joan mascarell

El camí de la pansa

11 agost 2017 en Ficció

Aquella finca vora mar era el domini inescrutable de Llúcia Gisbert i diuen d’ella que això no és res i que en altres temps es podia anar a València sense deixar de banda les seues terres. I de totes aquelles fanecades, aquest tros ben a la vora de la mar n’era el més preuat, el seu niu i la seua torre de guaita.

Dues pilastres ben eixerides i totes elles de pedra viva servien com una columna vertebral l’enreixat d’entrada amb les inicials “G I”. Ella, l’actual ama, s’havia fet fer una ceràmica amb socarrats que resava: “Llúcia Gisbert d’Ivars”, ni més ni menys. I era l’ama i senyora, el màxim guardó que obria i tancava aquelles portes quan i com li venia de gust.

Era fadrina, la Llúcia, i amb molta honra, i tan sols tenia al càrrec una sola minyona que li aportava una certa comoditat en la seua planera quotidianitat, perquè ella, la Gisbert, havia estat educada en un internat on es veu que l’austeritat era cosa a tenir en compte; poca broma.

I vinc a enrecordar-me d’aquelles festes estiuenques que la senyora donava a casa seua i la impressió que tenia en traspassar aquelles portalades tan impressionants de senzilles com eren i l’alegria que se sentia entre les torxes enceses al bell mig de les oliveres més que centenàries que vorejaven el camí d’entrada. A banda i banda de l’entrada, tot de vinyes que olien a moscatell ja podrit. La Gisbert no el collia mai i és que era per a ella part del jardí que li servia de sagrat altar on gratificava a cada passeig la gràcia divina que li havia procurat la riquesa que ella, sols ella, havia heretat. I les margalideres amb aquelles flors tan blanques i un bell botó ben groc al mig que ens servien als infants com a gurú de vidència positiva quan eixia “sí”, però que era com un futur manipulat per una mèdium quan eixia el “no”… I eren moments d’emocions d’infantesa. M’encisava sobretot el gran parterre que envoltava la fontana on estava la rotonda per on giraven els antics carruatges i que estava ben farcit de don pedros de tots els colors i que a mi els blancs em deixaven bocabadat. I què li diré? Si no m’enrecorde dels gesmilers que s’emparraven per tot arreu entre les pèrgoles voltades dels camins que morien just a la vora de la platja, no m’enrecorde de res. Els meus dits recorrien poc a poc, i amb por de fer-los malbé, els dibuixos de marqueteria que ornaven les gelosies als sostres de la naia i anava imaginant-me el viatge que les formigues feien allà baix, al terra i que s’enganxaven unes a les altres tot fent-se petons. I la Llúcia anava rebent un a un els convidats.

En una d’aquelles, vaig abandonar el grup de xiquets amb el que em tocava jugar i que no em plaïa i que no es pot dir que no m’omplira, perquè escolte, sempre m’he acoblat a tot i els veia forasters i mig pixa colònies i no em reia de les seues gràcies perquè el meu món pense ara que no era el mateix d’ells ni tampoc els nostres quefers del dia a dia. Però sobretot, no m’agradava gens ni mica perquè parlaven en castellà i jo, com que no, sap? En trair el meu grupet imposat em vaig endinsar a dins del casalot. I el primer que em va fer venir que entrava a un món ancestral fou aquella flaire i que pudia i encisava alhora i que duia reminiscències de panses, garrofes i gessamí i em resultava graciosa la combinació entre un món primitiu ben nostre i tot un luxe que resultava molt al·lòcton. A ambdós costats els salons on els  pares somreien i es llançaven els hams amb la carnada de diferents interessos i on les mares es barallaven intel·lectualment la hipocresia i els avis es disputaven per veure quin de tots es reia més de tot aquell espectacle.

Al bell mig de l’entrada l’escala altiva i que a primer cop de vista vaig comprendre que seria el camí per on pujaria al cel i que allí l’emoció i la por a parts iguals, m’acaronarien per tal de no trobar-me sant Pere, patró del meu paradís…

Una habitació i una altra i una altra… I a la fi, la cambra personal de la Llúcia Gisbert d’Ivars. I era tota blanca amb tot de plats de ceràmica penjats als murs i dos retrats alts i molt ben emmarcats més que no pas ben pintats. I un llit amb dosser impecablement vestit d’un cobertor de punt de ganxo crema, tot de foradets i rematat amb puntilles que lliscaven pel terra acolorit a manera de mosaic clàssic de perfectes i lluents taulells hidràulics de la casa Martí. I a un racó, un reclinatori i una taula carregada de santedat amb el seu crucifix de bronze daurat i que es notava que la minyona cada dia li passava els cotó-en-pèls. I encara així vaig filar prim la mirada i vaig distingir la rojor dels besos de la senyora en el muscle del Nostre Senyor. Una taula que li serviria d’escriptori, dic jo, i un armari modernista remataven la decoració del món violat per mi de l’estància de la senyora Llúcia.

Vaig davallar de bell nou les escales i vaig descendir a la terra dels meus majors i em vaig fer una altra vegada jo gran i vaig anar a retrobar-me amb els meus jardins i els meus racons que ja sentia com a familiars, car tot el que havia estat fent eren paraules majors que em feien accedir a la medalla a l’esforç personal de l’atreviment i la gosadia.

Aquella nit, en acomiadar-nos-en, Llúcia Gisbert d’Ivars em feu un bon petó i em convidà a passar el dia amb ella, que aniria a tocar el piano i més coses i els meus pares van accedir amb tota l’alegria continguda del món; la Llúcia era fadrina.

I així les estades al casalot que presidia les millors platges del terme es van anar fent més i més habituals i acompanyava a la senyora a missa diària i li duia el pa i l’amenitzava al piano i escoltava els seus discos, perquè la senyora m’estimava i els meus pares l’admiraven, el meu avi, però, se la mirava de reüll.

Na Gisbert d’Ivars morí al seu llit una tarda ponentosa d’agost. La pansa pudia dolça i els pàmpols avançaven la sequera alliberant de més esforços inútils els sinuosos ceps. I el soterrament fou senzill però amb sis frares i els frares eren d’aquells franciscans que encara rebien la pietosa quantitat mensual de cinquanta duros.

Ningú més ens va dir cap raó més i dins del casalot van quedar les meues obligacions i les il·lusions dels meus pares ben frustrades i dins del meu cap va restar la sorpresa en veure la senyora arrapar-se el cul amb la minyona per sobre del cobertor de punt de ganxo amb puntilles i que arrossegava les puntilles, tan pulcres elles, pels hidràulics de casa Martí.

Ara un cartell anunciador resa: “Próxima construcción de apartamentos de lujo con grandes zonas ajardinadas, piscina comunitaria, gimnasio y spa”. I el meu avi, trenta anys després de la seua mort, encara mira de reüll la portalada amb el nom que resa: Llúcia Gisbert d’Ivars.

Quan la platja és una fira

31 juliol 2017 en Ficció

De la platja estant, aboque la imaginació gràcies al gest majestuós que la meua ànima m’acaba d’oferir, i que no és cap més que el de proveir-me de lupa, prismàtics i monocle. Ah! I un grapat d’anys que encara no s’esgolen per les arrugues del palmell de la mà com sí que ho fa l’aigua de l’última onada que he fet meua hui, i que retinc una mica i  la faig servir per treure’m aquells granets d’arena que se m’enganxen entre els dits i que tant de temps han necessitat per crear-se a colps de mar i vinga i vinga… I que ara rebutge del meu cos com un infidel aboca les seues preses després de gaudir-ne.

