Josep Manel Vidal

Només això

14 agost 2017 en Ficció

Et sents com un escalfador de gas antic que ha perdut la pedra que espetega i empeny el mecanisme que l’encén. Una instal·lació rovellada que no aconsegueix posar en funcionament el seu engranatge. Les hores et passen per la vora, com una reguera d’aigua fugissera que cerca, en el desnivell del carrer que mulla en la seua passejada incerta, un forat per on ingressar de nou a les profunditats de la terra. Tens un estrany dolor d’estómac que inventaries com una nova derrota, escrivint-la amb els dits marcits dels vençuts. Proves de sabotejar les tristors amb incursions a llegides pendents, algunes eternitzades damunt de la tauleta de nit, configurant un puig de cantells i vores i pols que creix proporcionalment al teu franc desinterès. Mires d’escriure, però no pots. Has resolt el dia amb una lamentable precipitació. I aquest matí el teu cos no sabia com distribuir-se pels espais de la casa. Tot i que les reformes són acabades tu no encaixes. Són portes el que necessites, no parets. No saps de què parlar. No aconsegueixes estructurar res amb sentit. Voldries parlar només de les paraules. Com qui disposa d’un sisè sentit. Les paraules que alliberen emocions quan se sonoritzen davant nostre, i fan apujar escenes que pensàvem teníem ja oblidades, que ens fan viatjar en el temps, que ressusciten imatges del nostre antic metratge. Però no saps com fer-ho.  En el súmmum de la teua ingenuïtat sempre penses que, al final, trobaràs el que busques. Com si per damunt de l’eficàcia del treball senyoregés el poder de les casualitats. Com si tot es resolgués obrint un calaix, a l’atzar i, allí dins, aparegués l’objecte que ens ha tingut desvelats durant tot aquest temps de pèrdua. Hui ets un pèssim company de viatge per creuar la vida. Potser tens els pulmons plens de la cendra del darrer dilluns i no fas prou alenada per completar la pujada fins el cim de la jornada. Res no aconsegueix alliberar-te de l’ona expansiva que et portà la deflagració de l’aparició de les rutines. Necessites temps per començar-te de nou. Només és això.

Burrera

7 agost 2017 en Ficció

De vegades marxe declaradament ofès per la vida. Com si em degués alguna cosa. Com si hagués malmès els meus projectes. Com si no hi posés suficient entusiasme per sostenir la meua companyia. Com si cada minut que ha deixat anar el rellotge em resultés una contrarietat inassolible. És quasi anatòmic. De vegades tinc un pes al pit, o un malestar, o una migranya. Inconvenients físics assumibles. Però hi ha moments que perd totes les empaties possibles i una aspror irracional em creix pels braços. Ni un anàlisi minuciós podria determinar el per què. Passa i prou. Em sent com traït, com si algun esdeveniment cabdal per al  meu ànim s’hagués ajornat sobtadament. En l’ordre senzill de les coses hi ha un objecte que no hi apareix. L’encaix de la peça escollida no és possible. Es resisteix a encabir-se en l’estretor del meu capteniment. I afegim, a més, la capacitat de fabular conspiracions inexistents, en cada silenci, en cada absència, en cada distància no calculada. Els altres potser no ho saben, però en el meu imaginari violentat, són còmplices en el desig irracional de contrariar-me. De fer-me sentir al marge, inexistent. Sé que en el fons és un desig soterrat d’allunyar-me, de malferir-me a propòsit per tenir l’excusa perfecta per no comprometre’m amb res i amb ningú. En aqueixos moments ningú no em mereix. Faig un exercici de supèrbia desmesurada i el món sencer passa al fosc indret de la meua absoluta ignorància. Passen hores abans que torne al solc de l’exercici corrent de la convivència. Però el més curiós és el motiu de la tornada. Un detall que llueix inexplicablement acolorit entre els grisos de la meua mirada. Com ara una tristor immensa que m’empenta, de nou, al corrent del viure.  

