Juan Bisquert

La Universitat Jaume I en les 500 del rànquing de Xangai

16 setembre 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Aquest estiu de 2017 hem conegut una fabulosa notícia. La Universitat Jaume I de Castelló (UJI) ha entrat en el Academic Ranking of World Universities (ARWU), més conegut com a rànquing de Xangai (www.shanghairanking.com), que es considera el principal índex de qualitat universitària a escala global. Concretament, apareixen en la prestigiosa llista 500 universitats, d’unes 20.000 inspeccionades. Nombroses notícies han destacat el fet que una universitat relativament desconeguda com l’UJI ha entrat en la llista, copada als primers llocs per universitats nord-americanes principalment, on només han accedit 11 institucions espanyoles (amb 12 holandeses i 6 israelianes, per exemple). Alguns informadors s’han adonat que l’UJI està “entre les 500 millors universitats del món” gràcies al paràmetre d’investigadors altament citats.

Els criteris de valoració d’ARWU són molt clars i específics. Aquests criteris (i el percentatge amb el qual contribueixen a la qualificació total) són: 1) Premis Nobel que han cursat estudis a aqueixa institució (10%). 2) Premis Nobel (20%) i 3) investigadors altament citats (20%) que treballen a aqueixa universitat. 4) Articles publicats per membre de la institució en les revistes científiques més importants, Nature i Science (20%). 5) Articles publicats en la resta de revistes científiques que complisquen uns criteris de qualitat mínims (20%) i 6) productivitat per càpita avaluada com a nombre de publicacions dividit pel nombre d’investigadors de plantilla de l’entitat (10%). Són criteris purament focalitzats en la recerca desenvolupada a la universitat, ja que es considera que les universitats capaces de desenvolupar la investigació més creativa i puntera són també les que atrauen a més alumnes i poden formar-los de la millor manera. A nosaltres ens sembla que és interessant explicar aquests criteris, ja que a més de permetre entendre com l’UJI ha aconseguit aquest gran èxit, la reflexió aporta informacions importants sobre el funcionament de la recerca en el món actual que no hauríem d’ignorar per més temps, si volem que el sistema universitari valencià es consolide en aquest rànquing.

Taula 1. Universitat espanyoles en ARWU i la puntuació en HiCi.

 

 

Criteria Indicator Code Weight UJI Spain Ranking
Quality of Education Alumni of an institution winning Nobel Prizes and Fields Medals Alumni 10% 0  
Quality of Faculty Staff of an institution winning Nobel Prizes and Fields Medals Award 20% 0  
Highly cited researchers in 21 broad subject categories HiCi 20% 18.9 2
Research Output Papers published in Nature and Science N&S 20% 1.5 24
Papers indexed in Science Citation Index-expanded and Social Science Citation Index PUB 20% 21.4 23
Per Capita Performance Per capita academic performance of an institution PCP 10% 21.4 3
Total     100%    

Taula 2. Criteris de valoració d’institucions universitàries en ARWU

Highly cited researchers

Mentre que el significat dels premis Nobel és ben conegut, la dels investigadors altament citats (Highly Cited, HiCi, http://hcr.stateofinnovation.com/) no ho és tant i és important en aquesta discussió, ja que malauradament les universitats espanyoles no compten amb premis Nobel. La recerca que es fa, perquè siga científicament vàlida, ha de comunicar-se, i els investigadors ho fan publicant-la en les revistes especialitzades, que és on entren els criteris 4, 5 i 6 del rànquing. Tota recerca està basada en investigacions anteriors que han estat al seu torn publicades i que han permés desenvolupar-la. Així, cada publicació cita aquestes publicacions anteriors com a punt de partida i per a donar suport als resultats obtinguts. Si una publicació és molt citada, vol dir que ha influenciat molts investigadors i la recerca en la seua àrea. Així les publicacions altament citades són aquelles que estan dins de l’1% de les publicacions amb més cites d’una àrea de coneixement concreta, i els investigadors altament citats són aquells que han publicat més articles d’aquest tipus en els deu darrers anys. És important destacar que aquests criteris s’estenen a totes les àrees del coneixement des de les humanitats i les ciències socials fins a la medicina, passant per les ciències físiques.

