Juan Bisquert

Canals d’impacte i difusió dels científics en la xarxa

27 abril 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Entrem en context

L’adveniment d’una profusió de canals de rapidíssima comunicació digital i formació de comunitats en Internet permet la difusió de continguts a una velocitat que augmenta de manera imparable i que abasta moltíssima gent. Aquesta transformació ha tingut un gran efecte en molts aspectes del món científic. Una part central de l’activitat científica consisteix en la publicació d’articles en revistes autoritzades, que en diguem papers. Els papers comuniquen un resultat original i atribueixen l’autoria del descobriment, que queda a la disposició de tothom (per oposició a les patents, que protegeixen l’explotació del descobriment). Els papers, perquè valguen alguna cosa, han de passar un procés de peer review, és a dir un comité editorial qualificat els analitza, amb l’ajuda d’experts que emeten judicis anònims (el referees), i finalment els aprova i es publiquen. Aleshores es consideren resultats validats. Tot aquest procés abans es feia en correu amb paper i tardava anys. Ara es pot concloure en unes quantes setmanes. Els terminis es van acurtant, tot el món vol anar ràpidament i augmentar la producció…

L’activitat científica es pot realitzar per obligació professional i una satisfacció personal, però la majoria de científics volen tindre prestigi, és una activitat interactiva i competitiva. Quan jo començava a fer ciència seriosament vaig llegir en Science unes declaracions d’algú: prestige is a bottomless pit, un pou sense fons, i quanta raó tenia el que va dir això. La gent faria qualsevol cosa pel prestigi, pel gust de triomfar, de ser escoltat i reconegut, i pels moltíssims recursos i beneficis pràctics que aporta. Ho he vist tantes voltes, l’èxit i l’ambició produeixen un cicle creixent… Són pocs els que poden resistir i mantenir una postura reflexiva.

El combat pel prestigi i la influència en ciència ha estat vigent des de ben prompte  (sembla que Newton es barallava freqüentment amb competidors), ho estava en el segle XX i ho està ara. El prestigi va associat al nom i dóna credibilitat a les produccions. No és fàcil d’explicar, però és cert que en cada camp científic una fracció menuda arriben a ser reconeguts, donen les conferències principals, publiquen el que volen quan els dóna la gana, etc. I hui es tan difícil sobresortir, entre un magma enorme de missatges i un soroll espectacular… Aquí podríem parlar en masculí, ja que el nombre de dones que arriben a aquest nivell és una part minúscula del total, però això és un altre tema. El cas és que els científics volen generar resultats importants i tindre el que anomenem impacte. Seria semblant a l’etiqueta habitual d’excel·lència, que realment no significa res, sinó que tens èxit en algun tipus de domini que ha establert alguna comunitat segons els seus valors propis, les seues regles de joc.

Però si que és clar que quan la gent publica coses, vol que siguen llegides, i citades, ja que implica que el teu treball està influint en el d’altres. Moltes cites en papers posteriors formen el criteri central de gran impacte. Com deia abans la correlació entre aquestes mesures i la importància real que es puga atribuir és un assumpte complex. Grans contribucions, verdaderament influents, poden tindre molt poques cites, i al cap de vint anys fructifiquen i creen un camp nou. Quan tens la possibilitat d’estudiar la història pots analitzar aquestes coses. Però molta gent no vol esperar tant. Els científics no es dediquen a pronosticar el passat.

Quan parlem de la comunitat científica, tenim una realitat molt variada i heterogènia, segons la localització geogràfica i altres qüestions. Per exemple en Espanya i en Itàlia, que són llocs on hi ha hagut una falta brutal d’inversions, i també on hi ha idiosincràsies específiques, tenim científics o grups menuts que publiquen modestament i honradament en un camp més o menys estable, i altres que estan en la competició despietada en un camp de frontera, molt més car i exigent. Però jo diria que tant els uns com els altres volen tindre impacte, ser llegits, donar conferències. Ningú vol estar sol i parlar en un buit… No?

Com s’estableix el prestigi i la visibilitat en ciència? Bé, després dels preliminars anteriors, el que vull fer en aquest article és descriure de manera pràctica les maneres com els científics es mesuren, es reconeixen i es troben els uns als altres. Cada u té la seua comunitat, hi ha diferents camps i dominis d’estudi, aleshores existeixen maneres de trobar científics específics, veure el seu impacte, determinar la seua credibilitat i influència… Com funciona tot açò?

 

Recorreguem les pàgines

Descriuré tres pàgines importants que tenen les funcions d’establir identitats, dirigir-te a autors o papers que busques, i proporcionar valoracions i impacte. Altres recursos com LinkedIn, Facebook, Twitter, Instagram, poden tindre una gran utilitat de difusió de la identitat i del treball, però no fan les funcions anteriors i no les comentaré

De tota la vida existeix el Science Citation Index, que fa molts anys eren uns quadernets de paper, i ara s’ha convertit en Web of Science (Web of Knowledge) https://webofknowledge.com . El que fan aquesta gent és que indexen tots els papers que es publiquen en totes les revistes que es consideren “científiques” i “respectables”, per oposició, per exemple, a predatory journals que busquen fer diners fàcils explotant el pagament per l’open access. Tots açò és un tema complicat, Nature també és un negoci colossal, per exemple, però és l’arquetip de “respectabilitat” i “influència”.

