Josep Manel Vidal

Personatge

18 setembre 2017 en Ficció

Sovint penses que ets personatge únic de l’obra de la vida, perquè et sents sol sobre l’escenari que la representa. Inexplicablement privilegiat en el guió per la dramatúrgia dels esdeveniments, que s’escriuen improvisadament i directa sobre l’estrada que trepitges. Tot és un gir inesperat malgrat les reiteracions que es produeixen, escena rere escena. En realitat vols que res no canvie, que pugues predir, de les teues accions conegudes, com un endevinador de fira, allò que et succeirà en encadenament ensinistrat. Llegiràs, per exemple, un final feliç a cada conclusió del dia, malgrat la mediocritat amb què es tanca el capvespre. Malgrat que aquell fos en negre que aventura l’entrada de la nit no encerclarà cap metàfora minvant a l’objectiu que la projecta. No seràs el vianant que s’allunya camí del futur i el seu bagatge d’incerteses. Però també ocorrerà (com hui, com ara) que voldràs esgarrar les pàgines amb el sentit agre de la decepció. Perquè de sobte t’has vist com un secundari prescindible, un apunt còmic de la funció. O pitjor encara, un figurant de disfressa anònima, que ningú no mira i que recorre els espais com un element més del decorat, un moviment fugisser afectat d’imperceptibilitat, invisible a la trama. Emplenant la seqüència perquè tinga aquell apunt de versemblança que li cal i es torne sentida. Un objecte de disseny sense valor en el mercat de les grans produccions cinematogràfiques. I perdràs la fe. Aquella que et menava sempre a creure que col·laboraves en l’encaix de l’estructura que completava el metratge d’una història que et tenia (pensaves) com intèrpret únic i estrella.

Tristors

12 setembre 2017 en Ficció

Hi ha tristors que tenen facilitat per encabir-se’t entre els plecs del dia que mires de salvar, organitzant els esdeveniments amb una precisió capaç de segellar al mínim l’espai i que no siga vulnerat pels extraordinaris. Malgrat això, troben qualsevol racó, qualsevol clivella, mentre feineges amb aqueixa voluntat que anomenem sovint obcecació, i amb la que mires de disposar l’entorn i configurar-lo en un paisatge còmode per a la representació d’un paper en un guió on vols fer d’anònim, de figurant que vagareja vestit amb eixa discreció que permet lliscar en silenci sobre la vida i no haver d’estar objecte del destí, amb invisibilitat manifesta. Però la tristor és allí, amb eixe nuvolet de boira gris cendra que l’acompanya i que a poc que t’apropes per observar-la i definir-li un motiu, se’t clava pels narius i espesseix la respiració fins convertir-te el pit en un maó pesant. T’aboca salabrors d’oceans llunyans als llagrimalls, te’ls obri en carn viva, i et floreix una remor humida, que regalima fins i tot més enllà del rostre. Una tristor que et ve amb el valor inabastable d’un deute, perquè té el pes específic de l’estima que va construir aquella història que torna, i ara és la part ombrívola d’eixe pes, i que no pots pagar amb la paraula perdó perquè és el primer mot que devaluen els economistes de les emocions en el mercat de la pena. Fas l’esforç terrible de la indiferència. I esperes, confiat, que algú o alguna cosa faça dubtar eixe pressentiment que les hores avalen notarialment i que diu que potser sí, potser sigues una mala persona.

Decisions

4 setembre 2017 en Ficció

Prenem decisions perquè ens cal avançar. Perquè no podem romandre eternament ancorats al darrer atzar, a la darrera conseqüència que ens va situar en aquella estranya casella del joc. Prenem decisions perquè pensem que l’horitzó no és un límit, sinó una línia on cal anar escrivint els somnis dels éssers que se saben lliures. Sempre som al llenç de les tessitures, exposats als interrogants sobre la destinació de les nostres passes. Som un equipatge en transició. Un cos que llisca sobre la superfície de la vida afectat d’aquell fenomen que ens mecanitza els desitjos i els fa voltar sobre cada roda dentada de l’engranatge que ens conforma. Som una carta que volta, que va de mà en mà, per a un destinatari incert, per completar el missatge, una paraula, petita en l’univers de les tessel·les de l’oratòria, impresa al llibre canviant de la nostra literatura biogràfica. Decidim, per exemple, trencar per la cantonada de la dreta, al carrer del viure, i deixar plantada la gent que ens parla, deixar la conversa inacabada, deixar la coneixença encetada, deixar el lligam que estreny, cada vegada més, per la cintura dels somnis, deixar anar el cor, entre les escletxes de les costelles, perquè ja no resulta just retenir per més temps aquell bategar que no avança. Deixar. Deixar. Deixar. Decidir és arriscar. De vegades decideixes per permetre la vida i resulta que esdevens ben mort. Decideixes per prendre un nou rumb i et converteixes en un espectre. Fins la propera cantonada. Que mai no arriba.