I és que he fruït molt compilant aquelles imatges que m’ofereix aquesta banda de costa i que em fa venir a la memòria una fira, uns cavallets, uns cotxets de xoc i per damunt de tot una nòria; la reina de les atraccions. Tota ella de llumenetes i de cassoles a vessar de gent en dia de fira forta, i que roden i roden i tornen a rodar entre crits i gemecs que volen dir moltes coses i que vés a saber què i amb qui puges, perquè allà dalt i amb aquelles vistes, un necessita de molt bona companyonia, escolte. I un ha de ser valent perquè al cap i a la fi, després de tantes  fires, sempre s’ha d’optar per coses noves que et facen assaborir nous vertígens i novells mals de panxa fins ara desconeguts.

I les ones fan la seua i ballen al so de les llunes i ara ens diuen “ei” i tot seguit s’acomiaden amb un “au” i ballen, ballen i deixen aquella bromera a vora mar blanca i tota plena de bambolletes que desapareixen en un tris tras, mentre que quan la mare ona se’n torna cap a les costes de Grècia, fa un soroll de coralls i petxines i restes de pedretes i cinques petitones a més no poder, que ni el millor orfebre, escarbant les seues pedres precioses i més nobles per ornar el millor anell, pot imitar.

Ja un poc entrat el matí, l’aire comença a donar vida a tant de color. I és que no hi ha modes ni convencionalismes dins del cromatisme de la platja i tant de bo fa un roig cridaner com un groc esmorteït d’ombrel·la a punt de jubilar-se. Allà van tovalloles de tota mida i condició i ara n’hi ha d’arrodonides per posar el possible llibre, el paquet de cigarrets, la llauna de cervesa i la pamela. És un indret tranquil aquest, tot s’ha de dir. Tot i això, però…

Trobaríem els nanos que criden i que es llancen la sorra a grapats inconscients i atrevits. Trenquen el silenci els adolescents que semblen de goma mentre juguen al futbol i que no sé, escolte, com s’entenen si cadascú té una llengua i duu a l’esquena un bagatge molt diferent, però s’entenen i m’encisa el mestissatge. I molesten la pau interior els qui, tatuatge al canto i cabells arreplegats i ben emperfumats de tenda atordidora de centre comercial, duen la música arreplegada al seu bluetooth i confien, òrfens de veritat, que el proïsme combrega amb la seua addicció pel regaetton.

M’acoste la lupa digital i vinc a dir-ho perquè és d’aquelles que obrin l’objectiu tot tancant el polze i l’índex, segons com, i indague més en una cosa que en una altra i també, depén del moment, òbric o tanque més el timpà malgrat la música ambiental de la natura i de la condició inhumana, perquè ben a prop una espècie de tribu humana es dedica a altres quefers com asseure’s en grup en cadires variopintes i de totes mides, i és que hi ha d’aquelles baixetes, d’altres que duen un coixinet per recolzar el cap mullat de suor amb crema i condicionador del dia anterior i d’altres que et permeten desconnectar del clamor tertulià de la reunió platgera i estirar-te per convertir-te en península —i ho dic perquè et fa aïllar-te, però n’estàs al club, pendent d’un fil d’aquesta… com diria jo? Comissió—, i que normalment la formen el veïnatge d’un grup d’apartaments que ja porten uns anys estiuant al mateix cau. Ara tanque la lupa i a tocar de mi hi ha una parella que acaba d’arribar amb tot el comboi i això que hui és un dia sugador i hi ha aquella humitat que treu de polleguera a un sant Job. I allà va l’ombrel·la, per suposat, i les quatre cadires que duu el mascle alfa. També porten una nevereta perquè a dintre, com després voré, hi ha bresquilles, mig meló d’Alger i una ampolla que durant tota la nit haurà estat posada al congelador entre increpacions de “Todo lo tengo que hacer yo”. “¿Esto son vacaciones?”, s’encén un cigarret i ensopega dues calades d’aquelles nervioses que llança després a l’atmosfera ben carregada que ni el més matemàtic dels botafumeiros. Ell, mentre, el mascle de la colla, ha de dur el pobre xic un carret tot ple d’andròmines juganeres i la meitat d’elles restaran a l’arena i les ones de Grècia se les enduran i aniran a parar a la panxa d’algun peixot i de ben segur que formaran part de la sabrosa gamba de Dénia. I bé, sap? La qüestió és que munten el campament i s’ha acabat i allà que s’estan ben pagats i ben feliços.

Ben endins del recinte platger em trobe als qui ho volen tot ràpid i que ho fan tot ràpid i que els agraden els diners ràpids i compren compulsivament i fan l’amor per anomenar-ho així, ràpid, i es posen l’esprai aquell modern que diuen que bronzeja més i maten la possibilitat que l’altre o l’altra te l’escampe, amb la de coses que un pot sentir quan li’l posen al damunt amb eixe contacte que et sorprén i que et fa pensar en altres corrupteles de l’epidermis i segons qui, de la dermis també… I com que ho volen tot ràpid i es perden un dels sentits més comunicatius, també es perden el contacte del xaloc més confortable.

Hi ha més enllà, a tocar de l’ombra d’un tamarit, una parella de iaios amb les seues converses callades i ell s’acosta amb un poalet d’infant d’aquells de fer castells d’altres temps i l’ompli d’algues i agafa una pedreta negra amb forats, que emula a l’esponja, i li l’acosta a la iaia i comença a fregar-li les cames una a una tot passant-li les algues per les desorbitades varius que s’han alimentat de la calor i de la xafogor i que a ella l’empipen a més no poder però a ell, al seu home de tota la vida, si li lleves la mar el mates i ella ve per l’home i ell li frega les cames amb el iode guaridor i li fa les dureses dels peus com l’esmolador que afila els ganivets dels restaurants cada dimecres i que ve d’on el Nostre Senyor va perdre les espardenyes.

Per la vora caminen cossos variats i hi ha de musculats que esperen com aigua de maig l’oportunitat i hi ha els petits i baixets i aquells que en caminar fan tremolar les natges i aquells que presumeixen de tèxtil del xinés i d’altres que el duen de casa bona italiana i aquells que no duen la part de dalt i que donen la nota civilitzada i de trellat al quadre platger i els qui eviten les algues dels iaios i els qui…

A les dotze arriba una parella. Perquè, sap? Fan com si foren parella i tenen una seixantena. Ella està negra com una paella i és alta però denota certa elegància i duu pamela d’ales amples i molt volubles, que li donen una aparença molt déco. Ell vesteix camisa de mànega llarga d’aquelles vaporoses i a sota un banyador d’aquests de camalet i és que ell deu saber combinar bé els colors o que ella sap combinar-li’ls molt bé. S’asseuen silenciosos. Ell a una cadira i ella a la tovallola. No es diuen res, es miren i miren els altres. I observen i de tant en tant es riuen i pense que es duen bé i són d’aquells que a casa, taula parada, sense dir-se res verbalment s’ho diuen tot amb ganyotes i picades d’ullet i si en diuen cap de paraula, no cal allargar gaire la sintaxi; és la parella típica de “wizard” amb allò de: “Lo bueno prevalece, no?” que deia l’amiga Nati Mistral. Ella xiscla de sobte, amb un gemec apagat i emet el critet amb la mà dreta a la boca. “Jose, el foc! Has apagat el foc?” “Jo? Però dona… Bo, ara aniré… Dóna’m les claus de casa.” “No, ja vaig jo…” . S’aixeca i se’n va. Quan en tornar, ve amb els llavis d’un roig encés, un mocador lligat al cap i un tel enrotllat a banda i banda del seu cos encara molt estilitzat i sense fer soroll es torna a estendre al sol.

I la nòria allà va i pega moltes voltes i té tant encant, escolte. I les gents responen a mil veus i colors i olors. I totes es diverteixen i en gaudeixen a la seua manera i  condició de les estones de sol i platja.

I quan me’n vaig i ja he deixat de banda els atifells de vista dels quals la natura m’ha dotat, puc veure el xicot que, bocaterrosa, i fent com qui dorm, mira de reüll un cos perfecte per a ell, com la bèstia que tria la seua presa per tota la sabana. I no s’aixeca i fa petits moviments de malucs perquè està tot ben enervat.