És molt important que en el Web of Science no solament indexen els papers, també indexen totes les cites i les relacionen  amb les fonts. Aleshores es pot saber molt senzillament quantes cites te cada paper, i aquesta és la base de diferents nombres clau que actuen de marcadors de prestigi.

El primer és el journal impact factor, que el publiquen en aquesta mateixa pàgina. Té a veure amb les cites rebudes per la revista durant els últims dos anys, en relació amb el nombre d’articles publicats. Cada any el més de juny els editors esperen impacients la publicació de la llista de factors d’impacte que determinarà la consideració i demanda de la seua revista. Publicar un paper en una revista de gran factor d’impacte té un efecte molt positiu sobre el prestigi, les cites futures, etc., i tot el món es fixa en aquest nombre a l’hora d’enviar els papers. Com més gran IF, més difícil i selectiva la revista. Les millors revistes en aquest sentit són Nature, Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America (PNAS), Science.

Un altre marcador important és l’índex h d’un investigador. Aquest índex mesura la influència en termes de número de papers amb moltes cites. Si tens 15 papers amb 15 cites, però no 16 amb 16 cites, el teu número h és 15. Els investigadors espanyols estan classificats aquí http://indice-h.webcindario.com/.

Veiem com funcionen aquestes pàgines. Hem d’entrar a Web of Science, que en tot Espanya es pot des de les institucions acadèmiques en virtut d’una subscripció gestionada per FECYT. Per als que no poden entrar posaré algunes figures. Quan entrem veiem la pàgina de cercar

 

Aquí pots buscar un autor i troba tots els papers indexats. A continuació cliques  Create Citation Report i apareix el següent informe. Estan tots els papers publicats per anys, les cites, el número total, índex h, i baix tots les paper ordenats per cites. Aquí pots trobar tota la carrera científica en un moment.

Val, aquest és el sistema clàssic i que encara té moltíssima autoritat en contractacions, projectes, etc. Però fa uns any als de Google se’ls va acudir fer un sistema semblant anomenat https://scholar.google.es/ . Aquest té l’avantatge que és totalment obert. Crees la teua identitat d’autor i Google recorre tota la xarxa i troba tot el que publiques, en qualsevol format, i tots els que et citen. És al·lucinant. Llista les teues publicacions, el teu índex h, com veus a continuació

Aquí les cites són més que en WoS ja que Google troba moltes més coses, com abstracts de conferencies, que no es posen en l’altra.

El Google Scholar és un sistema molt important perquè et trobe algú que està interessat en tu i de seguida veja el teu prestigi i la teua trajectòria de publicacions passades i actual. Jo el gaste contínuament quan faig d’editor, o de referee de papers o avaluador de projectes, per saber les credencials de la gent que hem vaig trobant.

Un altre sistema d’identitat es ORCID https://orcid.org/ que ha segut adoptat per moltes editorials importants, sobretot per evitar confusions d’autoria. És important tenir un ORCID però jo no el gaste per trobar informació.

Des de fa uns pocs anys ha pujat ràpidament en popularitat ResearchGate https://www.researchgate.net. Es tracta d’un nou medi que és una mena de xarxa social per a científic, on la gent pot penjar papers, realitzar projectes i discussions, tindre seguidors, interactuar… L’avantatge central és que pots trobar immediatament publicacions concretes en obert. També em sembla important utilitzar aquest recurs i tindre una identitat aquí. El ResearchGate mou molta activitat de cooperacions i tràfec d’idees. Per una altra banda és un recurs privat com Google o Facebook i no sabem com evolucionarà quan vulguen traure’n rendiment.

En conclusió. Si ets autors estàs en Web of Science a la força. En les altres, Google Scholar i ResearchGate, t’has de registrar voluntàriament. Crec que tothom que estiga en un àmbit científic professional ho hauria de fer, ja que si algú et busca per saber qui ets i què fas, i NO apareix de seguida el Google Scholar o ResearchGate al teu nom, queda un poc estrany… Scholar solament mostra informació important però no interacciones. En RG pots actuar de moltes maneres i passar el dia tocant botons… és un medi en ràpida evolució.