Tot no va ser mentida

29 agost 2017 en Ficció

Les paraules surten eixutes, sense saliva. Com d’espart. Ferint els llavis en la fregadissa inevitable de la intenció del dir. Una rere l’altra, ordenades i letals.  Només diuen prou. Salten al buit i van coagulant-se en les parets, en el sostre, en l’estora. Són el primer esborrany del crim. L’evidència que prendrà la memòria forense, més tard, sobre les coses d’aquell darrer paisatge comú i que sonen amb aquella calma homicida. Cremen, com el gel. I li donen la plasticitat del marbre a l’aire de l’habitació. Un rosari d’agulles repuntant el desafecte sobre la carn viva. Llisquen pel metall argentat que és ara la llengua. Esgarren la vida com si fos de sobte de paper vegetal. Com si hagués perdut aquella consistència de flassada amb la que sempre havíem pensat protegir-nos de la humitat i la boira. Surten i s’espesseixen com si tot hagués estat mentida. Però no. Els noms propis no són mentida. Tot no va ser mentida.

Limbe

21 agost 2017 en Ficció

La vesprada tancat a l’estudi. Objecte entre els objectes. Perquè res no sembla treure’t d’aquesta abstracció que et deixa a mercè del pas de les hores. Ni tan sols aquella caòtica disposició que tenen les coses que amuntegues en aquest espai i que demanen un mínim d’organització perquè l’habitació no esdevinga un altre lloc, un refugi de deixalles que refusen la seua condició inútil agafant-se al privilegi del tacte emocional que els deixà l’empremta del record en l’ús d’experiències i persones que ja no hi són. Analitzes aquesta estada que fas quasi carcerària. En realitat, esporgant-te el temps de socialització, alliberes la teua condició de no ser res concret i ser el tot que et construeix. Com si pogueres autentificar-te amb la marginació que tu mateix et practiques. Si tens la possibilitat d’exercir un ordre relacional entre tu i les persones i les coses, tries la discriminació personal, t’allunyes del centre, i trobes que et perfiles millor en aqueix exili que  assages entre les quatre parets d’aquest estudi. Aprecies millor els contorns del teu cos. Sempre és plaent la retirada. I ací ets, observant l’estranya perfecció que ha anat agafant l’habitacle amb l’escampall aleatori que has fet amb les teues anades i vingudes. Embegut de la límbica abstracció de l’espai privat.

Només això

14 agost 2017 en Ficció

Et sents com un escalfador de gas antic que ha perdut la pedra que espetega i empeny el mecanisme que l’encén. Una instal·lació rovellada que no aconsegueix posar en funcionament el seu engranatge. Les hores et passen per la vora, com una reguera d’aigua fugissera que cerca, en el desnivell del carrer que mulla en la seua passejada incerta, un forat per on ingressar de nou a les profunditats de la terra. Tens un estrany dolor d’estómac que inventaries com una nova derrota, escrivint-la amb els dits marcits dels vençuts. Proves de sabotejar les tristors amb incursions a llegides pendents, algunes eternitzades damunt de la tauleta de nit, configurant un puig de cantells i vores i pols que creix proporcionalment al teu franc desinterès. Mires d’escriure, però no pots. Has resolt el dia amb una lamentable precipitació. I aquest matí el teu cos no sabia com distribuir-se pels espais de la casa. Tot i que les reformes són acabades tu no encaixes. Són portes el que necessites, no parets. No saps de què parlar. No aconsegueixes estructurar res amb sentit. Voldries parlar només de les paraules. Com qui disposa d’un sisè sentit. Les paraules que alliberen emocions quan se sonoritzen davant nostre, i fan apujar escenes que pensàvem teníem ja oblidades, que ens fan viatjar en el temps, que ressusciten imatges del nostre antic metratge. Però no saps com fer-ho.  En el súmmum de la teua ingenuïtat sempre penses que, al final, trobaràs el que busques. Com si per damunt de l’eficàcia del treball senyoregés el poder de les casualitats. Com si tot es resolgués obrint un calaix, a l’atzar i, allí dins, aparegués l’objecte que ens ha tingut desvelats durant tot aquest temps de pèrdua. Hui ets un pèssim company de viatge per creuar la vida. Potser tens els pulmons plens de la cendra del darrer dilluns i no fas prou alenada per completar la pujada fins el cim de la jornada. Res no aconsegueix alliberar-te de l’ona expansiva que et portà la deflagració de l’aparició de les rutines. Necessites temps per començar-te de nou. Només és això.