I pel camí, de totes les estampes que el matí m’ha donat a triar em quede amb aquesta darrera i sap per què? Perquè és l´únic passatger de la nòria que ha aprofitat les vistes des de dalt de tot de l’atracció perquè per això està la nòria a la fira, no ho creu?

La música de l’amor

25 juliol 2017 en Ficció

A la casa s’accedia per un camí embardissat per grossos plataners que oferien una visió verda fòsfor als matins enganxosos de l’estiu, i que en arribar el capvespre anava virant cap a una sensació feréstega i negra, i que a mi em semblava una gola de llop de la qual calia fugir i aixoplugar-se al petit jardí que hi havia fitant amb la casa dels casers. Els casers, Manel i Maria, eren unes excel·lents persones. Un matrimoni de tota la vida i que malgrat haver servit sempre a ca nostra, mai no van perdre el costum de seure a taula amb nosaltres a les nits d’estiu i compartir amb mi més d’una xerrada a la vora del foc de l’hivern, perquè quan les llevantades arruixaven amb forts tombs d’aigua i demanaven pas a través de les altíssimes finestres de la meua cambra, jo fugia cap a casa del Manel perquè em fes entrar al cos aquella por intensa que em produïen els seus contes i que em feien tremolar fins i tot l’ànima quan m’arrecerava a sota dels llençols i el vent udola que udola a fora…tac, tac, tac, tac…

Han passat els anys amb els seus riures i els seus planys i això és elemental i la família s’ha enfonsat i la fàbrica va tancar fa anys. Tot va anar a parar en orris i les terres ermes a última hora eren més un pes que no pas una despesa. I la cosa va ser que no es podia vendre per fer caus d’estiu d’on penjar les tovalloles, biquinis i més estris temporers de sol i platja, car el meu pare, industrial alcoià, mai no es va veure atret per la política. I no devia, no es casava mai amb ningú i com em deia la Maria, cal tenir amics fins a l’infern. Això, però és molt diplomàtic i no van requalificar els terrenys i ara… Ja veu vosté; ni per a sembrar guixes.

Òbric la gran reixa de ferro colat amb restes de la pintura daurada i verd carruatge que lluïa com les corones dels sants de les estampetes de Maria, la casera ja fa anys, i se me desfà eixe nus a la gola que m’impedia articular paraula i que m’oprimeix cada vegada que les emocions m’arravaten el cos, perquè si hi ha alguna cosa que als meus anys encara no en sóc l’amo, és dels atacs dels sentiments propis. L’encadenat corre i em fa venir al cap el mateix dringar dels ferros i després enfile la primera per anar a poc a poc, assaborint-me aquell passeig arbrat tot de pàmpols cap a la porta emmarcada de tosca i que és tan alta i imponent que encara a la meitat de l’entrada no la puc abastar d’una ullada.

Faig una visita ràpida als voltants i se m’acudeix el Pau, el fill dels casers, amic de correries estiuenques i company de cercar nius per Pasqua i col·legues de futbol, perquè ningú ens va arrabassar mai els títols olímpics quan competien amb els altres jugadors forasters i aquelles partides al tenis i després a les boleres del poble. Li vaig enviar un whatsapp al Pau i és que d’ençà que va acabar la ingeniería se’n va anar a Alemanya i ara és l’hora que fa cinc anys que no ens hem vist i ja quasi no el recorde i m’agradaria veure-li algun cabell blanc perquè aquestes coses, ja sap, són com les ferides fondes, que si les tens a la pell tothom les veu, però si les tens al moll dels ossos les veu qui les ha de veure i se’ns acabat el cafetí.

És migdia i la solana pega de ple. La casota llueix senyora, imponent i el bosc esponerós de pins verds, d’aquells que fan aquelles pinyes tan gruixudes i que no fan grugues, barreja l’ombra fosca amb la més clara de les araucàries i totes dues fan ballar amb pampallugues el sol al tapís engroguit del terra.

I em ve un soroll al qual no mai m’he acostumat i que pot interpretar-se com el d’un ocell trepitjant la fulleraca seca, la d’una serp esvarant-se al seu albir o la de l’amic d’antigues correries intentant tocar marro abans que no jo.

****************************

–Pau…? Eres el Pau? Ei! Quin esglai, me caguen… però quasi em mates, tio…què carall hi fas aquí? No sabia que vindries.

–Em vas enviar el whatsapp, no te’n recordes? Jo estava aleshores a Xàtiva i vaig pensar que seria un gran moment per pegar-te un bon esglai. Com aquells que ens fèiem quan ens amagàvem darrer de les bardisses del laberint…Eiii, nano, pega’m una abraçada, hosti! Si fa temps!

–Sí, tio! Però sense avisar! Uff, això sí que és una bona nova, no les festes sorpresa que em fan cada vegada que se m’encorba la gepa! –vaig respondre amb un somriure fred de bat a bat, perquè encara no m’havia refet d’aquella estranya sensació entre somni, premonició o realitat.

–Anem, peguem una ullada per la finca –digué el Pau, amb aquell aire de seguretat que implicava que sempre li fes cas.

–Ostras! Mira la parra! Ui, mira que està plena! I la de vespes que m’han unflat a picades aquí baix.

–Si no t’estaves mai quiet i les acaçaves com si foren mosques? De què vas? –contestà el Pau amb la rialla oberta que li mostraven aquelles dents encara tan jovenívoles.

I ens vam asseure a unes cadires de boga esfilegassades i encara banyades per continuades rosades. I de mica en mica la meua ànima va anar tornant al lloc i em sentia tranquil i ben acompanyat i això va fer possible que ens posàrem al dia, perquè entre converses una mica serioses i molt de “abans tot era millor”, els peus tornaren a terra; els peus del Pau i els meus. Tornàrem a obrir el cortinatge de la realitat i seguírem situant-nos en els nostres mons actuals, on el passat i el present anaren cosint-se com si foren dos retalls de llençol apedaçat.

–Mira tu, la caseta del pou –va encetar el Pau després d’un llarg silenci entre tots dos.

I jo vaig haver de riure i continuar de la millor manera possible i per diplomàcia amb el tema que el meu amic havia destapat.

–Sí, la dels sons de l’amor! Mig poble venia per les nits, tio! Però no sabré mai com s’ho feien per no trobar-s’hi amb els altres…Quin misteri, pense ara.

–Recordes quan la Paula venia? Era la que més cridava.

–I la qui més en portava també! –vaig concloure amb la intenció de passar pàgina–. Se la va tirar mig terme tio.

I va passar un àngel i em vaig envermellir i pense que a ell també li va fer vergonya allò però no podia ser que el Pau hagués virat cap a un caràcter més empàtic. I aleshores tots dos vam saber que els records de la caseta del pou, la de la música de l’amor i, alhora, la de l’escola del sexe, ens havia obert una escletxa per on entrava el passat.

–Ei, Carles, vols que toquem la música? La nostra música, ja saps… la música de l’amor? Vinga, home, que no he vingut aquí a contar les fulles dels arbres…

 

Imatge.

Aller-retour (viatge d’anada i tornada)

18 juliol 2017 en Ficció

Em senta bé la jubilació i també la viudetat. Els meus tres fills ja estan ben col·locats i sóc ja plenament conscient que la vida m’ha somrigut. I és que se m’ha quedat una bona paga. Sap què? Que això dels néts ja són figues d’una altra panera i que jo ja he fet el meu camí i n’he llaurat de molts nous pels altres i n’he fet de ben fondes altres dreceres que mai no he cregut en elles, però ha valgut la pena perquè com li deia, se m’ha quedat una bona paga.

I ara precisament faig un camí de tornada i el taxi em duu entre marges de pedra coronats de tuies i reixes altes ja tancades pels estiuejants. No resta ja cap flor, les parres ja no creixen més i els pàmpols s’han quedat reposant damunt de la terra roja i calenta a l’espera de les primeres ruixades. I és aleshores quan pense que ja estic a casa meua.

