Germà Garcia Belmonte

Segó

16 agost 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Vivim en un país aspre i eixut. Una bona part del territori, mires on mires, és secà implacable. Roques, pedres i pols. Tret de les planes litorals que es poden regar (totes no), l’agricultura que s’hi ha practicat ha estat simplement miserable. Pura subsistència. Només cal acostar-se a qualsevol muntanya per veure la faena descomunal d’humans i bèsties que van alçar quilòmetres de parets de pedra per aconseguir una llesca plana on plantar alguna cosa. Misèria pura. La gent al nostre país sabia a la perfecció què volia dir viure a l’infern, perquè aconseguir una miqueta de verd implicava un esforç colossal. Per això ens fascina l’aigua. Els nostres ideals de territori els configuren horts o jardins amb aigua en abundància, amb arbres i ombres fresques, racons humits i vegetació exuberant: fulles verdes ufanoses que no passen mai set. El paradís, vaja.

Per això, el nostre desig inconscient d’aigua com a element pràcticament sagrat ha fet que ens inventem històries meravelloses, misterioses, de com aconseguir-la i assolir la felicitat. Us n’explique una que m’han contat: això diu que era una família que anaven a segar un bancal de blat al ple de la calor. Hi treballaven tots, adults i xiquets. El més menut, poc més gran que un xiquet de bolquers, el van deixar gitat a l’ombra d’una carrasca per guardar-lo de la solana. Segant, segant van sentir que el menut deia: «ma». El pare va fer a un dels fills grans: «porteu-li aigua al xiquet que deu tindre set». Però quan el germà li acostava el got el menut girava la cara. I així ho va fer unes quantes vegades. Deia ma, però no volia beure. Van passar els anys, i comprengueren que el xiquet en realitat el que feia era senyalar l’aigua que hi havia davall la carrasca. Hi van fer un pou i van obrar una sénia que encara rega unes hortetes que fan goig. El xiquet, ja gran, fa de saurí allà on el criden.

M’agrada acostar-me als llocs que intenten recrear el paradís aquàtic. Als nostres paradisos particulars sempre hi ha aigua. No ens els podem imaginar d’una altra manera. Ara fa poc vaig fer una excursió a la font de Quart, que és un ullal que rega els horts de la Vall de Segó (les Valletes) al nord de Sagunt. L’aigua s’acumula en unes basses d’on ixen les séquies que van partint-se, als sistars, i fan que arribe a cada hort. L’estany d’Almenara també està connectat amb tota la xarxa de séquies. L’aigua de la font de Quart s’ha aprofitat des de sempre per al reg. Cavanilles en fa referència en les seues Observaciones i apunta que la font ja tenia una tanca per evitar el pas dels animals i de les raberes. Era, com és ara, un lloc reservat. Actualment el paratge és un jardí poblat de pins i palmeres a la vora de les séquies que ixen de les basses. S’hi està bé, corre un aire fresc entre els arbres i l’aigua cristal·lina busca la via que la porta als horts. Amb bon criteri s’està intentant que la font torne a poblar-se de vegetació natural, de plantes aquàtiques dels estanys: asprella i bova.

La frescor, el verd de la vegetació, el perfum de les flors i la remor de l’aigua corrent per les séquies en un lloc tancat, agradable i tranquil em van suggerir una imatge del locus amoenus dels poetes clàssics. El lloc és pacífic i idíl·lic, la vegetació, amable i perenne, hi ha abundància de fruites i la companyia humana és deliciosa. Afavoreix l’afecte i la conversa amable. La font és una aproximació, modestíssima, al paradís. El paradís que la gent ha buscat des de sempre, potser no es troba en el futur ni en el passat, ni en cap lloc llunyà. Potser ja el teníem ací de fa temps. Com ens va ensenyar Epicur, el jardiner. Natura a escala humana. Natura domesticada, transformada i canalitzada. Però natura, a la fi.

(Imatge: http://www.foro-ciudad.com/valencia/quart-de-les-valls/fotos/70000-font-de-quart.html)

Mil•lenàries

6 agost 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Hi ha llocs en què el paisatge ens revela la història, si observes amb atenció. La disposició de les pedres, les muntanyes abancalades, la forma dels camps, les clapes de bosc intacte, els camins… són testimonis del treball d’un altre temps. Història acumulada. Hi ha vegades que, a més, la història no sols s’acumula en la matèria inerta, sinó que es transfigura en un ésser viu. Molt vell, molt antic. A banda i banda del Sénia hi ha un territori en què l’olivar ha mantingut durant segles les mateixes oliveres. Una cosa fantàstica. De manera que, amb el pas dels anys, les oliveres s’han transformat en uns arbres colossals. Però no són arbres ornamentals, no són arbres museu, formen part de finques en explotació. Es calcula que deu haver-hi al voltant de 5.000 oliveres ‘mil·lenàries’ per la contornada (tant s’hi val si fan mil anys o prou centenars. No és això la qüestió). L’esforç de generacions concentrat en un oli excel·lent, una marca de qualitat, que connecta el passat i el futur i que és valorat més i més. N’hauríem d’estar contents i orgullosos, alhora. I preocupats.