El 50% de la valoració d’ARWU, formada pels tres primer criteris, es focalitza en comptar o no amb els científics més destacats del món, i aquest fet ens explica moltes coses de la recerca actual. La investigació actual és altament especialitzada i requereix nodrides plantilles, equipament sofisticat, tenir accés a bases de dades de pagament o poder viatjar fins a on està el nostre objecte d’estudi o per a col·laborar amb altres investigadors; en definitiva, la recerca actual requereix un alt finançament. Al segle XXI no val només tenir una ment brillant com passava als primers temps de l’era científica. Ara, sense recursos abundants, simplement no pots estar en l’elit científica, pels requeriments abans exposats. I és molt important, aquesta elit, no simplement per motius de prestigi sinó per motius més mundans, motius econòmics, que ara explicarem. En tant que aconseguir els objectius d’un projecte requereix un important finançament, les institucions que més diners dediquen a la investigació, com la Comunitat Europea, donen molt pocs projectes però amb molt bon finançament. Així les recompenses (com les subvencions de projectes) són molt grans, però estan reservades a un nombre reduït de guanyadors que presenten credencials notablement difícils d’aconseguir. És una selecció brutal que ocorre en molts vessants: en la competició per grans projectes, en la publicació en les revistes dominants, etc. En aquest context, les agències distribuïdores forcen seleccions exigents que eliminen d’entrada una majoria de participants, i s’imposa el the winner takes it all en moltíssims camps. Un exemple són els projectes de recerca multimilionaris que es concedeixen a un investigador/a específic (no a una institució) per l’organisme European Research Council (ERC), als quals opten tots els camps de recerca. L’ERC s’ha convertit en una acreditació de gran prestigi, i en l’UJI sols hi ha un investigador ERC, Ivan Mora Seró.

Això no obstant, els diners no passen directament als científics sinó a les seues institucions, a través de les quals es gestionen les diferents despeses del projecte. La universitat es queda un percentatge dels diners del projecte per a gestió i suport als investigadors; entre altres coses, per a donar-los un espai on realitzar les seues investigacions. Les universitats capdavanteres del món, les primeres del rànquing, en són completament conscients i de fet l’obtenció de projectes d’investigació és una base fonamental del seu finançament. Així fomenten la presència de l’elit científica en la seua plantilla que els assegura al mateix temps visibilitat i un finançament altament competitiu.

Una vegada explicats aquests fets ja podem comentar com l’UJI ha entrat aquest any a l’ARWU. Analitzant els criteris u per u, hi ha un índex on l’UJI destaca notablement, que és el d’investigadors altament citats (HiCi), amb Juan Bisquert (seleccionat en 2014, 2015 i 2016) i Ivan Mora Seró, tots dos del Departament de Física i membres de l’Institut de Materials Avançats (INAM), a més de Víctor Flors, del grup de recerca Metabolic Integration and Cell Signaling. Els dos últims han entrat en la llista en 2016 i, en total, això fa tres HiCi en l’UJI, que és un nombre enorme per a una universitat menuda. Per exemple, es pot veure que la Universitat de València no en té cap, i això fa que l’UJI estiga més alt en ARWU que la seua progenitora. Els científics molt citats formen un club exclusiu, com hem comentat abans. La llista que destaca, d’entre tots els científics del món, els 3.000 que han realitzat les contribucions més significatives en anys anteriors, en totes les àrees de coneixement, es renova anualment, el que implica la necessitat d’una recerca capdavantera constant per a continuar sent-hi. Recentment ha aparegut la llista de l’any 2017 i els tres científics HiCi de l’UJI romanen en ella. Per tant, podem anunciar a hores d’ara que l’any que ve l’UJI també estarà al ARWU. Però, que passarà d’ací a dos anys? Podem estar a l’elit científica per molt de temps?