 

……………………………

 

Sempre agrairé per sempre més les meues anades a París durant els estius. I m’agrada fugir cap als indrets de la capital més amagats i coneguts alhora pels francesos que com diu Marcel el meu veí, francesos de pais. Perquè, per al Marcel, els xarnegos parisencs són aquells que se’n diu de robe i a mi em fa riure i em vénen al cap les formiguetes de centre comercial que es mouen mecànicament per escales mecàniques i corredors i que tenen un llenguatge que fa al·legories a allò més gachí, aquests personatges que van carregats de bosses grans i unflades, espectaculars, de marques força conegudes tacades per la injustícia de la globalització i que a la capital francesa intenten passar discretes malgrat la imatge d’eufòria que representen en altres contrades més properes. En aquests pensaments m’embolicava el cervell mentre pujava les escales de la boca de metro, a Odéon, i em va vindre una bafarada d’aire fresc que prenia el vol per sota dels castanyers i que venia fresca des del Luxemburg. Ahir va fer molta calitja i París amb trenta graus pot arribar a estar insuportable.

Aquí sóc una au lliure però contenta de maniobrar-me entre les passejades i les meues cabòries. Aquí em trac les disfresses de la pseudoburgesia i tire a volar l’ètica nua d’una religió blanca, sense pecats i sangs que emulen la necessitat d’actes malsans que l’alimenta. Des de Montparnasse fins a la rue Nesle, que és on habite, hi ha una bona trossada. Una distància de, com diria jo?, de capital. I  que he comparat amb la que faig a Barcelona quan m’entra la gola de comprar-me una merenga a la confiteria La Colmena, a tocar de la catedral. I li dic això perquè  quan apreta el desig de la carn, i crega’m que les merengues ho són, no importa que les pedres s’enganxen a la sola de les sabates ni històries i ja li dic jo que no. En passar el cantó que tira cap al meu carrer, m’encisen els carreus de les cases amb el seu color fumat entre groc i crema, d’una arena compacta però que es deixa fer d’una manera tan ennoblida que d’ella s’han fet les millors gàrgoles de la història de l’art. I així hi ha aquells dimonis i aquelles cares que et miren amb uns ulls tots esbatanats que no saps si et riuen o et diuen sense paraules que ja t’apanyaran. I aleshores se m’apareixen les torxes revolucionàries davallant per les finestres òrfenes de ferros i baranes i em semblen tan boniques que freguen l’elegància més subtil i em dic per a mi que el qui les va fer, aquestes  casotes, no ho va errar. El carreró Nesle de tan senzill competeix amb el proper Saint Germain i altres bulevards més llunyans i és perquè concentra l’amor a la història dels francesos més castissos de París.

Just a sota de la meua finestra, i ja li dic que només en tinc una, el Marcel ha engalanat les seues amb surfinies roges que fan contrast amb el color groc palla de la façana i m’encanta perquè no crec que hi haja persones que saben fer art amb les flors de millor manera que en França, sap? Tot just i a tocar de la nostra petita finca hi ha la finca del bistrot Laoux amb les seues ventalles d’un marró fosc  i fitant i perpendicular al carrer, un cul de sac  que escampa, quan bufa l’aire del Sena, les ferums d’humitats de molts i molts anys, retractades per la millor  literatura.

Per aquests indrets em moc pels volts de juliol i agost i entre xàfecs  i alguns trons  els meus dies queden xops dels millors perfums parisencs. Si li sóc franca, no em veuran mai per torres Eiffels i altres cúpules daurades ni per grans allées ni fent-me amb els boulevardistes, no. Ja m’entén. Puc passar-me hores mortes a la bassa del Luxemburg veient els infants que ja encisaven Proust o puc embadalir-me de tal manera que em passa fins i tot la fam, esbrinant la gran quantitat de flors que hi ha a la ciutat mentre el calendari del meu esplai va corrent.

Pel migdia, que en França és a les dotze com manen els cànons, i no com Déu mana a les dues o les tres de la vesprada, tot depenent si som a la Safor o a la Marina, és la meua hora de beure’m un pastís entre olors de gauloises i crits ofegats i dolços del francés més malin* i tot seguit em fotria un bon croque  ben regat amb un bordeus grana i que desinfecta la sang com només un bon suc del sud-est de la Gàl·lia sap fer-ho i sàpiga vosté que no ho dic jo, ja m’ho diu el Marcel. I pels vespres el Marcel i jo ens passegem per davant d’aquelles cafeteries tan elegants i que li donen un aire molt pobletaire a París perquè la gent et mira molt de dalt a baix i t’escodrinya fins les costures i de tant en tant s’escolta una riota que vés a saber perquè ben bé endevines que va dirigida a tu i que naix d’una colla de madurs ja tocats per la cervesa de blat, perquè com que les cadires, totes elles, te les veus encarades a les voreres, comença una espècie de passarel·la molt divertida a la qual m’agrada d’assistir com a protagonista. I és que el meu Marcel i jo ens sentim feliços i empomem sentiments sense parlar-nos-en i ell em fa sentir francesa i jo el faig sentir viu i ara em diu que he d’anar al maig que és quan els castanyers estan ben farcits de flors i també a Nadal amb tota París de llums. Jo pense que tornaré a la tardor amb la paleta d’ocres i grocs i els rojos dels aurons i a aixoplugar-me de la pluja suau i cernuda que ompli el Sena de bambolletes viatgeres camí de la campanya bretona.

Ara, ja al capvespre ens anem tots plegats i de la mà, com dos adolescents insegurs cap a la galeria Bettina. El Marcel exposa i això a París és com anar a missa els diumenges al meu poble.

 

*Guilopo, poca-solta.

Frau Marlene

26 juny 2017 en Ficció

Al bar la Trompeta hui hi ha molts parroquians. Fa calor i a l’ombra del canyís tot un estol de bevedors de diferents races i condicions xama i fa petar la llengua i és que jo estava a les sis de la vesprada i a mesura que el líquid espirituós va penetrant en les ànimes, l’ànima també es posa contenta i el petit múscul que tenim a les boques va incrementant la seua activitat i fent hores extres i els sentits cada vegada són més operatius i l’ambient s’escalfa i la temperatura que marcava la meteo per al vespre acompleix les previsions. Perquè al Trompeta aquesta vesprada el soroll és envejable i em ve a la memòria aquelles oficines públiques on la combinació de fum de puro i la música ambient de les màquines d’escriure paper mullat creaven tota una atmosfera que es recordarà durant molts anys, més enllà de les generacions de la postguerra i quina llàstima d’hores perdudes davant les taules i quantes paraules malsonants i quants insults en els pensaments i quantes enveges i suïcidis intel·lectuals a les oficines públiques… Però al Trompeta cap suïcidi és possible a no ser que siga el voler carregar-se les penes i els desenganys encara que siga per unes hores, perquè en arribar a casa els parroquians del bar continuaran dins de la bola de cristall a mercé de les seues consciències i educacions aborregades dins de les corts petitburgeses.

Al Trompeta cadascú… en arribar aquests temps de forasters, els incondicionals perden els seus llocs hivernals, m’entén? I ho fan de franc, sense exigir la taxa d’antiguitat ni l’IBI de fidelitat. Al juliol, els bevedors abandonen el local amb les parets farcides d’olis ennegrits i miralls picats pel temps i els plats ceràmics que s’han adoptat dels asils que són els mercadets al carrer i els sostres tenen aquell color que sols la solera dels anys ha aconseguit gràcies al fum del tabac de pipa i algun que altre peta que omplin el local d’eixa sentor a camp, a herba acabada de segar. I ho trobe tan bonic! I tot això em convida a pensar i tot allò em fa demanar ximpleries als qui em toquen al costat, perquè ara, ja sap perquè li ho he dit abans, cadascú que arriba s’asseu on li toca i a qui li toca, li ha tocat.