L’any 2013, a la Pulla italiana, moltes oliveres van començar a mostrar símptomes de defalliment. Algunes proves van relacionar la infecció dels arbres amb un bacteri patogen (Xylella fastidiosa) que estronca els vasos conductors de la saba. L’arbre acaba morint-se,  sec. Xylella era un patogen conegut a Amèrica on havia causat molts problemes en les vinyes de Califòrnia i els tarongerars al Brasil.  Hi ha unes quantes subespècies de Xylella fastidiosa, més o menys virulentes, que ataquen certes espècies d’arbres (cítrics, oliveres, ametlers, ceps, presseguers…) i molts arbusts (baladres, romers…).  Els vectors distribuïdors són insectes que s’alimenten del xilema de l’arbre punxant-lo. Així es transmet el bacteri a un altre hoste. I, per dissort, la gran varietat d’insectes transmissors fa impossible aturar la plaga per aquest camí. Es pensa que el bacteri havia arribat a Europa en unes plantes ornamentals de cafè pel port d’Amsterdam. Ara per ara no hi ha cap cura disponible. Així que l’única mesura pràctica proposada consisteix a arrancar l’arbre i cremar-lo. Al voltant dels arbres eliminats s’arrasen zones de 100 m de radi. La devastació és impressionant, com ha ocorregut a la Pulla, on s’han destruït centenars d’oliveres i el camp fa una impressió desoladora.  Xylella fastidiosa  s’ha  detectat també a Còrsega, Mallorca, Menorca i Eivissa, a alguns llocs puntuals del continent i, ara fa poc, a una finca d’ametlers a Guadalest a la Marina. La propagació s’ha manifestat tal com s’esperava, imparable.

Es podria pensar que es tracta exclusivament d’una qüestió fitosanitària, més o menys simple o controlable, o això ens agradaria creure. Però els esdeveniments a la Pulla ja ens diuen que la cosa tan fàcil no és. Les accions dels activistes mediambientals, encadenant-se a les oliveres històriques que s’havien de serrar; les demandes judicials contra les directrius europees de tractament de la plaga; les paralitzacions, ordenades pels jutges, de les mesures d’erradicació i la dimissió dels encarregats de coordinar-les; les acusacions contra els responsables tècnics dels serveis agroalimentaris d’haver-hi inoculat el patogen i ser la causa efectiva del desastre; les amenaces de la Comissió Europea de portar Itàlia davant la Cort de Justícia si les mesures cautelars no s’alçaven… Fàcil, no sembla. La Comissió Europea acusa ara els governs italians de no haver aplicat les mesures de contenció necessàries i d’haver procedit de manera irresponsable. Fa l’efecte que hagen proliferat els actors al voltant del problema: els actors no-humans (Xylella fastidiosa  i totes les seues subespècies, el seu genoma i totes les varietats, els insectes vectors i la seua ecologia, tots els hostes cultivats i salvatges), però també els actors humans (propietaris, productors, activistes mediambientals, jutges, serveis locals de plagues, comissions i governs grans i menuts, autoritats de seguretat alimentària i els seus panels, corts de justícia, controls i desregulacions duaneres, reports i directives, científics i projectes subvencionats, oficines de patents, laboratoris i indústria fitosanitària… ) A Mallorca ja hi ha qui diu que les mesures de contenció no tenen sentit en finques que alternen conreu i bosc, que s’ha de parar esment en les condicions del paisatge agrari local. I tot el món en diu la seua. El problema (complex, contradictori, incert)  s’ha convertit en un vertader punt d’atracció que no fa distinció entre natura i societat, que no demana credencials de filiació als actors que hi volen intervenir, ni pot tancar les controvèrsies fent callar alguna de les parts.  

Hi ha programat per al novembre un congrés científic a Mallorca (Xylella fastidiosa: finding answers to a global problem) amb la intenció d’aclarir la biologia i la genètica del patogen, l’ecologia dels vectors i proposar estratègies de control. Vist el títol i el que està ocorrent sobre el terreny, trobe que l’adjectiu ‘global’ està adquirint un significat doble. D’una banda té l’accepció extensiva habitual, que nosaltres qualifiquem de ‘mundial’. D’altra part, se li pot afegir una connotació intensiva localitzada sobre espais socionaturals determinats. Així, global és espacialment extens perquè afecta tot el món i, alhora localment intens perquè indueix la proliferació d’actors amb interessos, opinions i punts de vista enfrontats. El que sembla evident és que el coneixement o la ignorància no són exclusius de cap dels actors, vinguen d’on vinguen, ni hi ha cap posició privilegiada.  En aquest cas, el problema no és únicament fitosanitari. Supose que sempre ha estat així: els problemes, mentre són problemes, no són mai exclusivament tècnics. Ara toca imaginar com s’articulen els diàlegs i les discussions (que segur que n’hi haurà) perquè siguen inclusius, plurals i profitosos. Les oliveres mil·lenàries ens ho demanen. Fàcil, no sembla.       

(Imatge: http://www.aceiteolivosmilenarios.com/ca/galeria/02olivos-milenarios )

Guaita

26 juliol 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Al nord de Penyagolosa hi ha l’imponent pla de Vistabella que, completament tancat per muntanyes, no té cap eixida per a les aigües superficials. El barranc del pla replega tota l’aigua de pluja que avança sinuosament i, de colp, desapareix en l’avenc del Quinyó. Els clivells de la roca formen un engolidor que l’envia cap a l’interior del terreny. Part de l’aigua aflora per uns ullals prop del Montlleó. Una altra part va directament a alimentar l’immens aqüífer del Maestrat: una colossal esponja de roca calcària del Juràssic que alberga una de les reserves d’aigua dolça més importants de tota la riba de la Mediterrània. No exagere gens: una joia hidrogeològica. Pràcticament les comarques senceres dels Ports i del Maestrat contribueixen a omplir l’aqüífer. I se’n beneficien també, perquè molts pobles n’extrauen tota l’aigua de consum. L’aqüífer vessa aigua a la mar per tres punts de la costa. Si baixes el penya-segat de la torre Badum, en podràs veure un i comprovar com brolla aigua entre les roques i els cudols a la vora mateixa de la mar. Una aigua fresquíssima i dolça. Els qui en saben calculen que el cabal total és comparable a l’aportació d’un riu com el Túria.