El món de la recerca actual, impulsat per aquests fonaments, obligarà les institucions universitàries i de recerca a preparar-se per a aconseguir les acreditacions restrictives que determinen el sector dominant i supervivent de cada domini acadèmic. És com formar medallistes olímpics, que és totalment diferent que aconseguir que moltes persones facen footing un parell de dies a la setmana. Nosaltres, que com acabem d’explicar som científics destacats de l’UJI, naturalment hem obtingut aquesta valoració amb l’ajuda inestimable dels investigadors dels nostres grups i amb el suport de moltíssims recursos de la Universitat. En els últims anys, de fet, s’han establert algunes accions efectives en la direcció de millorar la qualitat i grans acreditacions de l’UJI. Per exemple existeix una valoració pública dels grups d’investigació, d’acord amb els dos criteris principals: publicacions d’alt nivell i captació de recursos. També hem d’assenyalar la creació del nostre institut INAM que, com es veu, pot donar un rendiment enorme en termes de productivitat i visibilitat. Però el nostre diagnòstic ara no és del tot positiu. L’UJI presenta enormes debilitats estructurals que indiquem a continuació i que, a parer nostre, han d’afrontar-se de manera valenta.

L’UJI es va formar en un temps on la competitivitat, la visibilitat i la selecció per acreditacions exigents no eren tan manifestes. Des d’aleshores ha existit una transformació radical de les condicions en què es realitzen les produccions acadèmiques de rellevància mundial, com comentàvem abans, i l’UJI no s’hi ha adaptat adequadament (com tampoc no ho han fet la majoria d’universitats espanyoles; per això, cap d’elles apareix dins de les 200 millors del món). Tot i això, una part de la plantilla ha anat aprofitant oportunitats de manera que actualment la producció de grans resultats i captació de grans projectes en la Universitat Jaume I és pràcticament obra d’una minoria molt menuda, que hauria de ser recolzada.

La primera debilitat de l’UJI és l’estructura de gestió econòmica i suport de la recerca, totalment arcaica i obsoleta, que no està orientada a la necessitat de grups ambiciosos, i desanima aquells grups inquiets que podrien evolucionar cap a un gran rendiment. La gestió de la recerca moderna és molt complexa i sense personal de suport molt professionalitzat és impossible mantenir un ritme productiu. Sense un suport adequat, els investigadors més ocupats han de fer molta gestió per si mateixos, i dedicar un esforç molt gran a sobreviure en l’espessa selva burocràtica. La segona debilitat és la falta efectiva de sistemes de captació de talent i de creació de nous grups investigadors que puguen competir al nivell ERC, per exemple. Aquí també contribueix decisivament la inexistència de programes i formats legals en la Comunitat Valenciana per a la contractació i promoció d’investigadors, com la Fundació ICREA catalana o la Fundació Ikerbasque en Euskadi. Certament l’UJI podria fer alguna cosa pel seu compte, però si es fa seriosament, hauria de destinar almenys un 30% dels recursos a consolidar una selecció molt menuda d’equips interns prometedors, i crear-ne de nous, amb recursos adequats. La tercera debilitat important és la falta d’influència de la Universitat Jaume I en les polítiques científiques del govern valencià. Això s’agreuja pel fet que en les escales més altes del govern no existeixen persones amb comprensió de les complexitats de la gestió científica, per la qual cosa les polítiques queden en mans de lobbies agressius en els quals l’UJI no participa.

Ara les bones notícies. L’UJI no està condemnada irremissiblement a no ser un lloc d’èxit segons els estàndards globals. La raó principal és que es tracta d’una comunitat menuda que pot seguir exemples d’èxit de sistemes avançats de recerca en Catalunya i el País Basc, que sense dubte són els territoris capdavanters. La visió clau que cal adoptar és la creació sistemàtica de novetat significativa en alguns segments específics, per oferir innovacions que formen un valor únic i distintiu, capaç de situar-se internacionalment i competir en condicions d’igualtat amb altres centres mundials. Amb accions ben conegudes es podria doblar el 5% de la plantilla, altament productiu, fins al 10%, el que faria que el rendiment en termes de rànquings i altres marcadors de prestigi fóra espectacular i consolidable. Per exemple, invertint en científics joves ben formats que siguen candidats reals a guanyar ERCs, amb la qual cosa es pot formar un sistema sostenible d’ingressos milionaris, que revertiria, de manera global, en la institució mateixa. I, també, donant suport decisiu als grups actuals que no es resignen a l’etapa artesanal i volen accedir a un nivell competitiu de resultats. La idea és consolidar un cercle virtuós en el qual, recolzant els grups d’elit i creant-ne de nous, s’aconsegueix més finançament i, amb més finançament, es pot ajudar a altres grups de l’UJI a incorporar-se a aquesta elit.