“Egues de aquí, senyoggg?”

“Oui,  Ai!,  dic , sí, sí…què tal?”

La Marlene demana un tanc de cervesa negra, alemanya com ella. És una senyora. Perquè a simple vista es veu i ja sap vosté que la gent senyora es veu i això és així i no em pregunte la raó, però no és sols qüestió d’intuïció, crec jo. És cosa de tindre un poc de món. I jo m’acabe la meua canya però com que se m’ha fet el morro calent, li’n demane una altra al Pere; arribarà tard i calenta, ho sé, però la Marlene té bona pinta i em sent a plaer al seu costat. I Marlene, frau Marlene, té uns ulls blaus d’aquells que els francesos en dirien atzur. I la pell ja ennegrida per les hores de sol a la seua terrassa i té les arrugues justes. Almenys aquelles que no poden amagar els setanta anys que ara té. S’ha maquillat molt, excessivament i m’ha vingut al cap la Heidi; s’enrecorda? La Marlene ol a perfum de melocotó, un perfum dolçot que me l’imagine en un petit flasquet de vidre treballat, com barroc, d’aquells molt centreeuropeus. Va vestida una mica carregada i s’ha pujat els pits com si no estigués contenta dels resultats finals que la natura li ha atorgat a la seua edat. I pense que vol ser jove com quan treballava a les nits gèlides del Berlín Occidental, a les cases de cites on els banquers i altres ricots anaven a fer de les seues. “Io he ssido felizzz… mucho felizzz, ¿sabe?” “No ho dubte”, li ho note en la veu. I és una veu treballada, escanyada de cabaretera fumadora  que implícitament denota molts cigarrets llargs fumats amb llargues boquilles subjectades pels seus dits llargs enguantats de tela lluenta blanc ivori. Marlene a la seua edat ja no  conta  mentides i crec que sí que ha estat feliç:  “Nunca io mentigossa”. La Marlene m’ha dit que sempre ha estat per servir els altres i que ha estat una dona molt guapa i que va a missa perquè creu encara i a última hora no va a deixar-s’ho. I veig que té aquella facilitat de paraula malgrat la barrera lingüística. Ja ho veu, és senyora i em diu que sempre ha tractat molt bé els clients perquè la deixaven fer; es nota que era una bona mestra. També m’ha dit que quan es va  cansar de tenir fred a les nits i de sentir-se bruta per mans obreres després de les jornades a les grans indústries, es va establir com a autònoma i va tenir una filla que ara treballa al consolat i va estalviar fins al punt de poder-se comprar un xalet aquí. La Marlene també ha treballat a la zona i és discreta i jo també ho sóc perquè després de la quarta cervesa i un vi negre de camí, no em reprimisc la pregunta… “Sí? I amb qui?” “Non, no… Jamasss. Io una tumba”, em diu amb posat agre d’alemanya, alemanya.

Ara la veig tranquil·la i em diu ella mateix que és una dona reposada. Em torna a dir que és feliç i que la seua feina sempre li ha agradat i més i més coses, ja m’entén. Però la Marlene, frau Marlene,  és una dona amb classe. La conversa s’ha allargat més del compte. Fins al punt de trobar-la atractiva i sobretot quan llargs rínxols abans rossos platí han començat a caure-li un aquí l’altre allà pel rostre mentre parlava amb les cames creuades i apujant cada cop més la veu esguellada.

M’aixeque i deixe la Marlene. Quan arribe a casa cerque al youtube la cançó de Lili Marleen i m’atabalen les imatges de nits fredes, de gebre, a Berlín. Soldats, homes de tota mena, rics industrials, pobres desgraciats i gent de bones i amb bones famílies i sempre tractats amb honor i cortesia per la frau que hui a passejat per la meua vida.

Perquè la Marlen era una puta. Sí, una bona puta, d’aquelles que hui ja no deuen trobar-se enlloc.

 

 

La senyó Rosa

19 juny 2017 en Ficció

Ha començat l’estiu a casa nostra. Ve a ser tot plegat com el dia en què Tirant obrí la finestra del Palau on Carmesina guardava el dol del germà i que va fer botar els vestits negres i eixugar la suor dels pits cristal·lins de les donzelles ploroses de Constantinoble.  A casa nostra, la calor enganxosa que s’arrapa a la pell engroguida encara ja ve per quedar-se unes setmanes. És enjorn i em sent bé. Café en mà, contemplant un trenc d’alba poc lluït per les boires grises que saluden els primers esculls de la Marina. Veus de joves beguts que ressonen pels carrers tranquils i s’agafen i es freguen els cossos relliscosos i que fan pudor de rom negrita i tabac i el soroll del poal que arrossega l’escombraire del barri. La rosada encara s’atreveix a deixar-se caure sobre les teules d’aquelles que en diem romanes i que són planes. D’aquelles que fan esgolar-se l’aigua sense cap mirament. Així ràpida, ràpida, no siga cosa que.  I m’encisa esbrinar el verd pàl·lid de la molsa que s’enganxa a les teulades i que ressuscita a cada contacte amb la humida atmosfera.  I com m’agrada! I em sembla la combinació perfecta si ,a sobre d’aquesta,  s’adorm una fulla o qualsevol altre viatger que hi puja a mercè dels vents. No es mou ni un bri d’aire, hi ha molta calma i m’agrada aquesta solitud.

A poc a poc, les finestres s’obrin amb el seu soroll inconfusible tac tac i les àvies, perquè sempre són elles, efectuen la maniobra mecànica de cada dia tot enganxant-les a les parets perquè després s’alça el vent i les empeny una i altra vegada contra els murs, pam pam, fins a arribar a asclar-les. Hi ha àvies amb els seus figons ben fets, de senyora. N’hi ha d’aquelles amb els cabells d’un lila claret, d’altres que no es pentinen fins a arribar a eixir de casa i altres que apareixen amb un pèl llarg, melena blanquinosa que evoca altres temps més favorables a l’embadaliment físic.  La senyora Rosa ha eixit camí de la fleca, com fa cada dia al matí i tanca la porta sense cap mirament, com cada matí, i la porta fa un clac suau, sec que m’anuncia que no dec encantar-me, que he d’anar movent i que encara és un dia feiner. Una parella de coloms es refreguen els colls i ell quan ho creu convenient intenta anar més lluny i ella pren el vol i ell la segueix amb una forta embranzida i els perd de vista. Damunt la barana de la senyora Rosa uns teuladins copulen i les oronetes s’aboquen al niu per provar el seu primer vol… I és bonic i em sent bé.  Estem a l’estiu.

L’aire sembla que va agafant alé i mou els llençols allà dalt del terrat i em semblen banderoles que fan salutacions als déus i són tan blancs, d’una blancor que fa mal als ulls i que evoca temps de safareig i hores de conversa de bugada. La senyora Rosa ja en torna i tot ho ha vist però d’un sol cop d’ull. Sempre mira els mateixos llocs i pense que la tranquil·litat de la monotonia li dóna aquesta força i vitalitat. És de les que duu figó i sempre he pensat que es deu gitar a dormir amb el cabell ja fet i una vegada et creues amb ella et saluda alçant el cap i sols et diu un sec i curt “ale” que vol dir molt però ocupa poc. I ja ens entenem. La senyora Rosa era pastissera. I mai parlava darrere el mostrador i et demanava les coses apujant el cap i quan ja t’havia preparat la safata ben cordada amb les pastes i amb aquelles tires de cartó perquè no s’enganxaren al paper, parava la mà i et tornava i et deia “ale” i tornava a alçar el cap tot mirant un altre client.