Passeig per Tel-Aviv

9 abril 2017 en Assaig-Pensament-Informació

En Tel-Aviv hi ha moltes coses semblants a les de València i també hi ha contrasts i diferències que descobreixes simplement passejat i donen sorpreses. Per començar, la platja mediterrània és semblant a la Malvarrosa però orientada a Ponent, just al revés, i la ciutat cau sobre el passeig marítim amb un munt de construccions a frec de l’arena que mantenen un aspecte deliciós i nost[algic de la dècada dels setanta, mesclades amb els edificis moderns i novells. Es banyen en aigua càlida fins a desembre, i si arriba pol (quitrà) a la platja , tenen un netejador per llevar-te les taques negres de la planta de les sabates. Per sort a finals dels anys 1970 els petroliers van deixar de llançar els residus a la mar i les taques negres van desaparéixer, però en la platja Gordon encara està l’artefacte a punt, per si un cas torna la contaminació sistemàtica.

Tenen la cerveseta del dissabte abans de dinar, que la fan en divendres, abans del Sàbat.  Al mercat trobes molts peixos frescs familiars, la llisa i l’orada i el llobarro, i entrepà de figatell, i unes magranes tan grans com melonets de color granat intens i moltíssimes herbes de les quals desconec l’utilitat. Últimament la moda culinària gira al voltant de l’humus, en aquest dia n’he triat un amb faves que em recordava l’arròs del mateix nom que feia la iaia, que es queda com un puré molt espés, boníssim.

 

Publicat prèviament en Juan Bisquert blog 

La invasió dels homes nàutics

6 abril 2017 en Ficció

Els homes nàutics van arribar de matinada en vaixells bellíssims que viatjaven esbiaixats. Les cordes, els pals, les cobertes, els cascs, estaven conformats de materials estranys i lluents. Els navegants, amb les elegants robes impermeables, tots amb anorac color rovell d’ou atapeït de símbols críptics, van envair de seguida el poblet amb el seu estil jovial i molt prompte ocuparen els millors llocs en les terrasses dels cafés.
Jo havia anat amb Frida a passar uns dies a aquest indret. Era una ocasió per a l’emoció després d’una època molt solitària. Ella tenia totes les qualitats que sempre hauria somniat en una companya, amb certes excepcions, com la lleialtat, la confiança, la fidelitat i la perseverança. Seguia qualsevol impuls instantani sense cap penediment, canviava d’opinió erràticament segons els capricis, segons l’ambient. La seua família s’oposava fermament a la nostra relació i fins i tot van enviar a la vila costanera el cosí Romuald que ens marcava de prop tot el dia. Ell portava vestes caríssimes i un mocador llarg embolicat al voltant del coll. Ràpidament va congeniar amb els homes nàutics.
Quan Frida caminava vaporosament per l’avinguda central cap a la plaça del port on estaven el forn, les tauletes de fusta rodejades de tamborets de voga de les cafeteries, i la font en forma de pou a tocar del moll, era com si el curs del món es detingués expectant al seu pas, amatent a la resolta mirada dels seus ulls blau verds que ignoraven tot el que l’envoltava, mentre la cabellera rosa fins a la cintura ballava al compàs de les petjades de les seues cames nues primes llarguíssimes i atlètiques de canyelles cobertes per les gastades botes camperes. El personal deixava d’alenar per un breu instant, tanmateix els xics nàutics continuaven sent simpàtics amb tothom que els envoltava, particularment amb els estols d’avorrides noietes adolescents que maldaven per visitar les cabines dels vaixells de competició d´última generació.
Els xics nàutics i tenien recursos aparentment il·limitats que anunciaven una època de bonança i una cultura despreocupada per als pròxims anys. Jo no estava d’acord amb aquesta opinió generalitzada, em feien fàstic amb la seua falsa facilitat, cosa que vam discutir mentre sopava amb Frida i el seu cosí un bon mero torrat a la brasa que ens va costar quatre gallets. Em veia impotent, sol, enfront de l’encís dels equips de navegants bronzejats de dents blanquíssimes que no perdien cap oportunitat de mostrar somrient inofensivament. Els meus encants externs no es podien comparar ni de bon tros amb els de la meua parella. Si més no Roseta la del forn em feia un gest amable i molt suggerent quan hi anava a buscar el berenar. Potser es tractava solament del tracte professional que donava a tot el món. No hi vaig estar prou temps per a esbrinar-ho.
A poc a poc els homes nàutics s’anaven apoderant de tot l’espai públic. El poble semblava més estilós, més ric, però ningú trobava explicació als seus costums de navegació ni a la conformació dels vaixells. Era un misteri profund, d’on venien i com parlaven la nostra llengua amb un accent greu. Jo sabia del cert que canviarien l’indret per sempre, però no tenia cap partidari, i Frida començava a freqüentar el seu grup, li van donar l’abric decorat i tot, ella es va posar la minifaldilla que feia joc.
Recorde com mirava la plaça des de la meua habitació estant mentre la meua amant abandonava el lloc en el Mazda descapotable conduït pel seu familiar i em feia un gest de resignació. Mai vaig tornar a aquell lloc, potser van ser uns bons dies, aquells en què els homes nàutics van escampar el seu argot de regates, amb tot el món al seu servei, però anys després em vaig assabentar que les obres de pantalans que havien exigit en l’escullera van ser un desastre.

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close