Esgotament

31 juliol 2017 en Ficció

Està cansat de mirar-se aquella vida feta únicament de tasques i entrebancs. Cansat d’aquell exercici professional que mira d’acomplir honestament i puntual i que sent com una sèrie d’impertinències estalviables, de molèsties que li barren el pas fins la llarga llista de pensades que troba en tornar a casa. Cansat de posar atenció en aquelles exigències que la gent li carrega de ridícula transcendència, com si s’acabés el món. Està cansat i no veu mai l’hora d’acabar, de tancar la porta amb un cop conclusiu i hermètic. I blindar-se amb la solitud i el seu espectre sonor d’evidències: el brunzit dels aparells elèctrics engegats dia i nit; el diapasó de vidre dels finestrals, trèmols al pas del trànsit del carrer; les criatures que ploren i criden de malícia; les parets desfent nusos de tensió; el frec de la roba que porta sobre el pes dels gestos; el crepitar del passeig dels dits entre la pilositat boscosa de la barba… És conscient d’aquella raó poderosa que té instal·lada en la voluntat com una inducció vírica i que el mena a atendre el món que l’emmuralla. Que no pot desocialitzar-se de la realitat. Que no és bo que es torne un estrany a les coses que li passen més enllà dels records que encara li caminen el cap a camallades. Però ha de lluitar contra aquell aparent desinterès. Ha de moure’s, cridar l’atenció, sargir un auxili en algun punt d’aqueixa fugida que sense voler, està fent-li a la vida. Però està cansat. Francament cansat.

Despertar

24 juliol 2017 en Ficció

És la primera vegada que et quedes a rebre la llum del sol a l’habitació on ets ara. Mai romans tant de temps al llit. Les exigències professionals et fan saltar fora aviat. I estàs acostumat a endreçar-te mentre la fosca habita encara els carrers. A feinejar amb els llums de casa encesos per donar claredat a la ritualitat del costum. Hui no et sorprèn el fred. No et cerca la carn exposada amb les seues queixalades terribles. Pots treure les mans de sota la roba del llit sense por a glaçar-te els dits. I et quedes així, una llarga estona, mirant la llum adherida a les parets de l’estança, com si s’hagués avivat, com un tel de fongs, per la immobilitat de l’estructura. Fins que, de sobte, sona el telèfon i en contestar te’n adones que la veu encara hi era en algun indret del teu interior, adormida, i que et surt sense convicció. No sembla la teua. No ha tingut temps de personalitzar els registres. És una producció estranya. Un alenar, més bé, tacat d’un llenguatge d’urgència. El teu interlocutor també ho nota. Però no diu res. Només afegeix aqueix polsim de dubte que va menant la conversa a la brevetat. Tem haver alterat alguna cosa que et tenia distret del món. Tant fa que mires d’explicar-li que no t’incomoda. Que tenies els ulls oberts de molt abans que ell esgarrés aquella contemplació senil. Sempre semblarà una excusa. A partir d’aqueix moment, penjar és un exercici inevitable i tu aprofites per reprendre la deixadesa interrompuda. Li tornes, al matalàs uterí, el teu cos, abandonant-se a l’escalfor que l’acull. Surant en l’amniòtica d’aquella manca d’exigències que has heretat d’ençà que el món ha deixat de pronunciar el teu nom.