Veig els gossos i els amos dels gossos i caguen i pixen i s’emboliquen les corretges a les cames i els parlen millor que els parlen als altres amos dels gossos, perquè escolte, no es diuen ni bon dia entre els amos dels gossos. I els gossos sí que es diuen el seu bon dia tot olorant-se els genitals i m’han dit que els gossos es coneixen així, i que quan més pudor fan més s’agraden i que quan es lladren és perquè han canviat de flaire i no arriben a reconéixer-se’s perquè els han tret la personalitat i això els empipa i es fan veure’s com a estranys. “Oh pobret, que l’has esquilat al Tobi?” “Sí, ja fa calor, tu”. I tot seguit ja tens al Tobi i a la Nuca vinga el lladruc i els renecs perquè és clar, no es coneixen ja. I els amos enceten el dia d’aquesta manera, ja veu, amb conversa de gossos.  Perquè me’ls conec a tots els cans del carrer, sap? I d’alguns de més enllà perquè venen a passejar-los per aquí i ens assequen les plantes i els arbres dels jardins i fan aquells racons tan ennegrits on la senyora Rosa tira una polseta groga. I ara volen denunciar-la, la senyora Rosa, perquè això del sofre és maltractament animal i ella se’ls mira sense que els amos dels gossos ho noten, aixeca el cap, arrufa la barbeta i pensa un “que et foten”.

Davalle les escales i tanque la porta. La meua porta no es tanca com la de la veïna, que ja sap com ho fa. A vegades he d’empènyer-la perquè el sol l’ha eixamplada i és que com li deia, ja estem a l’estiu i l’estiu aquí és un estiu com Déu mana. Cerque el cotxe mentre la senyora Rosa em mira i jo no la veig. Ha caigut un pollet de teuladí de la teulada de la molsa i un gos vol acaçar-lo. Jo l’agafe i el llance a l’aire però no vola i s’ha quedat enganxat al balcó de la senyora Rosa.

Enfile el camí cap a la feina i el café comença a fer el seus efectes i les oronetes fan el seu aprenentatge i  la teuladina, ella,  s’haurà quedat prenyada de quatre ous i el colom s’haurà fet a la coloma i els amos dels gossos estaran parlant-los dolçament cosa que  no  han fet abans amb els seus fills i les mallorquines estan ben falcades i els llençols blancs estan més blancs, el sol ja bada les pedres i la senyora Rosa ha estés el torcamans a l’ampit de la finestreta de la cuina i haurà agafat el teuladí i se l’haurà posat en una caixeta d’aquelles que encara té de quan estava a la pastisseria i li ha posat cotó-en-pèl perquè es pense que és al seu niu i un adhesiu que posa “espero que te guste” com quan embolicava els merengues i això m’ho pense jo, sap? Perquè a la senyora Rosa ningú no la veu però tothom imagina el que fa. Dic jo.

Indiferència

12 juny 2017 en Ficció

Per què no havia de seguir amb l’opció d’alçar-me ben enjorn i enfilar el mateix camí de sempre? Xafar la senda que cada dia i amb llibertat absoluta escolta els meus pensaments?

Són les sis de la matinada i els núvols de xafogor s’enganxen a la muntanya amb l’obsessió estiuenca de besar la pedra calenta. La roca que invoca ja la pluja com cada estiu i que fa que regalime suor i que crec que, com el fum d’una taverna amb solera, d’aquelles de barri vell, s’esgole per cadascun dels porus de la façana de la serra. No sé com dir-li, però no m’atreviria a dir-li serra; més aviat muntanya, sí. I faig el meu camí, com cada dia, i les meues mans freguen els petits llucs dels tamarits que conserven fins prou tard una goteta de rosada. Aquesta rosada no arriba a caure i no bava el terra perquè el sol la xucla abans que no es precipite i així pense que comparteix el pa nostre de cada dia: una part per a tu i l’altra per a mi, ja te la tornarà la nit i el sol li passa la pilota a la lluna i així xino-xano cada matí de l’estiu. Pense que és bonic. No?

M’engegue el mp3 i no sé per què, perquè cada dia el noticiari m’aboca fem i més fem i no estic per aquestes coses, no. I m’empipe amb mi mateix i no sóc capaç de cercar un altre dial i cada dia, a la mateixa hora i vora les sis i mitja del matí les veus ronques amb un castellà confós que vol i no pot mamar la koiné i la converteix en missió impossible i em provoca el vòmit intel·lectual. Hui pot ser, canviarà com pense cada dia a les sis i escaig; i res.

I sap? No sé com explicar-li-ho però el castellet de notícies repetides i cada vegada més vestides de femta pudenta van fent-se grosses com les nines aquelles russes. Ja m’entén. I a continuació una veu que recita un monòleg amb una tristor infinita i m’agradaria donar-li un pictolín a aquesta locutora i: “Escolte’m, per favor, que són les sis i mitja del matí i que no tinc cap gana de prendre’m un altre café!”. I continua la cançoneta i el rosari de mals rotllos i qui faltava era el tipus que emet des de València perquè li donen pas a l’èter i que no gosa a dir ni bon dia però parla del temps i altres polèmiques d’ascensor de finca familiar. I desconnecte la ràdio.

Prenc una drecera. És aquella via personalitzada de flaires i sentors que res tenen a veure amb les ferums a pixums de gat i de rastres de merda de gos que encara que les arrepleguen sempre resta el regueró a terra i que s’evaporen de les cantonades negres dels edificis de ciutat. I aquest caminet, com anava dient-li, sent ara a flor de murta i a un lleuger toc de lavanda ja mig escaldada i a fenoll marí esclatat. I és en aquestes situacions que la tortura del pensament m’ataca la tranquil·litat i intenta lluitar entre dos oceans. Tinc el mal de cap de sentir-me indiferent als problemes socials que la ràdio ens aboca cada dia. Em sent com un glaçó, per no autodefinir-me com a monstre social, ja m’entén. I per altra banda em trobe defensor de la meua pròpia ànima que la voldria casta i pura en acomplir amb el novenari d’haver apagat la connexió amb la primera realitat mundana. I aleshores em sent tamarit amb una petita i transparent goteta d’aigua i que ben aviat em succionarà de bell nou la realitat externa al meu cos.

Arribe a la meta de hui i ja són les set i mitja. Com corre el rellotge, veritat? No ho nota vosté als matins? És molt fort, com diuen ara. I m’assec a sobre dels carreus enormes que formen l’escullera, perfectes i plens de petites cavernes on vés a saber què ha anat a parar allà ben endins. Perquè crec que al final del seu camí hi ha aquell món de sorres i crancs i cadàvers de petxines que pudeixen quan el temps vol canviar. Ah! I com li deia, aquí damunt assegut em note l’oreig marítim al clatell I hi puc veure les dues xemeneies del “Garcia Lorca”* blaves, tan esveltes i que amollen un regall de fum negre cada dia i sense parar i que segons d’on marca el penell de Sant Antoni arriba una pudor mescla entre oli fregit i querosé i que em recorda al vòmit del fumeral del forn de les Mosques, ben a prop de casa nostra.

Són les huit i les sirenes del vaixell allà que van, escolte, i quin soroll tan exòtic per als forasters i com n’és de molest per als qui els patim cada dia. Ja sap, sempre el sant de més lluny fa més miracles. I vinga cotxes plens a vessar de maletes i parelles. Elles vestides de cap a peus de blanc impol·lut i ells amb texans esgarrats i espardenyes d’aquelles que quan es mullen fan una pudor que mare de Déu Nostre Senyor i gent fent-se les selfies de rigor, com Déu mana perquè enmig de la mar n’hi haurà més i en arribar a l’illa ni et conte perquè Déu ara mana deixar-ho tot ben palés i reflectit, sí, així, perquè tothom se n’assabente, ja m’entén. No cal que li diga més. Una família de moros s’asseuen a terra i es recolzen com si foren les figuretes del betlem. Em ve al cap que hi ha qui troba la connexió entre la terra i la vida i que hi ha qui sap viure, amb aquella paciència i aquella calma que van arrelentint la tensió de la vida i els xiquets del moros em miren amb uns ulls encesos de nit i m’esgarrife.

