoni amb aquest nou títol sobre el drama assumpcionista, que és el Misteri d’Elx.
El llibre, de 94 pàgines, ben farcit de fotografies antigues i actuals de la Vespra i del Dia de la Festa, a més del text íntegre de la representació, acomplirà amb escreix el seu objectiu de contribuir a fer xarxa cultural i descobrir-nos a uns i altres, al llarg del país, les meravelles que tenim a tocar i que no valorem com caldria.
Que passeu un bon dia de la Festa d’Elx, amb aquesta guia.

Feminisme de butxaca. Kit de supervivència, Bel Olid (Angle Editorial, 2017)

14 agost 2017 en Assaig-Pensament-Informació

“Recordem de nou el 98 % de delictes violents comesos per homes a Europa. És evident que hem de començar a educar els nens com estem educant les nenes. És urgent no només feminitzar la política, sinó la societat sencera.
Totes les persones hem d’aprendre a respectar els altres com s’ensenya a fer-ho a les nenes.” (p. 118)

Bel Olid (Mataró, Maresme, 1977) és escriptora, traductora i professora de traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona.

A partir de la descripció de la pura realitat social actual (encara que algunes persones s’entesten a negar-la, o matisar-la), d’estudis i de xifres oficials, l’autora construeix aquest petit manual, de 125 pàgines, de títol diàfan, amb una prosa neta, contundent i entenedora.

En sis capítols (Ser i no ser; Metralletes; No tots els homes són iguals; Cossos violats, cossos violables; Inadaptades; La roba bruta que es renta a casa; L’amor no mata; Juntes farem nostra la nit; #Onsónlesdones; L’escola de la vida; No volem portar pantalons; No ser res per ser-ho tot) repassa sense embuts la indiscutible necessitat d’assumir els postulats del feminisme per superar un món desequilibrat respecte al 51 % de la població que pateix discriminació. Així mateix, dóna algunes pautes i paraules per anomenar la realitat i fa constants referències a l’inadmissible binarisme de sexe que convé eradicar.

Una obra que cal llegir. Ens ajudarà  a aclarir conceptes i a constatar intuïcions.

 

Llibertat, Jonathan Franzen, Josefina Caball, trad. (Columna, 2011)

7 agost 2017 en Assaig-Pensament-Informació

“A en Walter mai no li havien agradat els gats. Li semblava que eren els sociòpates del món dels animals de companyia, una espècie domesticada com un mal necessari per controlar els rosegadors i, per consegüent, convertida en fetitxe de la mateixa manera que els països desgraciats converteixen en fetitxes els seus militars, i saluden els uniformes dels assassins…” (p. 791)
 
De la mateixa manera que la novel·la Les correccions, el reconegut Franzen torna a plantejar una mena de cosmogonia, centrada en una constel·lació familiar, amb arrels importantíssimes a la societat i política dels Estats Units. La narració evoluciona brillant, i els personatges (bàsicament un matrimoni i els seus 2 fills, i altres secundaris, però fonamentals) creixen d’una manera tan visible i emocionalment recognoscible que resulta admirable.
 
I per sota, trames simultànies que fan de coixí i omplin de contingut la novel·la, com la problemàtica de la sostenibilitat ambiental, amenaçada per la superpoblació; o l’estat d’ànim col·lectiu cap a la invasió d’Iraq, després dels atemptats a les torres bessones, i els negocis consegüents de “reconstrucció”, la manera de fer de les grans empreses d’extracció de carbó, o reflexions sobre la popularitat, les relacions amb el veïnat….
Una obra extensa, 812 pàgines, que donaria per a una sèrie televisiva completa i exhaustiva, a la qual no es pot llevar cap mèrit. Una fantàstica novel·la clàssica.

Ressenya de Vilaweb amb la que coincidesc:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3934202/20111002/llibertat-jonathan-franzen-retrat-detall-lamerica-contemporania.html

 

La filla esborrada, Margarita Aritzeta (Capital Books, 2017)