Burrera

7 agost 2017 en Ficció

De vegades marxe declaradament ofès per la vida. Com si em degués alguna cosa. Com si hagués malmès els meus projectes. Com si no hi posés suficient entusiasme per sostenir la meua companyia. Com si cada minut que ha deixat anar el rellotge em resultés una contrarietat inassolible. És quasi anatòmic. De vegades tinc un pes al pit, o un malestar, o una migranya. Inconvenients físics assumibles. Però hi ha moments que perd totes les empaties possibles i una aspror irracional em creix pels braços. Ni un anàlisi minuciós podria determinar el per què. Passa i prou. Em sent com traït, com si algun esdeveniment cabdal per al  meu ànim s’hagués ajornat sobtadament. En l’ordre senzill de les coses hi ha un objecte que no hi apareix. L’encaix de la peça escollida no és possible. Es resisteix a encabir-se en l’estretor del meu capteniment. I afegim, a més, la capacitat de fabular conspiracions inexistents, en cada silenci, en cada absència, en cada distància no calculada. Els altres potser no ho saben, però en el meu imaginari violentat, són còmplices en el desig irracional de contrariar-me. De fer-me sentir al marge, inexistent. Sé que en el fons és un desig soterrat d’allunyar-me, de malferir-me a propòsit per tenir l’excusa perfecta per no comprometre’m amb res i amb ningú. En aqueixos moments ningú no em mereix. Faig un exercici de supèrbia desmesurada i el món sencer passa al fosc indret de la meua absoluta ignorància. Passen hores abans que torne al solc de l’exercici corrent de la convivència. Però el més curiós és el motiu de la tornada. Un detall que llueix inexplicablement acolorit entre els grisos de la meua mirada. Com ara una tristor immensa que m’empenta, de nou, al corrent del viure.  

Esgotament

31 juliol 2017 en Ficció

Està cansat de mirar-se aquella vida feta únicament de tasques i entrebancs. Cansat d’aquell exercici professional que mira d’acomplir honestament i puntual i que sent com una sèrie d’impertinències estalviables, de molèsties que li barren el pas fins la llarga llista de pensades que troba en tornar a casa. Cansat de posar atenció en aquelles exigències que la gent li carrega de ridícula transcendència, com si s’acabés el món. Està cansat i no veu mai l’hora d’acabar, de tancar la porta amb un cop conclusiu i hermètic. I blindar-se amb la solitud i el seu espectre sonor d’evidències: el brunzit dels aparells elèctrics engegats dia i nit; el diapasó de vidre dels finestrals, trèmols al pas del trànsit del carrer; les criatures que ploren i criden de malícia; les parets desfent nusos de tensió; el frec de la roba que porta sobre el pes dels gestos; el crepitar del passeig dels dits entre la pilositat boscosa de la barba… És conscient d’aquella raó poderosa que té instal·lada en la voluntat com una inducció vírica i que el mena a atendre el món que l’emmuralla. Que no pot desocialitzar-se de la realitat. Que no és bo que es torne un estrany a les coses que li passen més enllà dels records que encara li caminen el cap a camallades. Però ha de lluitar contra aquell aparent desinterès. Ha de moure’s, cridar l’atenció, sargir un auxili en algun punt d’aqueixa fugida que sense voler, està fent-li a la vida. Però està cansat. Francament cansat.