I besos i mirades ràpides que insinuen algunes idees durant la travessia i pensaments que cerquen el sexe desesperat i ràpid del tipus “ja t’agafaré per la Tarida, o per En Bossa**, ja, i et faré una dona, o un home, o les dues coses; vaja”. Hi ha els tipus que s’alliberen i d’altres que temen l’abandó i els qui dubten si es volen perquè no ploren i aquells que ploren perquè menteixen i els qui en girar el cantó se n’aniran al bar perquè per fi es podrà fer les copes que voldrà sense cap impediment moral. I jo pense que és tot com la goteta que s’enganxa al tamarit i que el vaixell atracarà en aquest moll un altre dia i que tot el món començarà de bell nou a compartir les seues rutines…

I continue assegut i mire els núvols enganxats que van a poc a poc arruixant com aquell qui no fa el Montgó. I la goteta de la vida anirà fonent-se, fonent-se mentre el sol li la passa a la lluna.

 

*Nom d’un Ferry.

**Platges concorregudes d’Eivissa.

Dimecres!

5 juny 2017 en Ficció

En passar dimarts l’Assumpta trepitjava el terra amb una seguretat diferent, la confiança que et regala l’autoestima. I l’esperava i desitjava amb l’ànsia pròpia d’una adolescent i amb el paladar que sap el tast de les cireres que puga tindre una dona que frega els quaranta i que ja coneix el sabor d’una bona fruita. I l’Assumpta era això, un fruit deixat de banda i que ara estava a disposició d’un bec famolenc. Arribaria dimecres i ara amb els rosers del parc florits li abellia de pegar voltes i més voltes a la glorieta encesa en flors i aquella flaire de pètal escalfat pel sol de maig li torbava els sentits i li feia enlairar el cervell cap a les fantasies de la carn.

A l’altra banda dels seus somnis l’esperava el Marc i era el seu gos cancerber i la duia a les vores de la nova vida a través d’aigües perilloses però amb una confiança que la trasbalsava i la feia atabalar, a l’Assumpta. I això els agradava i eren de feliços! I què li he de dir més? Vosté no troba que les coses del cap no estan fetes per remenar-les? Sempre he pensat que les persones que no provoquen i ni es claven en embolics i tot això són llenya com de brossa, sap? Sí, d’aquella que sols fa fum i no escalfa. I ni l’Assumpta ni el Marc eren paper de fumar, eren bons troncs de soca mil·lenària, que feien una flama blava i donaven escalfor tota la llarga nit.

Dimecres, sis de la vesprada. Café del Mar. No sé per què li van posar el nom de la mar. Un local de l’extraradi on no es veu més que muntanya i com a horitzó teulades roges i façanes que s’emblanquinen per a lloguer d’estiu i quatre palmeres grossudes d’aquelles que s’espampolen només els entra el bitxo eixe modern que les mata i d’elles en fa un niu amb milions i milions de cuquets que xuclen i xuclen la seua vida perquè la seua vida és una esponja ben amerada d’aigua. No l’ha vist mai vosté, el tronc de la palmera? No m’agrada aquest arbre i no fa bona ombra i fa un soroll lleig quan les bat el vent.

“M’emprenyen les palmeres, sí. A tu t’agraden, Marc?”. “M’agraden no, el següent. M’encisen en el seu lloc, a les platges aquelles que ja saps… On haurien d’estar tots dos ara. T’ho imagines?”. “Ufff, Marc quines ganes tinc de pegar a fugir… De sentir-me teua. Alliberada de pors, completament teua i ferma i que fores meu des dels primers pensaments del dia. I no em diràs possessiva, però et vull ben endins meu. I t’ho dic en el bon sentit de la paraula…”

“Ah! Vaja! Ja em diràs quin és eixe sentit de la paraula que tu tens… Mira, a mi el que m’agradaria ja ho saps. Jo també que vull ser teu i tu meua, escolta’m, i tot això. Però tindre’t ben endins amb el sentit de la paraula de notar-te els teus malucs i apretar-me bé contra el coixí dels teus pits…de sacsar-te els muscles mentre em crides i em mossegues els mugrons de les orelles.. Assumpta, et desitge.”

Mira, valent, que vas al gra tu! No sé… a mi, un llit mirant els estels i obrir una finestra al cel i una finestra a llevant que agafa la brisa a la nit i una reixa on emparrar un gesmiler i olorar el gessamí i l’olor agra de la suor feixuga d’estiu que se t’enganxa a la teua pell, això em posa molt… Uff … Ara que ho dius, hui dus mànega curta. Ummm quins braços has fet no? Com va el gimnàs? .

“Ja els veuràs més a prop, i perquè no has vist com van els altres muscles que si no…” “Mira que n’eres de ruc!

“Vinga si de debò em vols, cull-me allò que més m’ompli, mira quin manoll de violetes faries…” “Ja t’ompliré jo, i saps de què.” “ Marc, home, que no estem sols!” “Què passa? Que ara estàs al claustre del convent tot fent els matines?” “Eh , Marc va… Modera’t. És el meu poble i em coneixen…Vull ser la teua parella perfecta, amable, com deia Estellés” “Sí, dona, i posant un tocadiscos, no?” “Jajajaj, no em faces riure Assumpta…”. “Eiii? Què fas…? Que et veuran, però que fas?”. “Uff Assum , em tornen boig les teues cames, tan depiladetes eh, pilla!! Què t’has passat tot el matí pegant-li a la fulleta?”. “Ieee, xaval! Jo a la fulleta res, a la depilació de la bona…igual que tu al gim eixe cutreOk, i ara què, t’empipes? Vaja! Si que tens la corda curta! Jajaja”.

I es van fer les huit. A la Ventafocs li toquen les campanades i el temps va acurtant-se-li. Afluixa la calor però els rostres estan encesos. Fan com les brases que s’aviven amb el vent i només els faltava el gelat del berenar on cadascun anava insinuant l’altre amb sàvies llepades que produïen escarafalls en els seus hemisferis drets.

Els cotxes s’engeguen. Han tingut sort hui en aparcar. Tenen encara un temps i el fan servir per a fondre’s, per a cridar, per arrapar-se. I ella sent els seus pectorals a sobre i ell li apreta els seus pits encara turgents. Ella vol mossegar els seus bíceps i ho fa i ell li apreta les natges i li deixa una marca enrogida, són els records que cadascú s’endurà i els dos s’esmunyen damunt d’un llit d’hotel al que no li ha importat pegar colps a la paret a mesura que les embranzides inconscients se succeïen.

L’Assumpta i el Marc s’acomiaden. Demà serà ja un altre dia i començarà el compte enrere. Cadascun s’endurà un record per assaborir en la llarga setmana. Perquè això i ja em ben entén, és com una pila d’aquestes que tenen una durada. I demà al matí ell entrarà tot de corbata i sabates lluentes per la porta d’un banc i ella s’asseurà a la taula de l’ambulatori tot demanant: “Cristina Moll? Passe”.

I tot serà un tornar a començar perquè això els donava la vida i trencava els paràmetres del cada dia a casa. Ella enfila el camí cap a una pau temuda amb el seu Jordi i ell cap a la cort on se sent patriarca amb la seua estimadíssima. I tots dos amb uns fills que suportaven l’edifici després dels terratrèmols de cada dimecres a les sis.

 

 

Bufar en caldo gelat

29 maig 2017 en Ficció

No sé qui ets ni on em llegeixes i no sé on vius ni quin català parles però vaig a presentar-te dos amics. Bo, coneguts perquè ja, escolta, això de les amistats  fa uns pocs anys que no ho tinc molt clar. I  també deixa que et diga que de fa uns anys ençà que no tinc pèls a la llengua; els anys han anat depilant-los i no de qualsevol manera, saps? Els han fet la fotodepilació definitiva. Aquella que no té marxa enrere, vaja.

