Juli Camarasa

…de manera que s’enfonsaven

17 juliol 2017 en Poesia

…ita ut mergerentur

 

Sí, és veritat,

lliurats a la mar,

amb coratge,

sense àncores ni amarres,

hem lliscat reblits de joia

entre tants peixos,

i amb els seus jocs

-criatures delicades-

hem oblidat les fatigues oneroses.

Quanta meravella d’aprendre!

Bussejar, el salt del dofí, l’enlairament

de la gavina…

Quin gaudi de consciència!

Ulls purs d’infant

per tastar un món tan ben parit!

Les sirenes de cabells de seda

es despullen, descarades,

tot oferint-nos èxtasis, ara i adés,

com si es tractàs de menjar ordinari.

tot plegat, una pura exageració,

em pixe de riure de tanta hipèrbole,

de tant de cor capat, d’amors secs, de desamor.

Nosaltres, però, borratxos d´amor,

en plena orgia, escandalosos,

donant tombs, de banda a banda,

com si la barca

surfejara i s’afonara al mateix temps,

creiem el viure

amb coratge i ancoratge.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pensar o no pensar

25 juny 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Pensar és un fet real, encara que una majoria no hi creguen. El fet de pensar recolza sobre una fe i una ètica radicals. L’exercici de pensar demana molta imaginació, a més d’un ús vigorós de la raó i diàleg interior i exterior. Per tant, el fet de pensar és una activitat social de primer ordre, no una entelèquia solipsista. El mot “duma” en rus vol dir tant “pensada” com “assemblea”. El pensament és per natura dialèctic, per això requereix dels ajuts de l’argumentació i la discussió. El pensament, a diferència del que molts creuen, també és poètic: deriva d’una inspiració o visió viscudes com a intuïció, encara que s’expressa sovint en termes de lògica formal.

Un altre aspecte remarcable del pensament és el seu enllaç amb el passat –sempre reelaborant-se a partir d’idees manllevades, i alhora  tall, innovació, discontinuïtat, d’ací que sempre siga temut pels poders establerts. Mai, però, no és tancament, sinó infinita obertura. El pensament, lluny de ser una línia recta sobre el sentit comú, és més prompte paradoxa sobre zig-zags tortuosos.Tot i que acció especial, trobem el pensament  en la cúspide com a la base de la gran majoria d’activitats ordinàries: treballar, jugar, parlar… Pensar és previ i posterior a totes les accions, encara que no totes les persones en fem la mateixa intensitat i qualitat d’ús. Ni les societats, ni aquestes en diferents períodes històrics.

Tripi

21 juny 2017 en Poesia

 

A Manu Marí,

en l’abandó del deshàbitat.

 

Fermenta l’harmonia expansiva

d’estels en dansa solemne.

Un corrent de raig s’enfila amunt,

com abrusa la panxa i suren flonjos braços.

Els gestos traeixen les màscares.

I senties que el tot no era res

o que el no-res és tot.

Fumant l’herba, trinxat al món,

a recer de les ales de l´univers,

fites somrís satànic de barba-rossa

i un graciós culet violaci.

I senties que res no importava un pet

o que una coseta arreu és massa.

Polls, dragons i panderoles

es belluguen per la teranyina

de nit esmicolada.

El pont

21 juny 2017 en Poesia

A la meua filla, a qui tant li agrada escoltar històries.

 

Com un gegant ferreny que clapa entre dos ribes

es despertà una vesprada ardent a l’estiu,

mentre a la vila es dorm pel cansament diürn

i els petits, que el reptaven, va voler devorar.

 

“Jo sóc l’amo d’aquests confins exteriors.

Si desitgeu imposar la vostra fantasia,

m’haureu de combatre i passar-me per damunt.

Llavors, si us atreviu –reptà el pont tot seré

vencereu el lligam del cau que prohibeix

i el món serà tot vostre per apamar límits.

Si no goseu, esdevindreu fills de la por.”

 

Restaren tots aterrits al davant del monstre,

guaitant el riu de sang, on vençuts, acabarien.

l’un a l’altre, excitats, es fiten i ‘encoratgen,

i en això se’ls acut la llegenda dels Barracs,

mítics suprahumans, moradors de l’altra banda.

 

“No ens sabrem sencers restant d’aquest costat,

sotmesos a la llei, no obtindrem dignitat.

Apa! Segons l’exemple de David, llencem-nos-hi!”

 

S’enfilen per damunt el llom del pont en fila,

conjurats: no guaitar el rostre de la mort

–l’abís al qual ens deixem engolir borratxos.

Sacsa el gep el gegant, s’eleva més i més,

Satan invita al vertigen de l’absolut.

Ja al punt cimer del tràngol, a l’albir de Déu,

sentint la fúria del cor que bat en èxtasi,

com el tità, atrapats, instant sense temps,

fos tota mena de sentit, enllà de vincles,

algú quebrà la darrera  prohibició:

Experiment del ver sobre por i coratge.

El perill sotja al món tothora i, displicent,

perdona i permet nostre ser ara i ací.

Jau ara el pont ferreny domenyat, sonegós.

Infinit s’obri el món al regne de l’ensomni.

L’estel argentat i daurat vetlen de nit.

 

Darreres taronges

6 juny 2017 en Poesia

L’altar d’allò que és útil ha sacrificat les últimes taronges.

La monotonia de la tristor destil·la ara uniformes verds

sobre els tarongers.

Deixades de la mà o per descuit,

resisteixen les estèrils en arbres desatesos.

Només el viatger -amb el seu afany de colors lluents-

estima la seua generosa dolçor i el profit pregon d’allò inútil:

set assadollada, a fi de comptes, com les nostres vides.

Un revolt i apareixen humils les, potser, ignorades

per furgonetes blanques dels collidors.

Elles, sense arrogància,

són llum necessària del món, explosió de sabors

per a boques assedegades.

Allò que l’estiu altaner ressecarà amb el seu foc

ho restituirà complaent l’hivern amb el seu nèctar

per a joia dels nostres sentits.

(Poema co-produït per Pep Ruíz i Juli Camarasa)

L’aigua cerca els badalls

30 maig 2017 en Poesia

Molt em meravella l’aigua argentada

Sota la lluna amiga de la nit,

I encara més quan amb sa força calma

Topa amb el cavalló terrós que estreny.

 

Orgullós pretén ser com mur pugnaç,

Contenir l’impuls del raig que flueix,

Dominar la joia que el desafia.

 

Però el rec amatent en cerca dels trencalls

No passa cura d’eixir pels trànsits subtils,

I enaltir les lleis cordials de la Natura:

Que allò tou desborda l’estret càlcul del ferm.

 

Si la terra, enfurida en mostrar son poder,

S’esquerda, tràgic sacseig d´un instant,

Més em captiva la saviesa de l´aigua

Que cerca la pregona aliança dels segles

Per fixar idees a la pell de l’altiva,

I, a voltes, displicent, aplanar la tirana,

O engolir-se, d´un glop,

feixucs vaixells corcats.

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close