Ara fa uns anys, l’empresa Montero Energy va plantejar la realització de prospeccions (a certs punts dels Ports i del Maestrat) i l’extracció, si els eixia a compte, dels hidrocarburs continguts en les roques del subsòl. Com que es veu que els hidrocarburs no ixen fàcilment, primer se’ls ha de separar de les roques amb la tècnica coneguda com a fractura hidràulica o fracking. Més o menys, la injecció d’aigua a alta pressió amb substàncies mesclades (benzè, etilbenzè, toluè…), que ajuden a alliberar els gasos i els líquids de les roques. Hi havia arguments a favor: som un país deficitari, ja se sap, i l’explotació beneficiava els propietaris de les terres on es localitzen els pous. Tots n’eixíem guanyant. La cosa era que en cap cas es podia assegurar que els líquids tòxics no entraren en contacte amb les reserves d’aigua de l’aqüífer. A més d’altres conseqüències i efectes a la superfície (basses d’emmagatzematge, alteració del paisatge). La reacció de la gent va ser immediata i efectiva i, gràcies a això, les prospeccions no van anar a més. Hauria estat un error irreparable.

El cas anterior (en general els projectes nous per a l’explotació de recursos) és tan comú, tan habitual, que deu estar passant ara mateix en un lloc o altre del món. Una cosa tan comuna ha de respondre, per força, a mecanismes o ressorts universals. Ha d’existir una raó simple i autoreferent que en justifique els motius. Provem d’explicar-ho: és sabut que l’ideal de la modernitat –s’hi dediquen i s’hi han dedicat esforços, diners, recursos i vides− és el control. Més que a la ineficiència, tenim una por irracional a la imprevisió. Una màquina pot ser més o menys eficient, i ho acceptem. Però mai de la vida voldríem un artefacte caòtic, imprevisible. Sabem què passarà, dominem el temps, i això ens tranquil·litza. La industrialització descansa en aquesta idea simple: control. És tan simple, contundent, implacable o inqüestionable com el signe igual d’una igualtat matemàtica, i ha estat la clau del seu èxit. Sé com s’extrauen els hidrocarburs, extraguem-los. No calen més explicacions, ni més discussions. Assimilem el coneixement a l’acció, el projecte a l’obra. Funciona a la perfecció sempre que ens restringim a allò que en diem ‘sistemes tancats’ o d’abast limitat (si és que mai han existit). Però la lògica del creixement ha provocat que, en aquesta era nostra, el planeta sencer, tot el món, haja esdevingut el sistema. Els efectes col·laterals proliferen sense cap contenció, a vegades amb conseqüències catastròfiques com al Congo. La igualtat es difumina: tenim l’input però no som capaços de predir els outputs. Tot és massa complex, massa interrelacionat, massa vulnerable, massa contradictori. L’ideal de control temporal, que havíem seguit desesperadament des de sempre, ha tornat, decebut, a la caverna de les idees perquè ningú no se’l creu ja. Quina ironia: la modernitat descontrolada converteix les accions intencionades en conseqüències imprevisibles.

Supose que les novel·les del romanticisme europeu (Frankenstein, més que res) ja ho intuïen, això. Tanmateix, no podem perdre el nord. Ens hi va la vida. Valorar-ne les tecnologies, les ciències, els projectes d’enginyeria, les propostes i les promeses de futur, és el que ens toca fer ara. No hi ha cap altra opció: estar alerta col·lectivament. Els nostres avantpassats ja ho feien i van construir la torre Badum per a guaitar nit i dia si s’hi acostava cap pirata o cap bàrbar. Hi ha un imperatiu ineludible que ens assenyala. Desentendre’ns-en i deixar que les institucions o les empreses en prenguen el control demostraria que som gent de poc senderi.

(Imatge: By Carlos Corzo, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=48968631)

L’altra platja

15 juliol 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Els dies d’estiu quan ja havíem acabat l’escola: quina sensació més agradable de no tindre cap obligació ni cap deure. Eixíem els amics, ja dinats, amb les bicicletes cap a la mar. Baixar-hi per les carreteres no ens agradava gens i sempre triàvem algun dels camins que corren a la vora de les séquies perpendiculars a la mar. El camí Fondo, el camí Vell, el camí d’Almalafa. Tota la Plana es divideix en partides amb forma més o menys allargada que segueixen les séquies principals. Els horts de tarongers la poblaven per complet (ara n’hi ha molts d’abandonats) fins a arribar a la marjal: el territori de les hortetes i dels canyars, abans del pinar i de la platja. Paisatges diversos entre els límits de la ciutat i la mar, amb pocs quilòmetres entre l’una i l’altra. Els dies d’estiu quan bufava el llevant ja sentíem des de casa l’olor salobrenca que ens cridava com un tam-tam marí.

Entràvem les bicicletes fins a la vora mateixa de la mar, encara que sabíem que l’arena s’apegava a la cadena i que ens costaria el doble pujar a la ciutat amb la cadena bruta. I, en un punt, ens despullàvem i entràvem a l’aigua en tropell, cridant. Fins que ens quedàvem sense forces i les onades paraven l’espenta. Des de dins l’aigua miràvem la vora i ens sorprenia la quantitat de coses diferents que feia la gent: prendre el sol (clar), llegir, escoltar música, fer calça, fer castells, menjar i beure, parlar, mirar, acariciar-se, besar-se… Pensàvem que la gent s’emportava un tros de casa a la platja. Cadascú tenia el seu lloc domèstic de la mida d’una tovalla a la vista de tothom. La gent s’hi esplaiava lliurement, els uns al costat dels altres, amb una mena de privacitat pública. També hi havia els qui es dedicaven a activitats més productives i hi anaven a fer tellines o a tirar el rall. Això últim sí que ens cridava l’atenció, com abaixaven el cap i veien els peixos contrastats en l’onada i tiraven el rall amb un moviment d’extensió ràpid que obria la xàrcia. Nosaltres jugàvem a llançar-nos grapats d’arena que, si t’encertaven la cara, feien mal i tot. I algú deia que ja en tenia prou, ens eixugàvem com podíem i trèiem les bicicletes de la platja.