3 agost 2017 en Assaig-Pensament-Informació

“Les tardes de costura amb la tieta monja són tedioses. I més si, com avui, es dediquen al brodat de tambor, on tot està previst i pautat. L’activitat es redueix a un seguit d’enfilades, l’una darrere l’altra, regulars i atapeïdes, sense perdre de vista els límits dels pètals, de les fulles, de la tija d’un conjunt floral que omple les cantonades i el centre del que seran unes estovalles, fins que el fil dóna el volum necessari als objectes dibuixats. Brodar blanc sobre blanc, la més fina de les labors, és un afer mecànic i rutinari, monòton, que requereix destresa i pràctica més que no pas geni o inventiva, però que, a la mínima distracció pot acabar en desastre. La suor de les mans pot engroguir bocins de fil i llavors el brodat adquirirà aquell aspecte desastrat que tenen les labors llordes.” (p. 73)

Aquesta novel·la de caire històric, però també romàntic, comença el 1992 quan una dona, en la seua agonia final, de vellesa, vol explicar-li un secret terrible a la seua filla adoptiva. I de seguida l’acció es trasllada a l’any 1945, i apareixen el jove Gabriel, enrolat amb els maquis, tots ells soldats que han passat per diverses guerres, camps de concentració… i una adolescent de 17 anys de bona família, innocent i enamoradissa, instruïda i vigilada per una tia monja, que, contra el que seria raonable, entren en contacte.

L’autora conrea el gènere amb cert domini, coneixement dels fets històrics i detall en les descripcions. Fa una narrativa clàssica, sense sorpreses ni efectes llampants. I, malgrat que darrerament les històries ambientades en la postguerra espanyola des de la perspectiva antifranquista són molt presents a la literatura espanyola i catalana actual, i tenen bona recepció, sembla, se’m representa una època tan detestable i extremadament dura per a la majoria de la població i molt especialment per a les dones, que aquestes obres, en general, em resulten poc atractives, i no em veig amb cor de recomanar-les.

La marca de l’home, Philip Roth, Xavier Pàmies, trad. (La Magrana, 2012)

31 juliol 2017 en Assaig-Pensament-Informació

“Va ser durant l’estiu de 1998 que el meu veí Coleman Silk —que abans de jubilar-se un parell d’anys arrere havia estat catedràtic de filologoa clàssica durant més de vint anys […]— va confiar-me que, als setanta-un anys, estava embolicat amb una dona de fer feines de trenta-quatre…”

Amb aquesta frase comença l’obra del novel·lista nord-americà que aquell mateix 2012 havia estat nomenat premi Príncep d’Astúries.

Aquest llibre està considerat entre els 10 millors de Philip Roth (1933): http://www.abc.es/20120606/cultura-libros/abci-philip-roth-libros-imprescindibles-201206061026.html

I he d’assumir que és una obra destacable, on l’escriptor, com li és reconegut, presenta magistralment les pors i les ansietats, els esplendors i les misèries de la societat nord-americana. L’escàndol Lewinsky, la pressió i competitivitat dins les Universitats, la greu i persistent discriminació racial que fa que els negres que poden es facen passar per jueus, els veterans de la segona guerra mundial, i els de la guerra del Vietnam, violents i perillosos, sotmesos a teràpies per als seus traumes, el determinant invent de la viagra que eixe mateix any s’havia posat en circulació, i que a l’obra té un paper indiscutiblement protagonista… En definitiva 500 pàgines ben escrites, amb trames múltiples correctament entrellaçades, però d’històries que no m’interessen. Em passa també amb pel·lícules de directors de renom nord-americanes, reconec el que calga reconèixer, però no m’interessen. Potser a vosaltres sí.

Pep Gimeno “Botifarra”. El cant de la terra, Josep Vicent Frechina, Joan Olivares (Bromera, 2016)

28 juliol 2017 en Assaig-Pensament-Informació

“Jo visc el dia a dia. No em calfe el cap amb andròmines sobre el sentit de la vida. Ni la mort no em fa por. Em preocupe quan tinc un problema de salut, per la família, però estic content amb el que tinc… no sé com dir-t’ho, sóc un home feliç, amb molta sort.” (p. 35)

Pep Gimeno “Botifarra” (Xàtiva, 1962) és el fenomen musical més extraordinari dels darrers anys al País Valencià. Fins i tot va rebre el 9 d’octubre de 2013 la medalla al mèrit cultural de la Generalitat Valenciana. I continua de gira poble a poble, cada dia, cada nit, i sempre omplint els espais on actua, adés l’antic claustre del Museu de Belles Arts de Castelló, adés el saló d’una Caixa Rural de qualsevol localitat, una plaça pública, un trinquet, el baix d’una colla de festes o un teatre principal… és una aposta segura per als ajuntaments o entitats que el contracten. Sempre ompli, sempre agrada, a joves i a majors.