Un equip rectoral convençut podria ressaltar els enormes beneficis que proporciona una elit hiperproductiva, capaç d’incrementar notablement el pastís a repartir, si se’ls tracta com necessiten i els deixen fer. En el present l’UJI es troba en aquesta disjuntiva, i sabem que alguns (pocs) directius actuals comprenen la magnitud del repte. Les eleccions vinents al rectorat seran un moment clau per definir el futur de la universitat castellonenca. Virar en el sentit de millorar-se i actualitzar-se, crear els instruments per a competir, multiplicar els ingressos i el posicionament global és possible. Si no es fa res i tot segueix com està, acabarà sent una basseta cada volta més estancada. Un petit dinosaure que espera feliç el seu cometa destructor. O bé, pot tractar d’evolucionar a mamífer. Els pròxims candidats a rector o rectora haurien de ser molt específics i explicar les seues intencions amb plans concrets.

Finalment, aportem una reflexió més general. La llista ARWU de 2017 mostra una universitat basca, dues madrilenyes, i tres catalanes. De valencianes també n’hi ha tres, igual que Irlanda! El País Valencià apareix com una força significativa en recerca universitària en el context d’Espanya. És un fet ja sabut per altres indicadors que hauríem de ressaltar i difondre. Lamentablement, sobre la base d’aquesta realitat no s’ha format un sistema consolidat de recerca valenciana, ja que no hi ha programes propis que permeten la captació i manteniment de científics d’alt nivell. Sembla que ningú s’ha preocupat de fer un ICREA valencià, per proporcionar un marc estable de creixement als centres de recerca i universitats valencians. Existeix una base sòlida, com hem comentat, per la qual cosa esperem que prompte es cree un sistema robust, revisat per assessors independents i recolzat per totes les forces polítiques valencianes, per consolidar la producció de ciència valenciana, el que sense cap dubte redundarà en tota la societat. Creiem que excel·lir en ciència i triomfar amb els paràmetres de qualitat acceptats en el món avançat ha de ser un factor clau en una societat moderna. Els valencians, que  podem formar una minipotència científica, no hauríem de consentir perdre contínuament les nostres pròpies oportunitats.

 

Versió estesa de l’article publicat en Levante (2017 09 16):

http://amp.levante-emv.com/opinion/2017/09/16/uji-500-xangai/1615917.html

Juan Bisquert i Ivan Mora Seró

Canals d’impacte i difusió dels científics en la xarxa

27 abril 2017 en Assaig-Pensament-Informació

Entrem en context

L’adveniment d’una profusió de canals de rapidíssima comunicació digital i formació de comunitats en Internet permet la difusió de continguts a una velocitat que augmenta de manera imparable i que abasta moltíssima gent. Aquesta transformació ha tingut un gran efecte en molts aspectes del món científic. Una part central de l’activitat científica consisteix en la publicació d’articles en revistes autoritzades, que en diguem papers. Els papers comuniquen un resultat original i atribueixen l’autoria del descobriment, que queda a la disposició de tothom (per oposició a les patents, que protegeixen l’explotació del descobriment). Els papers, perquè valguen alguna cosa, han de passar un procés de peer review, és a dir un comité editorial qualificat els analitza, amb l’ajuda d’experts que emeten judicis anònims (el referees), i finalment els aprova i es publiquen. Aleshores es consideren resultats validats. Tot aquest procés abans es feia en correu amb paper i tardava anys. Ara es pot concloure en unes quantes setmanes. Els terminis es van acurtant, tot el món vol anar ràpidament i augmentar la producció…