Però, d’arena, n’anàvem plens i, amb la calor i la suor, molestava a la pell (les platges amb dutxa són cosa de fa pocs anys). El nostre lloc especial per a llevar-nos-la era un ullal entre les canyes i el senill que feia un toll fantàstic d’aigua dolcíssima i gelada. Havíem de pedalar amunt, amb les tovalles al coll, per arribar-hi, tots suats. Encara que havíem de fer un parell de quilòmetres, valia la pena l’esforç, i tant! La nostra segona platja s’alimentava d’un riu subterrani que eixia fora d’una cova amb un cabal important. Era aigua dels aqüífers que aflorava en els límits entre les muntanyes i la Plana. Els anys plovedors, la vèiem com brollava al mig dels horts i tot. (El nostre ullal no forma part de la immensa reserva de l’aqüífer del Maestrat que vessa l’aigua directament a la mar més al nord, i que va estar en perill greu per causa de les prospeccions amb la tècnica del fracking. Ja en parlarem un altre dia).

L’aigua transparent eixia contínuament de la cavitat i se n’anava avall per la séquia. L’assut d’un molí antic parava l’aigua que s’hi entollava. Al toll vivien peixos, granotes, tortugues, pixavins i serps. I també peixos d’aigua salada, com ara llobarros i llisses,  que pujaven séquia amunt a nadar tranquil·lament. Fins que algú de nosaltres tirava la bicicleta en terra i s’hi llançava en bomba i feia fugir tots els animals. Al crit de guerra: «Gerónimo!» ja érem tots dins l’aigua. Però molt no t’hi podies estar, la diferència de temperatura entre fora i dins et gelava el cos ràpidament. Teníem una altra raó per anar a banyar-nos a la segona platja: les xiquetes. Ningú no deia res, però tots esperàvem que les xiquetes també hi hagueren anat. Vivien en alguna de les alqueries dels horts de prop i solien acostar-s’hi d’estiu els dies de calor. Aquells biquinis de colors que tapaven uns pits incipients ens captivaven les mirades, i ens impel·lien a fer demostracions acrobàtiques. A voltes efectives. Xarràvem en rogle o esquitxàvem algú que s’havia posat al sol en companyia d’alguna xiqueta. Fins que anava fent-se tard. El sol es ponia per les muntanyes i la llum baixava d’intensitat. Uns altres animals, nocturns, apareixien de colp. Les rates penades eixien de la cavitat de l’ullal a menjar mosquits i les lluernes volaven entre el senill i ens avisaven que ja havia arribat l’hora de pujar a les bicicletes i tornar a la ciutat.

(Imatge: http://sosmarjal.blogspot.com.es/2010/08/fotos-moli-la-font-visites-al-paratge.html )

Fènix

7 juliol 2017 en Assaig-Pensament-Informació

1708: Després que València caiguera sense oposar-hi resistència, no esperava que la presa de Xàtiva havia de costar-li més de cinc-cents homes i molts ferits. Miguel Purroy havia organitzat la defensa davant del setge borbònic i li havia plantat cara. Victòria davant dels maulets, però victòria cara. S’ha de castigar exemplarment, la vila que s’hi oposa és arrasada i cremada. Es dirigeix ara cap al setge de Tortosa encara austriacista i, a Sant Mateu, rep notícies que Purroy resisteix al castell d’Ares. No s’ho pensa gens. Delerós de trobar-se’l de nou puja cap al coll. La malícia és cosa que rosega i viu temps a la persona. Amb les tropes que assetgen el castell llança un altre atac. Purroy no se li pot escapar aquesta vegada. Però el castell d’Ares està ben fortificat, pràcticament inexpugnable: una mola amb una única entrada fàcil de defensar. El castell, amb molt pocs soldats aïllats, aguanta els assalts i allarga el setge. A pesar de l’artilleria, comprèn que sotmetre la plaça costarà massa temps, no pot estar-s’hi més i gira cua, tot rabiós. Després, presa Tortosa, posa com a condició la retirada d’Ares dels austriacistes. En abandonar el castell els soldats aliats, les tropes filipistes arrasen, cremen i assolen tot el poble i molts masos del terme, com ja havien fet amb la crema de Xàtiva. Així acabava la conquesta valenciana. Ares, castell conquistat, però no rendit. Claude-François Bidal, marqués d’Asfeld, «dimoni emplomat», mariscal de França.

1938: Els bombarders Junkers Ju87 Stuka s’enlairen de bon matí a l’aeròdrom de la Sénia. Duen carregades bombes de 500 kg amb què experimentar amb els nous avions i procediments de bombardeig. Volen quantificar i documentar el mal que hi poden causar.  La manera més correcta és comprovar els efectes destructius sobre blancs reals amb població civil. Els objectius són pobles del Maestrat, indefensos, allunyats del front i de les ciutats principals. En dos dies la destrossa és impressionant a Ares: l’aviació alemanya destrueix l’entorn de l’hospital medieval, les cases del Raval i l’antic calvari. Simplement exercicis militars. Entre els dies 21 i 31 de maig quatre pobles es bombardegen i s’hi produeixen almenys 38 morts. Els efectes del bombardeig es fotografien per una simple qüestió de verificació tècnica. 230 anys després de la devastació de la guerra de Successió, Ares torna a ser destruït. Una nova conquesta es completa. Informe rebut. Vist i plau. Comandant de la Legión Cóndor, tinent coronel Wolfram von Richthofen.

2098: Capçalera de notícia a Maestrat Digital: Abandonament total de la vila d’Ares. L’últim habitant permanent del poble és traslladat i deixa la casa en què havia viscut durant tota la seua vida. La degradació dels habitatges i la falta de serveis públics fan impossible romandre al poble amb garanties mínimes de salut i benestar. Durant la segona meitat del segle XX ja es va produir l’abandonament dels masos com a habitatge habitual. Les migracions cap als pobles o les capitals van ser massives. En el segle XXI, la inexorable davallada de població i la manca de recursos han sentenciat els pobles de la muntanya. Ara, l’estat i l’administració, absolutament afeblits i reduïts a la mínima expressió, no arriben a assegurar una vida digna. L’assolament de moltes cases és senyal de la degradació futura. Ares, que s’havia refet de les destruccions causades per les guerres, passarà a la història definitivament?