El llibre està dividit en tres parts, la primera és una conversa en estil directe entre l’escriptor Joan Olivares i Pep Gimeno, on parlen de la vida i de tot en general. La segona és un estudi de l’investigador Josep Vicent Frechina on s’analitza el tarannà conciliador de la personalitat del cantador, la seua trajectòria artística i la producció musical. Totes dues es veuen complementades per un seguit de fotografies de diversos autors, però principalment de Jesús Prats (prats i camps), el fotògraf més assidu a les activitats culturals valencianes.

A més, el llibre inclou un CD amb 14 cançons, algunes d’elles “històriques”, ja que es van enregistrar l’any 1985, i d’altres encara llegendàries, com “L’u d’Aielo” o la famosíssima “Malaguenya de Barxeta” (que va popularitzar amb Obrint Pas, el 2007), amb què clou els concerts i que el públic espera sempre amb candeletes.

Si heu de fer un regal, ací teniu una bona proposta.

 

 

Foto: Revers del CD “Te’n cantaré més de mil”, il·lustració de Jordi Albinyana

Gegants de gel, Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2015)

24 juliol 2017 en Assaig-Pensament-Informació

“El paratge és d’una solitud extraordinària. Una solitud de frontera més enllà de la qual no se sap quina cosa puga trobar-se.” (p. 210)

Com diu el resum de l’obra, aquesta novel·la és una mena de “tapís preciós on tots els elements s’entrellacen al voltant de dos temes recurrents: la recerca de la identitat i el mite de la frontera.” La narració s’ubica a Ushuaia, els dies entre Nadal i Cap d’Any, on sis personatges s’expliquen els motius pels quals, en dates tan assenyalades, són a la fi del món, al que s’anomenava l’illa de Xàtiva fins a la repressió de Felip V (ara Terra del Foc).

Sis històries desiguals i complexes: els crims de sicaris mexicans, un adolescent assassí de rol, episodis bèl·lics (les peripècies de la reconstitució de l’exèrcit polonès durant la Segona Guerra Mundial, o les misèries de la guerra de les Malvines)… ben sustentades per una xarxa de referències literàries i cinematogràfiques que denoten una erudició innegable de part de l’autor: Sebald, Bolaño, Gombrowicz, Pessoa, Nietzsche, Vila-matas, Fellini, Truffaut, Kieslowski, Passolini, Wadja, Lisandro Alonso… desfilen per les pàgines de la novel·la, que en algun moment sembla que vol endinsar-se en el gènere negre, però no acaba de quallar.

Una obra interessant, i tècnicament molt ben editada, que destaca també pels detalls de disseny en les cobertes (invertint la posició dels elements) i el colofó amb el prec de l’editor: “… apostem per la bona literatura en català i creiem que aquesta mereix arribar al major nombre possible de persones… Si us ha agradat us animem a tenir present GEGANTS DE GEL quan feu alguna recomanació literària.”

Doncs això, m’ha agradat i la recomane. Joan Benesiu (Beneixama, 1971) encara no ha publicat cap novetat després d’aquest títol i pot resultar una lectura adient per a l’estiu, per als obsessionats amb les blanques fredors.

Més info de l’editorial i múltiples ressenyes: http://periscopi.cat/escafandre/item/gegants-de-gel

 

Foto: Wikimedia Commons. Usuàris Man77 (versió); Geo Swan (original).

Haikús del camioner, Dolors Miquel (Edicions 62, 1999)

18 juliol 2017 en Assaig-Pensament-Informació

“Carretera gris / despullada ànima. / Cabina alta.” (p. 11/ 96)

“Tendresa crua / soledat esquerdada / mapes, mirada.” (p. 15)

“París, Brussel·les / a qualsevol lloc niré / que no tinc peles.”

“Londres, Nova York / Hong Kong, Juià, Viena / Paris, Helena.” (p. 29)

“Tot el món és meu. / Amb una mà toco el zel, / amb l’altra el cel.” (p. 86)

“Tu, passatgera / puja al meu camió / solitud meva.” (p. 89)

L’obra recull un parell de centenars d’haikús, la famosa estrofa japonesa de tres versos que suma 17 síl·labes (5 + 7 + 5), que la genialitat de Dolors Miquel dedica, amb total simpatia i compassió, a la figura del traginer modern, el conductor de camions, tot i que, tal com explica, mai no ha pujat a cap cabina.