L’activitat científica es pot realitzar per obligació professional i una satisfacció personal, però la majoria de científics volen tindre prestigi, és una activitat interactiva i competitiva. Quan jo començava a fer ciència seriosament vaig llegir en Science unes declaracions d’algú: prestige is a bottomless pit, un pou sense fons, i quanta raó tenia el que va dir això. La gent faria qualsevol cosa pel prestigi, pel gust de triomfar, de ser escoltat i reconegut, i pels moltíssims recursos i beneficis pràctics que aporta. Ho he vist tantes voltes, l’èxit i l’ambició produeixen un cicle creixent… Són pocs els que poden resistir i mantenir una postura reflexiva.

El combat pel prestigi i la influència en ciència ha estat vigent des de ben prompte  (sembla que Newton es barallava freqüentment amb competidors), ho estava en el segle XX i ho està ara. El prestigi va associat al nom i dóna credibilitat a les produccions. No és fàcil d’explicar, però és cert que en cada camp científic una fracció menuda arriben a ser reconeguts, donen les conferències principals, publiquen el que volen quan els dóna la gana, etc. I hui es tan difícil sobresortir, entre un magma enorme de missatges i un soroll espectacular… Aquí podríem parlar en masculí, ja que el nombre de dones que arriben a aquest nivell és una part minúscula del total, però això és un altre tema. El cas és que els científics volen generar resultats importants i tindre el que anomenem impacte. Seria semblant a l’etiqueta habitual d’excel·lència, que realment no significa res, sinó que tens èxit en algun tipus de domini que ha establert alguna comunitat segons els seus valors propis, les seues regles de joc.

Però si que és clar que quan la gent publica coses, vol que siguen llegides, i citades, ja que implica que el teu treball està influint en el d’altres. Moltes cites en papers posteriors formen el criteri central de gran impacte. Com deia abans la correlació entre aquestes mesures i la importància real que es puga atribuir és un assumpte complex. Grans contribucions, verdaderament influents, poden tindre molt poques cites, i al cap de vint anys fructifiquen i creen un camp nou. Quan tens la possibilitat d’estudiar la història pots analitzar aquestes coses. Però molta gent no vol esperar tant. Els científics no es dediquen a pronosticar el passat.

Quan parlem de la comunitat científica, tenim una realitat molt variada i heterogènia, segons la localització geogràfica i altres qüestions. Per exemple en Espanya i en Itàlia, que són llocs on hi ha hagut una falta brutal d’inversions, i també on hi ha idiosincràsies específiques, tenim científics o grups menuts que publiquen modestament i honradament en un camp més o menys estable, i altres que estan en la competició despietada en un camp de frontera, molt més car i exigent. Però jo diria que tant els uns com els altres volen tindre impacte, ser llegits, donar conferències. Ningú vol estar sol i parlar en un buit… No?

Com s’estableix el prestigi i la visibilitat en ciència? Bé, després dels preliminars anteriors, el que vull fer en aquest article és descriure de manera pràctica les maneres com els científics es mesuren, es reconeixen i es troben els uns als altres. Cada u té la seua comunitat, hi ha diferents camps i dominis d’estudi, aleshores existeixen maneres de trobar científics específics, veure el seu impacte, determinar la seua credibilitat i influència… Com funciona tot açò?

 

Recorreguem les pàgines

Descriuré tres pàgines importants que tenen les funcions d’establir identitats, dirigir-te a autors o papers que busques, i proporcionar valoracions i impacte. Altres recursos com LinkedIn, Facebook, Twitter, Instagram, poden tindre una gran utilitat de difusió de la identitat i del treball, però no fan les funcions anteriors i no les comentaré

De tota la vida existeix el Science Citation Index, que fa molts anys eren uns quadernets de paper, i ara s’ha convertit en Web of Science (Web of Knowledge) https://webofknowledge.com . El que fan aquesta gent és que indexen tots els papers que es publiquen en totes les revistes que es consideren “científiques” i “respectables”, per oposició, per exemple, a predatory journals que busquen fer diners fàcils explotant el pagament per l’open access. Tots açò és un tema complicat, Nature també és un negoci colossal, per exemple, però és l’arquetip de “respectabilitat” i “influència”.