(Imatge: http://www.evadirte.com/es/Ares-del-Maestrat-para-comer.html)

El traceur rupestre

30 juny 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Crida l’atenció la proliferació de diversions i recreacions amb què es posen a prova l’habilitat, la destresa o la traça del cos humà, exposat als canvis de les forces ambientals. Surf, windsurf, skateboarding, parkour… i molts altres deports per l’estil que sempre m’han fascinat. Dic deports perquè, per sort, els practiquen amateurs per simple afició.  M’imagine que no deu ser el mateix fer d’espectador i veure l’evolució dels altres (que és el meu cas), que viure des de dins com s’aproxima una onada i com es predisposa damunt de la taula el propi cos a l’impacte. La filosofia que ha tractat el tema del temps (la concepció humana del temps i del canvi, n’hauríem de dir) sempre ha distingit entre la mirada d’un observador quiet que veu un canvi fora i la visió d’un subjecte en moviment que es desplaça o mou en un ambient o paisatge, estàtic o no. És un debat històric que ve del temps dels grecs. Penseu en les paradoxes de Zenó (la fletxa, Aquil·les i companyia) i en les metàfores del riu i el flux continu del temps. El traceur (és així com s’anomenen els practicants de parkour) sent l’evolució del seu entorn. Immòbil, aconsegueix que el mobiliari urbà rode al seu voltant. La surfista experimentada aguanta la posició que els corrents de la mar intenten desequilibrar. Qui o què fa les acrobàcies? ¿La surfista o la mar? ¿El traceur o la ciutat? Segons qui hi mira, diríem. El moviment és relatiu al punt de referència.

A més de les especialitats diguem-ne més dinàmiques, es veu últimament per places i parcs gent practicant una altra mena d’exercicis. Vists des de fora fan un efecte més estàtic o de moviment suau, pausat i sense estridències. Ioga o tai-txi són els clàssics. Però també activitats que han arribat ací fa poc, com la cal·listènia o el street workout. S’exercita més que res l’equilibri en situacions que demanen l’aplicació de la força humana, bé en terra, bé damunt d’aparells elevats. Hi ha moviments ondulants que apliquen la força justa en el moment just per canviar el sentit del gir, i unes altres posicions que busquen l’equilibri congelat amb una estàtica perfecta. Recorden les saltadores de bous de Cnossos per la combinació de força, flexibilitat i sinuositat. Però la impressió de lentitud és només això: una impressió nostra. Què deu pensar la persona que realitza els moviments? Quina és la seua percepció mentre es manté, immòbil, en una posició inversemblant durant segons i, pausadament, roda al voltant de més d’un eix?

A la dreta de la carretera que puja al coll d’Ares, hi ha la Montalbana, el mas per on s’accedeix a la cova Remígia. La cova és en realitat una balma llarguíssima en què gent del mesolític van pintar figures antropomorfes i zoomorfes en forma d’escenes. Les pintures foren reproduïdes pel pintor Porcar el 1934 poc després del descobriment del jaciment. Hi trobareu el conegut ‘arquer’ tirant fletxes a un boc magnífic. I, en el mateix conjunt, altres figures menors, com ara corredors, amb posicions dinàmiques. Encara que són, evidentment, representacions pictòriques transmeten l’acció  a la perfecció. Una de les figures és un traceur-caçador capturat pel pintor en la seua trajectòria o traça. És absolutament esquemàtic i, alhora, pareix una imatge fotogràfica.  Veiem clarament que la figura dibuixada és la visió d’un observador immòbil. ¿Que potser hi ha algun dibuix que represente el punt de vista del caçador, les seues impressions mentre llança una fletxa tot corrent? ¿Que, per exemple, intente plasmar el cel com fa voltes vist per un caçador que cau i redola? ¿Que dibuixe a la manera de Turner? (Per anomenar algun dels pintors que, el segle XIX, van encetar noves visions fora del naturalisme, si se’m permet el salt temporal i estilístic). A la balma hi ha signes (pocs) certament mals d’explicar, fantasmagòrics, abstractes. ¿Són les impressions del caçador? Ja m’agradaria saber-ho. ¿Impressionisme prehistòric?  Sedueix la idea, però em pense que no ho sabrem mai.    

      

(Imatge: http://www.artehistoria.com/v2/obras/7739.hm )

El camí dels pelegrins

24 juny 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Hi ha una ruta ancestral que creua les muntanyes i fa cap a Penyagolosa. És una via dura que s’ha de fer a peu o amb cavalleries i que, antigament, la feien servir pastors amb les raberes i traginers portant mercaderies. Per tota la contornada és coneguda com ‘el camí dels pelegrins’. És així perquè la segueixen una volta a l’any, en pelegrinatge, la gent del poble de les Useres des dels temps de la conquesta. Però no es tracta d’un pelegrinatge usual. Els pelegrins, tots homes, han de romandre en silenci absolut durant les dues jornades que dura el viatge. Van acompanyats pel guia, els cantors, els cuiners i els clavaris, fins al santuari de Penyagolosa i tornen al poble. Han de complir, durant el camí i en les successives parades, un ritual auster i estricte de cants, descansos, misses i lletanies. La marxa reflexiva, els cants i el silenci configuren l’atmosfera de la caminada. No hi ha res inesperat, tot està determinat prèviament, i s’ha mantingut sense variacions importants des de temps medievals. Fins i tot, hi ha un document escrit, la consueta, que relaciona els actes de manera més o menys detallada.  Així, el menjar que porten les càrregues és el que ha de ser i, els pelegrins, mengen el que toca (un menjar frugal) quan toca i on toca. És un ritual en tota regla. Un ritual d’altres èpoques, sense presses però absolutament controlat i regulat. L’atzar, la improvisació, la sorpresa no existeixen i s’han eliminat de l’horitzó temporal. D’un temps que no ve donat pel rellotge, sinó pels cicles naturals.