Vos presente la Tona. La Tona i jo ens vam conéixer en una d’aquelles manis un 25 d’octubre a la ciutat de València. Era la mani reivindicativa perquè encara això d’oficialitzar l’independentisme no era cosa creïble i calia anar a pams. Tona aleshores era una xicota bruna, cabell rull i eixerida. Xicota trempada i pits turgents i la seua vestimenta vaporosa després l’he poguda veure en aquelles forasteres que es deixen caure pel meu meu poble i que bufen en en caldo gelat i que es pensen ser eivissenques i es paguen les bronxes a 10 euros. Ara sé que la Tona marcava tendències. En realitat era Maria Antònia però Tona quedava com més d’aquí i més d’allà de l’estatut d’autonomia. Tona, doncs, la Maria Antònia no en despuntava una en castellà i duia amb molt d’orgull ser la filla del “Bossut”. I com a més se li assemblava a son pare, es va quedar amb Tona la Bossuda. Sí, Tona la Bossuda. I era bonic.

La Maria Antònia tenia eixe do que la feia caure bé a tothom i a les llistes electorals sempre hi figurava per allò d’estar molt popular. No és que fos una xicota excesivament preparada culturalment, escolta, però se les apanyava molt bé entre la gent i sempre es posava aquell vestit de fallera quan tocava i la comissió fallera a la que pertanyia li reservava un lloc molt honorable que moltes vegades provocava aquelles enceses discussions de faller i aquelles enveges de fallera. Molts “trages” li feien a la Tona. La Bossuda era meravellosa, saps? Ens queia molt bé i sempre sempre duia, sense penjar-se-la, la senyera per davant; bona practicant, ja m’entens.  Encara recorde quan a l’insti es va encarar a aquell profe castellà que li va dir molt educadament que no l’entenia i ella amb les veles en alt li va desmuntar la paradeta, cosa que provocà l’aplaudiment de molts companys de la comarca. No de tots, eh? Perquè hi havia uns quants del poble que, escolta, deixa’ls anar amb això de la llengua i demés.

Maria Antònia va treballar a un diari gràcies a la influència d’un tio de son pare, que coneixia l’àvia de la fundadora de l’editorial i que estiuaven al poble des de feia molts anys ja. Però aquella tasca no l’omplia i a més, estava plena de pijes que escrivien i parlaven en les seues redaccions amb moltes paraules forasteres, pronunciaven les esses el més sibilant possible i la feien eixir els cabells verds intel·lectualment parlant, però que cada dia lluïen un modelet diferent i que compraven caríssims en una botiga d’aquelles de tota la vida i que ella no anava perquè sabia de bona veritat que aquella roba la compraven als magatzems aquells del costat de l’aeroport de Manises i li unflaven els preus que era una barbaritat, tu.

De sobte se’n va anar a viure fora, la Bossuda I hui l’he vista. Mai no havia tingut tanta alegria. A més, hem fet tres cervesotes. Bo, tres xibeques. Per què la Tona i jo sempre en dèiem xibeques, quedava com més oriental ja saps. Si ens hem rist… recordant, xerrant… No sé com dir-t’ho. Ja m’entens tu, no?

Un cotxe ens ha pitat amb uns tocs de botzina excessius, tres pics… piii piiiii i una manota alçada amb una salutació antiga, d’aquelles que no s’estilen ja, ha assomat per la finestra del quatre per quatre negre. La música també era excessivament decibèlica. Ha aparcat malament i damunt d’un reservat per  disminuïts, d’aquells pintats en blau, no?

Baixa un paio bru, cabell rull però amb intenció que siga llis, d’aquells ben engominat i estirat molt cap enrere. Pel bascoll li quedaven uns caragols que li oferien un toc infantil. Vaig parar esment en la bandereta espanyola que li quedava per sota de la corretja del rellotge i em van donar unes ganes de baixar-li el coll del polo rosa que Mare de Déu Nostre Senyor.

“Hola, et presente Tino”. “Ei, què pasa nano, como estàs”. “És la meua parella”. “Ei, hola encantat”. “I aquí el meu nanet, Víctor… Víctor”, va dir la Tona, “dile algo al señor, ¿no?… Se te ha comido la lengua el gato, ¿tete? No seas maleducado hombre… Ay… Ahora tienes vergüenza nene, si no la conoces corazón”. “ Venga, Tina, nena, date prisa tía, que todavía nos pondrán un paquete que te cagas. Que los polis de este pueblo tienen muy mala leche”.

Vaig haver de pagar les sis canyes i me’n vaig anar a fer-me dos wiskis d’aquells que fan oblidar la Tona, el Tino, el Víctor pobra criatura, i a la xicota nova; la Tina.

El lledoner

22 maig 2017 en Ficció

Un lledoner és un senyor arbre. Hi ha coses que agraden al llarg dels temps i que no et fan canviar de parer gens ni miqueta i m’agrada aquest arbre a l’estiu, a la primavera i a l’hivern amb aquelles branques grans i les petites i que s’entrecreuen i formen tot un esquelet, que em recorden sobretot a les parts de les costelles, totes elles tan perfectes i a la mateixa distància i que fan goig al pensar que les tenim aquí dintre i que fan la seua feina. Ja ho crec que la fan.

A la plaça de Jesús Pobre n’hi ha un. No és ni gran ni petit i no deu tindre una vintena d’ anys pam amunt pam avall. Ara està espectacular i pense que la seua paleta de verds exhala allò que se’n diu charme. És charmant sí. I en ell m’imagine una escola on hi ha igual que els alumnes, llucs fragilissims, fullam tendre d’una mobilitat tan elegant, fulles ja favades i també, vés per on als volts de maig, les seues fullotes mardanes, amb la pilositat que les caracteritza perquè, ja m’entendrà vosté quan li dic que el pèl té la seua gràcia i que ara no en fa gaire i se li dóna un cert caire de santedat a la fulleta d’afaitar, però depén d’on estiga el pèl té el seu charme, sí.

Doncs això, escolte. Opte entre tant indret a la plaça, per aixoplugar-me a sota d’aquest monument i em puc recolzar amb una cervesa ecològica a les mans. El xicot que me la serveix s’anomena Joan i de seguida hem connectat perquè es nota que el que fa li agrada i ho fa ben fet i són coses que hui en dia s’aprecien com una joia que té una garantia de revalorar-se i ve a ser com certes accions que ara pugen i baixen i que al final de la correguda estan cada vegada més cobdiciades. Joan té feina i sóc de la generació que sap que no és bo fer nosa i menys en el treball i tot això i allò. Una parella es besa i no són molt jovenets i em ve al cap el “mira, eixos es volen”. I uns domingueros es queixen en veu baixa que un alemany s’ha avançat a la cua de la cervesa i “que això no ho fan al seu país, aquí és que tot ho deixem passar”. Una dona arrugada com una pansa i torrada pel sol en demana la tercera i això que té una gradació no gens envejable. Se m’acosta un jove amb una cistella i em refrega el manoll de bledes per les cames i de l’ànima m’ix un “perdó” absurd que pense ara que no correspon i el xicot va content i no s’ho pensa i arremet contra la barra i demana tres gots i duu una colla al darrere que ens empeny a tots els visitants de la petita i charmosa cerveseria perquè el sol calfa i busquen l’ombra del ressuscitat lledoner. M’agrada, n’estic a gust…

Se sent de fons la música nostàlgica de la parada de discos, la brisa mou les branques elegants i suaus del brancatge i el meu paladar assaboreix el darrer glop de cervesa de la bóta del Joan i em diu que està feta d’un blat que ve de països freds i sense mar, que sap a fruites i que a mi em sap a cirera però per damunt de tot em sorprén amb aquell color a terra acabada de gratar. Em torque els morros i salude al xicot cerveser, pegue una ullada al lledoner i me’n vaig cap a casa amb el regust d’haver passat una estoneta charmant envoltat per un ambient de mercat de diumenge on tothom es veu i ningú no es mira.

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close