És molt important que en el Web of Science no solament indexen els papers, també indexen totes les cites i les relacionen  amb les fonts. Aleshores es pot saber molt senzillament quantes cites te cada paper, i aquesta és la base de diferents nombres clau que actuen de marcadors de prestigi.

El primer és el journal impact factor, que el publiquen en aquesta mateixa pàgina. Té a veure amb les cites rebudes per la revista durant els últims dos anys, en relació amb el nombre d’articles publicats. Cada any el més de juny els editors esperen impacients la publicació de la llista de factors d’impacte que determinarà la consideració i demanda de la seua revista. Publicar un paper en una revista de gran factor d’impacte té un efecte molt positiu sobre el prestigi, les cites futures, etc., i tot el món es fixa en aquest nombre a l’hora d’enviar els papers. Com més gran IF, més difícil i selectiva la revista. Les millors revistes en aquest sentit són Nature, Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America (PNAS), Science.

Un altre marcador important és l’índex h d’un investigador. Aquest índex mesura la influència en termes de número de papers amb moltes cites. Si tens 15 papers amb 15 cites, però no 16 amb 16 cites, el teu número h és 15. Els investigadors espanyols estan classificats aquí http://indice-h.webcindario.com/.

Veiem com funcionen aquestes pàgines. Hem d’entrar a Web of Science, que en tot Espanya es pot des de les institucions acadèmiques en virtut d’una subscripció gestionada per FECYT. Per als que no poden entrar posaré algunes figures. Quan entrem veiem la pàgina de cercar

 

Aquí pots buscar un autor i troba tots els papers indexats. A continuació cliques  Create Citation Report i apareix el següent informe. Estan tots els papers publicats per anys, les cites, el número total, índex h, i baix tots les paper ordenats per cites. Aquí pots trobar tota la carrera científica en un moment.

Val, aquest és el sistema clàssic i que encara té moltíssima autoritat en contractacions, projectes, etc. Però fa uns any als de Google se’ls va acudir fer un sistema semblant anomenat https://scholar.google.es/ . Aquest té l’avantatge que és totalment obert. Crees la teua identitat d’autor i Google recorre tota la xarxa i troba tot el que publiques, en qualsevol format, i tots els que et citen. És al·lucinant. Llista les teues publicacions, el teu índex h, com veus a continuació

Aquí les cites són més que en WoS ja que Google troba moltes més coses, com abstracts de conferencies, que no es posen en l’altra.

El Google Scholar és un sistema molt important perquè et trobe algú que està interessat en tu i de seguida veja el teu prestigi i la teua trajectòria de publicacions passades i actual. Jo el gaste contínuament quan faig d’editor, o de referee de papers o avaluador de projectes, per saber les credencials de la gent que hem vaig trobant.

Un altre sistema d’identitat es ORCID https://orcid.org/ que ha segut adoptat per moltes editorials importants, sobretot per evitar confusions d’autoria. És important tenir un ORCID però jo no el gaste per trobar informació.

Des de fa uns pocs anys ha pujat ràpidament en popularitat ResearchGate https://www.researchgate.net. Es tracta d’un nou medi que és una mena de xarxa social per a científic, on la gent pot penjar papers, realitzar projectes i discussions, tindre seguidors, interactuar… L’avantatge central és que pots trobar immediatament publicacions concretes en obert. També em sembla important utilitzar aquest recurs i tindre una identitat aquí. El ResearchGate mou molta activitat de cooperacions i tràfec d’idees. Per una altra banda és un recurs privat com Google o Facebook i no sabem com evolucionarà quan vulguen traure’n rendiment.