I, coses que passen, pel camí dels pelegrins transcorre un altre tipus d’esdeveniment. Amb poques setmanes de diferència respecte del pelegrinatge, la ruta es torna a ocupar cada any amb els participants de la MiM (marató i mitja). Cursa competitiva de muntanya, amb corredores i corredors d’arreu del món, en què es puja corrents a Penyagolosa des de la Plana. Com diu l’organització mateixa, MiM és una prova de resistència, en què es corre contra el rellotge, amb un desnivell d’uns 1200 m. Una de les pujades més temudes la trobareu darrere del mas d’Aicart. El camí s’enfila dalt de la Lloma Bernat i salva un pendent pronunciat per una escala de roques i pedres que fan l’ascensió particularment perillosa. En aquest tram has de parar compte i guardar-te de caure i fer-te mal. Veure passar els corredors, rebent, animats pel públic, o la filera dels pelegrins, al compàs dels cants, caminant per la clapissa és cosa que impressiona. Sorprèn la diferència de ritme entre una marxa i l’altra. Però, com el pelegrinatge, la cursa té previstes també totes les incidències possibles. Tot està controlat, calculat i cronometrat. Ara amb l’ajuda del temps universal que hem inventat i incorporat als nostres rellotges, gràcies als senyals de sincronia planetària que escampen els cicles atòmics de referència. Una cosa inaudita: un temps comú i mundial que connecta i sincronitza les actuacions humanes, i que fa el seguiment de la posició individual de cada corredor durant tota la cursa. Ara bé, tret del tipus de tecnologia involucrada, no veig cap diferència fonamental entre el control del temps que fan (i feien) els pelegrins i el que ara realitzem amb els nostres instruments. Vull dir que cadascú, en la seua època, fa servir els mitjans que té a l’abast, amb una finalitat conscient i compartida: el control estricte dels esdeveniments i la pauta temporal. En un cas i en l’altre, l’atzar no entra en els pronòstics.

Tanmateix, hi ha una idea profusament estesa que atribueix al pensament antic (en general premodern) la impossibilitat de controlar temporalment les activitats socials. Per alguna raó misteriosa, es diu que els antics són incapaços de sotmetre’s a pautes, i poc hàbils a l’hora de seguir ritmes i horaris, o de programar actuacions futures. En canvi, això que anomenen ‘la ment moderna’ pot fer prediccions (o previsions) i planificar el futur de manera efectiva i productiva. En poques paraules: s’ha fet ama del temps. I els antics, qui sap per què, no poden. Ben mirat, aquesta afirmació és del tot infundada i em fa l’efecte que, més que res, respon a allò que podríem anomenar ‘modernocentrisme’ (si és que el mot existeix). Evidentment, no hi ha cap diferència de fons entre el nostre pensament i el de la gent anterior, en el temps o en l’espai,  a la industrialització.  No cal que hi busquem deficiències, defectes, o estats culturals inferiors. Els antics, quan volen, quan ho requereix el moment o la circumstància, bé estableixen i segueixen ritmes o pautes i planifiquen les accions futures amb antelació i previsió. Qui ho dubtava? Si hi ha cap distinció entre una ment i l’altra, potser rau en una diferència de voluntat: els antics ho feien, i ho fan, quan volen, o quan fa falta. I nosaltres, nétes i néts de la modernitat ¿tenim també la potestat de triar? ¿Podem decidir quan eixir-nos-en del programa? ¿O l’omnipresència de les màquines del temps ens barra el pas?

Feu el camí dels pelegrins. Algun tros és prou, no cal fer-lo sencer, són 35 km. Però, si pot ser, apagueu el mòbil.

(imatge:  http://www.senderisme.com/terrfilegal.aspx?idioma=caES&img=000000700F0013&idterr=700

Blanquillo

9 juny 2017 en Assaig-Pensament-Informació

És el temps de les cireres, ara. I amb les cireres, fruita magnífica que s’ha de menjar quan toca, vénen les sardines. Efectivament, vénen perquè és un peix que passa en aquests mesos per la nostra mar, en moles, i ve a menjar i a fer-se gros. I això és una sort per a nosaltres. La sardina,  al final de la primavera i durant l’estiu, pot arribar a configurar un prodigi al plat, quan és fresca i es cuina amb un mínim de respecte i coneixement. La prova n’és que, en un país com el nostre en què l’afició popular al peix és més aviat reduïda, és rara la persona que diga que no li agraden, o que triaria pollastre en compte de sardina torrada. Fins fa relativament poc, de peix, en menjava la gent que hi tenia un accés més o menys directe. Això és, habitants dels ports i dels graus, per la simple raó que el peix es fa malbé ràpidament i no aguanta viatges llargs ni excursions. Per això, el peix, sempre ha estat un menjar minoritari. A pesar d’aquesta falta absoluta de cultura culinària al país, si més no pel que fa al peix i tret de prou senyores que saben realment el que fan, la gent en demana, de sardina, i si en veu en compra. Alguna excel·lència deu tindre.