Pregunta

17 juliol 2017 en Ficció

Li has preguntat, amb la teua habitual dolcesa, què pensa fer amb la resta de la seua vida. Com qui posa, sense voler, un deure escolar farcit de responsabilitats indefugibles.  Com si dubtés de l’aprofitament que farà d’aquella riquesa trobada en un marge del camí. I ara, hores després d’acabada la conversa, embolicat en aquella flassada de silencis que sovint és la major part del seu temps, la pregunta és un martelleig constant. Una fixació difícilment ajornable, que li cerca raons amb desesperació. Què pensa fer amb la seua vida a partir d’ara? Aquella pregunta, disfressada de senzillesa sota el to de vellut que les pronuncia, és ara quasi una qüestió de supervivència. Perquè totes i cadascuna de les decisions que ha anat prenent fins arribar al cim de solitud del que gaudeix, han estat, potser, només un apunt. Una anotació frustrant, que no ha pogut esdevenir alguna cosa. Què pensa fer amb la seua vida? Tot i haver més amabilitat en l’exposició que el dia que abandonà l’adolescència davant la urgència dels pares i el seu desig de treure-li un objectiu acabats els estudis, li resulta més difícil de contestar. Perquè precisament ara, quan la llibertat li recorre les planures de les mans i s’acomboia amb l’optimisme de llum amb què li parlen els dies, no té més pla B que la improvisació. Què pensa fer amb la seua vida? Podria reconéixer, amb el gest definitiu i concloent dels vençuts, que l’amor no existeix. Podria estendre sobre la taula decebedora dels notaris que les emocions no duren prou i signar la defunció de la resta d’il·lusions que li queden, esmorteïdes pel soroll de la desfeta. Podria encabir-se, de nou, en la gestió de les rutines. Vestir-se de grisos. Pensar que, cada nova persona que pot tornar a conèixer, serà només una provisional manera d’encendre el llum algunes hores. Que, a poc a poc, ja podrà ser fins i tot un costum prescindible mullar-se els desitjos en el corrent invariable dels crepuscles. Abocar oli a povalades sobre l’engranatge rovellat de les quimeres antigues. Esperar que les rodes dentades no estiguen somogudes pel sotrac dels canvis i tornen a encaixar en moviment. Mirar el futur com els xiquets, sense consciència. Què pensa fer amb la seua vida? Estar sol. Acceptar aquest estat migratori tot pensant que, potser, amb el proper oratge li ploga una mirada i ressuscite aqueixa carn marcida que l’apedaça. Però només ho pensa com de gairell. Per fer més amable la conformitat d’aquell precepte que assumeix sense rebel·lia. Perquè no s’ensorre la vida sencera i l’allau soterre l’aspiració de respirar, a xarrupets mesurats, l’oxigen de l’estreta bombolla que ara habita.

Desubicat

11 juliol 2017 en Ficció

Ha d’encabir-se en la mateixa roba, que ni augmenta ni minva en els buits que li arrepleguen el cos. Ha de creuar els mateixos espais de la casa que cal travessar fins completar els desplaçaments que li ocupen les rutines d’higiene, de menjar, de buidar les deixalles comprimides que ja no tenen cap efecte energètic sobre els engranatges de la seua anatomia. Ha de recórrer el llarg trajecte fins la feina ocupant els seus moviments en la litúrgia autònoma de la conducció, a dintre d’un vehicle superat pels anys d’eficàcia i rendiment, amb l’atenció capturada per cada detall del recorregut que ja no sembla arreplegar cap novetat sobre el paisatge. Ha de solidaritzar-se mecànicament amb el retrobament dels companys, disfressant de somnolència la manca d’empatia que li suposa aquell vell argumentari que dipositen, dia rere dia, sobre les seues oïdes de sempre. Ha d’encetar la feina amb un entusiasme disfressat a força de poals de vernís. Ha de col·locar el peu sobre la marca de la mateixa trajectòria, recitar idèntiques salmòdies per recuperar el fil de totes les converses. Ha d’obrir els braços, creuar els dits o alçar les celles en cada moment prèviament marcat en el guió del drama que li pertoca protagonitzar en aquesta funció continuada. Ha de moure’s respectant la coreografia que li permet compartir els intersticis que configura amb la resta de la gent que completa el seu quadre. Ho ha de fer tot amb la calculada consciència que cal resseguir fil per randa la melodia que sosté l’arquitectura del seu món. Però fa dies que ho fa tot menat per una tràgica novetat. La de saber-se inequívocament apartat de l’inventari d’aquells afectes. I malgrat que coneix el sistema de joc i sap quin racó del tauler li cal ocupar, no pot deixar de sentir-se incòmodament desubicat.