Despertar

24 juliol 2017 en Ficció

És la primera vegada que et quedes a rebre la llum del sol a l’habitació on ets ara. Mai romans tant de temps al llit. Les exigències professionals et fan saltar fora aviat. I estàs acostumat a endreçar-te mentre la fosca habita encara els carrers. A feinejar amb els llums de casa encesos per donar claredat a la ritualitat del costum. Hui no et sorprèn el fred. No et cerca la carn exposada amb les seues queixalades terribles. Pots treure les mans de sota la roba del llit sense por a glaçar-te els dits. I et quedes així, una llarga estona, mirant la llum adherida a les parets de l’estança, com si s’hagués avivat, com un tel de fongs, per la immobilitat de l’estructura. Fins que, de sobte, sona el telèfon i en contestar te’n adones que la veu encara hi era en algun indret del teu interior, adormida, i que et surt sense convicció. No sembla la teua. No ha tingut temps de personalitzar els registres. És una producció estranya. Un alenar, més bé, tacat d’un llenguatge d’urgència. El teu interlocutor també ho nota. Però no diu res. Només afegeix aqueix polsim de dubte que va menant la conversa a la brevetat. Tem haver alterat alguna cosa que et tenia distret del món. Tant fa que mires d’explicar-li que no t’incomoda. Que tenies els ulls oberts de molt abans que ell esgarrés aquella contemplació senil. Sempre semblarà una excusa. A partir d’aqueix moment, penjar és un exercici inevitable i tu aprofites per reprendre la deixadesa interrompuda. Li tornes, al matalàs uterí, el teu cos, abandonant-se a l’escalfor que l’acull. Surant en l’amniòtica d’aquella manca d’exigències que has heretat d’ençà que el món ha deixat de pronunciar el teu nom.

Pregunta

17 juliol 2017 en Ficció

Li has preguntat, amb la teua habitual dolcesa, què pensa fer amb la resta de la seua vida. Com qui posa, sense voler, un deure escolar farcit de responsabilitats indefugibles.  Com si dubtés de l’aprofitament que farà d’aquella riquesa trobada en un marge del camí. I ara, hores després d’acabada la conversa, embolicat en aquella flassada de silencis que sovint és la major part del seu temps, la pregunta és un martelleig constant. Una fixació difícilment ajornable, que li cerca raons amb desesperació. Què pensa fer amb la seua vida a partir d’ara? Aquella pregunta, disfressada de senzillesa sota el to de vellut que les pronuncia, és ara quasi una qüestió de supervivència. Perquè totes i cadascuna de les decisions que ha anat prenent fins arribar al cim de solitud del que gaudeix, han estat, potser, només un apunt. Una anotació frustrant, que no ha pogut esdevenir alguna cosa. Què pensa fer amb la seua vida? Tot i haver més amabilitat en l’exposició que el dia que abandonà l’adolescència davant la urgència dels pares i el seu desig de treure-li un objectiu acabats els estudis, li resulta més difícil de contestar. Perquè precisament ara, quan la llibertat li recorre les planures de les mans i s’acomboia amb l’optimisme de llum amb què li parlen els dies, no té més pla B que la improvisació. Què pensa fer amb la seua vida? Podria reconéixer, amb el gest definitiu i concloent dels vençuts, que l’amor no existeix. Podria estendre sobre la taula decebedora dels notaris que les emocions no duren prou i signar la defunció de la resta d’il·lusions que li queden, esmorteïdes pel soroll de la desfeta. Podria encabir-se, de nou, en la gestió de les rutines. Vestir-se de grisos. Pensar que, cada nova persona que pot tornar a conèixer, serà només una provisional manera d’encendre el llum algunes hores. Que, a poc a poc, ja podrà ser fins i tot un costum prescindible mullar-se els desitjos en el corrent invariable dels crepuscles. Abocar oli a povalades sobre l’engranatge rovellat de les quimeres antigues. Esperar que les rodes dentades no estiguen somogudes pel sotrac dels canvis i tornen a encaixar en moviment. Mirar el futur com els xiquets, sense consciència. Què pensa fer amb la seua vida? Estar sol. Acceptar aquest estat migratori tot pensant que, potser, amb el proper oratge li ploga una mirada i ressuscite aqueixa carn marcida que l’apedaça. Però només ho pensa com de gairell. Per fer més amable la conformitat d’aquell precepte que assumeix sense rebel·lia. Perquè no s’ensorre la vida sencera i l’allau soterre l’aspiració de respirar, a xarrupets mesurats, l’oxigen de l’estreta bombolla que ara habita.

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close