Com la sardina, estic parlant, és clar, de peix fresc, pescat a poques milles del litoral nostre, no de succedanis d’altres mars o oceans que s’han passat mesos en cambres frigorífiques. I, encara menys, de peixos de granja criats a saber amb què i de quines maneres. No sé si ens hi hem de resignar encara que els temps que corren són els que són. Si heu de menjar peix que siga peix salvatge. No cal córrer aventures gustatives amb resultats imprevisibles i, segurament, mediocres o pèssims. Una miqueta de crítica alimentària ja ens vindria bé, tenint en compte que de la cuina ha eixit tota la nostra cultura. I si podeu, la sardina s’ha de fer torrada a la brasa de llenya. (Ja ho sé, ja. Per això dic si podeu). Hi ha també una altra manera, primitiva, de fer sardina que us sorprendrà: blanquillo. És un plat de barca, que feien els mariners a bord, amb una elaboració tan senzilla que encara no sé com s’aconsegueix un producte final tan superb. Ara us ho dic: poseu oli d’oliva a la cassola (que no us dolga) i el calfem. Hi afegim ceba (prou) tallada no molt grossa, un polset de sal i una fulla de llorer. Amb el foc suau coem la ceba fins que estiga molleta. Col·loquem les sardines (escatades i netes prèviament) damunt la ceba i tirem una gota de vinagre a cada peix. Ara posem la tapadora, baixem el foc al mínim-mínim i deixem que la sardina es faça al vapor. Aquest és el punt, s’ha de fer en el seu suc. Hi ha altres variacions: amb tomata, amb pataca, all, pebre-roig… I, com ja deveu saber els aficionats, es pot fer amb molts altres animals: cavalla, sorell, palomina, letxa, llampuga… No falla mai, us ho assegure. Amaniu també una barra de pa i un got de vi. Ben mirat, el blanquillo és com una papillote sense extravagàncies ni grandiloqüències. El peix solta els seus sucs, i els seus greixos, i transforma la verdura en un bocí excels. Cultura de primera. Ja em direu.

Últimament, les sardines ja no vénen tant com solien vindre. N’hi ha menys i són més menudes. Des de l’any 2006, les pesqueres de sardines, i altres peixos, s’han reduït dràsticament. Els científics ambientals ja advertien del perill de col·lapse de l’espècie a la Mediterrània occidental. El plàncton escasseja per la falta de nutrients que abocaven els rius. La situació en els ports entre Castelló i Tarragona és terrible perquè l’Ebre no és el que era. La temperatura de la mar és més alta per culpa del canvi climàtic. L’explotació no té cap tipus de control,  i no deixa que les poblacions es recuperen. Ja ho sabíem, tot això. Recorde un viatge a la costa americana del Pacífic, a Monterey (Califòrnia). Vaig passejar per una avinguda llarga, vora mar, tota ocupada per magatzems i factories de la indústria conservera. Allà hi havia situat John Steinbeck els personatges de la seua novel·la Cannery Row. Però era una indústria fantasma després de la davallada fulminant de la sardina que es va produir els anys 40. Les evidències són clares, ja no calen més tocs d’atenció, com s’ha fet en altres costes arreu del món és necessària ja una moratòria de la pesca de peix blau a casa nostra. Deixar que l’espècie es recupere i, després, administrar les captures amb un mínim de respecte i coneixement. La cultura, de nou. L’espera s’ho val.

Colonitzacions

29 maig 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Prop de la capçalera del barranc, a mitjan camí entre l’Avellà i la Llàcua, hi ha el mas de la Salvassòria. Allunyat de les carreteres principals, és un lloc aïllat, perdut en el temps, que demana un esforç si vols acostar-t’hi. La primera impressió, en arribar, ens colpeix amb la implacable imatge de la desolació. Sembla que el lloc estiga imantat i que atraga el silenci carregat dels voltants. Només el vent, circulant entre els arbres, ens arriba a fer una certa companyia, tènue i quieta. De l’antiga masada no queda pràcticament cap construcció teulada. Tot s’ha assolat després d’haver-se abandonat a les acaballes del segle XIX. Com altres llocs despoblats entre les muntanyes, serveix, com a molt, per a recordar-nos en pedra l’ocupació de l’espai que s’havia fet en èpoques passades.

Tanmateix, havia estat un lloc singular. Per la Salvassòria va passar el segle XIII el rei en Jaume, el Conqueridor, amb la seua host durant la conquesta valenciana. El Llibre dels fets diu «…e pois passam pel riu de les Troites e eixim a la canada d’Ares e de la canada d’Ares al port de Prunelles et a Salvasòria…» cap a Peníscola que, finalment, van sotmetre.  Hi ha també les ruïnes d’una església magnífica del temps de la conquesta que conserva, encara en peus, una porta romànica i arcs apuntats a la nau. Si voleu saber què significaven les colonitzacions medievals, ací hi ha un bon exemple. L’espai era ocupat i la població autòctona simplement desplaçada. És l’espai, el territori, les terres el que es colonitza amb població de la condició, o nació, de l’invasor. Així havia estat sempre, i encara és en molts llocs. S’ocupava l’espai dels altres. Ara bé, una cosa era clara: d’ací no es podia passar. El límit de la colonització l’imposava la temporalitat de les empreses humanes. Fins a l’època moderna, el temps ha determinat inexorablement l’abast de les accions de la gent. La pauta, el ritme, el tempo de qualsevol execució o obra humana estaven prèviament donats. I sempre eren lents. Tot costava massa temps de fer.

Un soroll llunyà pertorba el silenci perpetu i em fa mirar cap al cel. Un avió creua en direcció sud per damunt del mas. I pense que les tecnologies modernes han capgirat la situació. Avui pots anar d’un lloc a un altre sense pràcticament consumir temps. Una cosa inconcebible durant segles. N’hi ha que pensen, fins i tot, que en augmentar la velocitat en els transports i en les comunicacions, hem comprimit el temps a efectes, diguem-ne, socials. Les produccions humanes, materials o no, s’acceleren més i més. La compressió temporal ha arribat tan lluny que sembla que l’espai (vull dir l’extensió dels llocs que econòmicament compten, ara per ara, al món) s’ha reduït a un punt únic, immaterial, connectat per senyals a la velocitat de la llum. Tot ocorre ara, simultàniament, amb una mena d’ubiqüitat instantània. Un present infinit. La modernitat elevada a la màxima potència.