L’autora repassa les diferents facetes de l’ofici, i la bellesa guaita a cada imatge i a cada perspectiva, en general ben entenedores.

Com que provinc d’una nissaga de camioners, m’he sensibilitzat, i de vegades emocionat amb aquests poemes, per altra banda, com sol esdevenir quan llig, o atenc, la poesia de Dolors Miquel.

El llibre està graciosament il·lustrat amb minúsculs camionets i tràilers, i porta 2 epílegs, un d’Enric Casasses i l’altre d’Orlando Guillén que el complementen.

Com que tal dia com avui, 18 de juliol, és el natalici de la poeta, m’ha vingut bé recordar que per sant Josep, li vaig regalar un exemplar, dedicat de mà de l’autora, al meu germà Josep Xavier, que és camioner de raça.

Imatge: Camió  http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0087601.xml

60 dies a Cuba, Roger de Gràcia (Amsterdam, 2016)

17 juliol 2017 en Assaig-Pensament-Informació

“Dia 17. Fidel és a la televisió. Fidel és al diari, Fidel és a l’habitació observant com l’Anne Valérie em folla a primera hora del matí amb una barreja d’il·lusió i son. Quan et despertes a Cuba, ho fas dins de la seva història encara que no vulguis. Quan al migdia mires el cul d’una mulata mentre compres un tall de pizza, la Revolució t’observa sense que ho sàpigues.”
Si amb la teua parella entres en crisi, pega cap a Cuba a passar un parell de mesos, cadascú per un costat, i a veure què passarà. Aquesta novel·la, distreta i entretinguda, ambientada l’any 2005, mescla les vivències personals i reflexions que explica un tal Roger (que parla en primera persona de tot i d’ell) i que aprofita per incloure entre el dietari algunes píndoles d’història de Cuba molt adients que emmarquen l’acció.
Els periodistes, és sabut, tenen la virtut de saber comunicar-se amb eficàcia i si són mediàtics i guapets de cara, juguen amb avantatge en el món editorial actual.
Vaig visitar l’Illa coincidint amb la mort de Fidel Castro, el passat novembre, i tot i que la novel·la fa més de deu anys que està escrita, allà les coses no han canviat tant. Si feu una ullada a la novel·la us acostareu una mica, sense pretensions, a la vida cubana.
Imatge principal: https://www.pierimport.fr/fr/cuba-tableau-figuratif-rectangulaire-bleu-acryl-120×90.html
Imatge: Roger de Gràcia, Arxiu de El Punt.

Poesia actual. Vivències i art, Germà Colón Domènech et al. (eds.) (Publicacions de la Universitat Jaume I, 2017)

12 juliol 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Germà Colón Domènech, Ferran Carbó, Yolanda Castaño, Alejandro Duque, Francesc Parcerisas, Guillermo Carnero, Luis García Montero, José Luis Rey i Francesc Bononat, d’Edicions del Buc; Maria Josep Escrivà, d’Edicions 96 i Josep Antoni Fluixà, d’Editorial Bromera, intervenen en aquest volum de 142 pàgines per fer un recorregut breu però molt complet de les característiques i les tendències de la poesia actual.

La Fundació Germà Colón Domènech, creada el 2002 a la Universitat Jaume I, ha publicat resultats de jornades científiques i també monografies, en aquesta col·lecció dirigida pel propi lingüista i catedràtic de la Universitat de Basilea, que amb aquest número arriba al títol setzè.

En paraules del professor Colón, qui en signa la presentació, els autors que col·laboren en aquesta publicació “són tot persones ben prestigioses en els àmbits de la universitat, de la recerca i de la literatura, i no cal fer de cadascun d’ells cap presentació”.

El llibre no només conté reflexions de tipus teòric sobre la poesia sinó que inclou poemes, amb la qual cosa es fa més llegidor per al públic sedegós d’experiències literàries. I en acabar, els curadors de la publicació (Germà Colón Domènech, Rosa Agost i Santiago Fortuño) van pensar a incloure una encertada taula redona on es fan consideracions sobre l’edició de poesia, a càrrec de tres representants de les editorials valencianes Bromera, Edicions 96 i Edicions del Buc.

L’edició acurada del volum, on s’han aplicat els criteris clàssics (cada vegada més difícils de trobar) de compaginació de poesia, el fa molt recomanable per a aquelles persones a les quals, simplement, tranquil·lament, els agrade llegir poesia. Una vocació necessària.

 

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close