Només tu

5 juliol 2017 en Ficció

Ja saps que no ets imprescindible. El dringar de les campanes de matinada s’ha escampat com tots els matins per l’aire humit de tardor i ha fet vibrar lleument els vidres dels finestrals. Els carrers han reprès el seu trànsit de vehicles i persones per l’aparell circulatori de la ciutat. La veïna de l’edifici del costat -l’únic ésser viu a qui li sembla important evidenciar-se en una realitat compartida-, inicia el dia amb els sorollets de la rutina domèstica, fent percudir plats i coberts contra els seus gestos d’ordre i neteja, anunciant-se a cops de batall d’alpaca i porcellana. Els xiquets marxen, cap als col·legis, amb aquell posat ambigu, entre la son i la derrota. Una dona, que porta al rostre l’evidència d’haver exercit de mare des de fa bona estona, roman asseguda a un banc del petit espai que fa d’esbarjo per als vells de l’asil. A la seua vora un nen petit, que escolta com la mare parla, baixet, insòlitament discreta, i fa ballar les cames, avant i enrere, perquè no arriba al terra. Amb grans esforços sí arriba a les paraules de la mare que, imagines, mestreja lliçons llunyanes en el deute atàvic de compartir-les. Aquells bocinets de vida, que van afegint-se a poc a poc al teu imaginari i que composen la peça simfònica del dia que comença. I tu, mentre, remenes els teus objectes personals. Disposes les coses per a una altra jornada de feina. Pensant que, realment, no ets imprescindible. Que la vida marxa aliena als teus preceptes tan ben ensinistrats després de tots aquests anys. Que només tens aquell petit paper de figurant que distrau la buidor del paisatge. Tot i que et cal reconèixer que tot el relleu que vols tenir d’aquesta existència errant és al llenç dels seus ulls. Una mirada particular per esdevenir aquell punt únic i extraordinari que et cus al corrent dels dies.  Somrius, per certificar que és cert.

Coma

26 juny 2017 en Ficció

Hi ha dies que precipiten el viure. I et sorprèn arraulit encara entre somnis de caliu i llençols.  La jornada, a partir d’aqueix moment, esdevindrà una mena d’irrealitat de complicada gestió. Els efectes secundaris d’un son agafat tard i malament farà que tot prenga aqueixa textura tèrbola i fictícia de les coses que, en realitat, mai no passen. Et farà xafar tots els camins per la zona de la incertesa. I escriuràs, enrampat de pànic, per no deixar que l’escenari de la solitud magnifique el rosari de dubtes que notes ja envoltant-te els canells. Saps que, de vegades, la vida és com una terrible exigència, farcida de terminis que mai no pots acomplir. Vols romandre invicte als compromisos i tot acaba sent un munt de tasques que mires d’excusar com si foren brutícia i pols que amagar sota les estores velles del costum i els racons ombrívols de l’habitatge. Estàs cansat. Ho notes. Però és un cansament que ve de lluny. De molt lluny. Pensaves que hi havia prou amb improvisar. Assumir el ritme d’un temps i els seus canvis, l’evolució del mirall de tots els matins. De vegades imagines que, en realitat, ets un malalt, en coma, allitat a les profunditats de la sala d’un hospital. I que tot allò que creus viure és només el producte del deliri del teu cervell, que mira de posar intencions encara sobre el teu ànim. Posar moviment emocional per si pots, en alguna ocasió, reprendre la drecera perduda. Les casualitats han farcit aquesta sospita absurda. Les teues anades i vingudes són batecs a dintre d’una cambra fosca. El contenidor de totes les decebedores respostes que has donat a la vida d’ençà que t’has posat a usar-la. Penses: si tanque els ulls, despertaré?