Què ens queda per ocupar? Què podem colonitzar si l’espai útil s’ha comprimit en un punt? Que no pot avançar més, la colonització? De fet, ja fa temps que les hosts del progrés es van aventurar amb pretensions de conquistar, de sotmetre i d’establir noves colònies. Però aquesta altra colonització no era territorial  i ha estat la condició necessària del nostre present. I tot això sense a penes adonar-nos-en. Per dir-ho ras i curt: hem colonitzat el futur. Per comprimir el temps del present, hem depredat el temps que vindrà. L’acceleració actual ha devorat el demà. Hem ocupat un temps que era d’uns altres. Un temps que havia de pertànyer a les generacions futures. Quina implicació té, si no, que extraguem, explotem, consumim, gastem i contaminem sense cap limitació? Senzillament, que els nostres successors tindran les mans lligades perquè, o bé no disposaran de l’energia, dels béns, dels recursos mínims, o bé hauran d’enfrontar-se a problemes mediambientals d’una magnitud descomunal, o tot junt. Gent amb el temps ocupat. Gent sense futur perquè algú altre els l’ha furtat. Trobe que no és cap casualitat que en les distopies més desolades que s’imagina la ciència-ficció (Mad Max, The Road), l’espai i el territori s’imposen feixugament amb tota la seua materialitat en un temps en expansió.

 (imatge: http://www.panoramio.com/user/3767687

La cova dels llops

19 maig 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Els temporals de l’hivern passat han alterat el perfil de la costa. La mar se n’ha eixit i s’ha endut l’arena de la platja. Hi ha llocs que la vora de la mar ha avançat cap a terra un bon tros i ha deixat basses amb a penes un pam d’aigua on abans escampàvem la tovalla. La natura no és estable, veges tu. A canvi d’endur-se l’arena, la mar ens ha deixat per tota la vora uns muntons de brossa de l’alçària d’una persona que, si aguantes la pudor de matèria orgànica en descomposició que fan, val la pena mirar què hi contenen. De lluny fa l’efecte que siguen, més que res, algues i restes de petxines, amb esquelets d’eriçons i ossos de sépia. De prop s’assembla més a un catàleg de centre comercial. Hi pots trobar de tot:  fustes de mobles, caps i membres de nines, joguets, bolígrafs, agulles d’estendre, basquets de fruita…  De totes maneres, els objectes que s’enduen la palma són les bosses de plàstic. Te’n trobaràs de totes les mides, colors i orígens. I molts, moltíssims, trossets de plàstic de procedència impossible d’esbrinar. Els temporals de llevant fan això: s’enduen l’arena i ens tornen el plàstic. És just, no?

Però és estiu i ens agrada anar a prendre el bany. No hi ha plaer més gran per a un pare que anar a la mar amb els fills menuts. Sempre me’n recordaré, de la cara dels meus fills, la primera vegada que van cabussar-se amb ulleres prop de les roques de la vora. Els seus ulls, il·luminats,  mostraven la sorpresa i l’excitació incrèdula  d’haver entrat en una altra dimensió. La barreja dels colors, els peixos, els raigs de llum travessant l’aigua transparent els van situar, a l’acte, en un altre món. Tornem seguit a bussejar pels roquerars prop de la costa.

Un bon lloc són les cales que han format els barrancs que baixen, entre els pinars, de la serra d’Irta. Com que el nivell de l’aigua ha pujat després de l’última glaciació, les ribes dels barrancs entren dins la mar i formen ports naturals a redós de les onades. La natura no és estable, ja ho sabem, i té els seus ritmes, naturals o artificials. Quan la maror no és molt forta, l’aigua a la cala es calma i els corrents somorts et deixen bussejar amb tranquil·litat. L’espectacle de la zona demersal pot arribar a ser increïble. Moles de salpes et passen per davant sense immutar-se per la teua presència. Les vidriades i els sargs (n’hi ha de grossos) miren de reüll i s’amaguen darrere les roques. Donzelles, esparrallons, serrans, tords van menjant per la superfície de les roques. Oblades i castanyoletes es mouen prop de la paret de roques. Al fons de cudols i clapes d’arena, molls i mabres pasturen. No cal entrar massa fondo, prop de la vora les algues, els eriçons i els crancs colonitzen les roques. La cala, un dia plàcid de sol, és una mescla d’arcàdia marina i paradís hippie. O quasi, perquè, per dissort,  hi ha plàstics. Es veuen plàstics enganxats al fons, surant i movent-se amb les onades. No arriba a ser una sopa de plàstic com les que han aparegut en els vòrtexs dels corrents oceànics. Però hi ha plàstics. Depèn del dia, se n’acumulen més o menys. Que la cala siga un lloc arrecerat ho afavoreix. I és una llàstima.

Als xiquets els agrada endinsar-se a les coves que la mar ha excavat en les roques. Les coves no tenen accés per terra i, si vols ficar-t’hi, has d’entrar des de la mar. Hi ha de tan amples que formen una platja interior de cudols on es pot caminar ajupit i tot. Dins la cova, fora de l’aigua, la sensació és estranya: els sorolls de la mar, la remor de la grava al ritme de les onades i les nostres veus ressonen d’una manera màgica. Un dia, després d’haver passat una estona dins, en submergir-nos per tornar a eixir-ne, vam veure prop de la vora tres llobarros que, com solen fer, hi havien entrat buscant les aigües més calmes i poc fondes de les coves. Però no fugien, ens miraven de fit a fit en formació, l’un al costat de l’altre. Durant un instant, que no sé el que degué durar, vam estar observant-nos mútuament humans i animals a uns pams de distància. Una contemplació immòbil, lenta i ingràvida. Vés a saber per què, el cas és que em va vindre al cap, com un llamp, la història del viatge de Gulliver al país dels cavalls (els houyhnhnms). Els animals intel·ligents i assenyats mostrant el camí als destorbats humans. Quan vam eixir de l’aigua, llevant-nos algun tros de plàstic enganxat, vaig contar als xiquets qui era Gulliver, els seus viatges a llocs fantàstics i tot això, i que a València podien anar a veure’l.

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close