Anomalies

20 juny 2017 en Ficció

Tu no sabies que la seqüència lògica de la vida anava viciada de petites anomalies. Clivelles imperceptibles de llum que t’agafen al pas de la curiositat. Camines com si res per les voreres de l’existència i de sobte et fan l’ullet, t’enlluernen, prenen la teua atenció, malmeten el teu interès que et caldria sempre centrat en la rutinària processó del temps que fa que no ets res més que un home etiquetat de previsibles coneixences. T’apropes. I una força de caire magnètic et xucla, et furta. I vesses com la sorra d’un rellotge fins que ets completament a l’altra banda. Com si fores d’una estructura atòmica semblant a l’aigua i la resta de la vida viscuda res més que dits de mans maldestres que no poden aturar aquella fugida. Dits que no poden tancar-se al voltant del teu cos escàpol. I sumes per aquella porositat, inevitablement. A l’altra banda tot té un aspecte comú. Però saps que no és el mateix. El so de les passes, les clarors de la matinada, les veus de la gent… Els primers minuts d’aquell canvi vius sota l’efecte d’un encís particular. Tafaneges els indrets més propers a aquella entrada. Tastes amb el tacte d’un nou desig les parets que delimiten aquell univers i la seua alternança inèdita. T’aventures amb una gosadia aliena pels emplaçaments d’aquella estructura paral·lela. D’aquell món que transites sense identitat concreta. La disponibilitat o no per a mantenir-te en ella no et preocupa. De fet penses que podràs romandre tot el temps que vulgues. Caps entre les costures d’aquella metàfora. I t’hi encabeixes, a poc a poc, fins que totes les noves extremitats del teu ésser s’obrin pas amb una perfecta simbiosi de moviments i alenades. I sense adonar-te’n, la clivella es tanca. Aquella anòmala circumstància desapareix, perquè només és oberta des de l’altre cantó. És una porta de direcció única. Li manca la textura de l’eixida, aquella pell tova que permet anar i tornar entre la decisió i la renúncia. La condició d’aquella curiositat que et menava a traspassar llindars extraordinaris et deixa allí, definitivament ancorat a aquella realitat on ets tu sense necessitat de ser una altra persona.

Són finals

12 juny 2017 en Ficció

Són finals on ningú no posa l’última paraula. Llargues explicacions de sentiments, sovint contradictoris, que miren d’explicar com se’ns marceix l’estima sense la llum pròxima de les trobades. I el convenciment, amerat d’impotència, que de cada mot que es diposita sobre cada argumentació, surt un maó que va alçant un mur que delimita i tanca el que serà de nosaltres a partir d’ara. Jo no entenc el que dius. Tu no entens el que jo dic. Creuem converses sense coincidències. Els afectes no pol·linitzen eixe complicat joc de diàleg d’absències. Caminem, de sobte, en un contracorrent quan abans, no fa gaire, érem dos conceptes clars en un mateix paràgraf, completant el discurs que dóna sentit a totes les coses. De cop i volta, des de cada llunyania particular, algú dels dos veu la vida, discorrent al marge de les coses que imagina, i enyora poder tenir allò que ha posposat durant tant de temps. Desitja obrir de nou l’aparador de la seua pròpia existència a altres mirades. Poder omplir-se els llavis d’altres noms, potser. I el que semblava ser l’apunt que vivifica tots els gestos es converteix en una incòmoda carcassa, una escorça eixuta que empresona. Digues tu que te’n vas. No digues-ho tu. Fes-te responsable del dolor de la descàrrega. Evita’m les taques de tinta que enterboliran durant les pròximes dies l’aigua del meu ànim. Deixa’m a mi la profitosa tasca de la víctima, que converteix el dolor en una força de gravetat que atrau totes les simpaties. Tot es torna un expedient de circumstàncies que justifiquen perquè, ara, som paral·lels i hem perdut la trajectòria de la confluència.

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close