En conclusió. Si ets autors estàs en Web of Science a la força. En les altres, Google Scholar i ResearchGate, t’has de registrar voluntàriament. Crec que tothom que estiga en un àmbit científic professional ho hauria de fer, ja que si algú et busca per saber qui ets i què fas, i NO apareix de seguida el Google Scholar o ResearchGate al teu nom, queda un poc estrany… Scholar solament mostra informació important però no interacciones. En RG pots actuar de moltes maneres i passar el dia tocant botons… és un medi en ràpida evolució.

Passeig per Tel-Aviv

9 abril 2017 en Assaig-Pensament-Informació

En Tel-Aviv hi ha moltes coses semblants a les de València i també hi ha contrasts i diferències que descobreixes simplement passejat i donen sorpreses. Per començar, la platja mediterrània és semblant a la Malvarrosa però orientada a Ponent, just al revés, i la ciutat cau sobre el passeig marítim amb un munt de construccions a frec de l’arena que mantenen un aspecte deliciós i nost[algic de la dècada dels setanta, mesclades amb els edificis moderns i novells. Es banyen en aigua càlida fins a desembre, i si arriba pol (quitrà) a la platja , tenen un netejador per llevar-te les taques negres de la planta de les sabates. Per sort a finals dels anys 1970 els petroliers van deixar de llançar els residus a la mar i les taques negres van desaparéixer, però en la platja Gordon encara està l’artefacte a punt, per si un cas torna la contaminació sistemàtica.

Tenen la cerveseta del dissabte abans de dinar, que la fan en divendres, abans del Sàbat.  Al mercat trobes molts peixos frescs familiars, la llisa i l’orada i el llobarro, i entrepà de figatell, i unes magranes tan grans com melonets de color granat intens i moltíssimes herbes de les quals desconec l’utilitat. Últimament la moda culinària gira al voltant de l’humus, en aquest dia n’he triat un amb faves que em recordava l’arròs del mateix nom que feia la iaia, que es queda com un puré molt espés, boníssim.

 

Publicat prèviament en Juan Bisquert blog 

La invasió dels homes nàutics

6 abril 2017 en Ficció

Els homes nàutics van arribar de matinada en vaixells bellíssims que viatjaven esbiaixats. Les cordes, els pals, les cobertes, els cascs, estaven conformats de materials estranys i lluents. Els navegants, amb les elegants robes impermeables, tots amb anorac color rovell d’ou atapeït de símbols críptics, van envair de seguida el poblet amb el seu estil jovial i molt prompte ocuparen els millors llocs en les terrasses dels cafés.
Jo havia anat amb Frida a passar uns dies a aquest indret. Era una ocasió per a l’emoció després d’una època molt solitària. Ella tenia totes les qualitats que sempre hauria somniat en una companya, amb certes excepcions, com la lleialtat, la confiança, la fidelitat i la perseverança. Seguia qualsevol impuls instantani sense cap penediment, canviava d’opinió erràticament segons els capricis, segons l’ambient. La seua família s’oposava fermament a la nostra relació i fins i tot van enviar a la vila costanera el cosí Romuald que ens marcava de prop tot el dia. Ell portava vestes caríssimes i un mocador llarg embolicat al voltant del coll. Ràpidament va congeniar amb els homes nàutics.
Quan Frida caminava vaporosament per l’avinguda central cap a la plaça del port on estaven el forn, les tauletes de fusta rodejades de tamborets de voga de les cafeteries, i la font en forma de pou a tocar del moll, era com si el curs del món es detingués expectant al seu pas, amatent a la resolta mirada dels seus ulls blau verds que ignoraven tot el que l’envoltava, mentre la cabellera rosa fins a la cintura ballava al compàs de les petjades de les seues cames nues primes llarguíssimes i atlètiques de canyelles cobertes per les gastades botes camperes. El personal deixava d’alenar per un breu instant, tanmateix els xics nàutics continuaven sent simpàtics amb tothom que els envoltava, particularment amb els estols d’avorrides noietes adolescents que maldaven per visitar les cabines dels vaixells de competició d´última generació.
Els xics nàutics i tenien recursos aparentment il·limitats que anunciaven una època de bonança i una cultura despreocupada per als pròxims anys. Jo no estava d’acord amb aquesta opinió generalitzada, em feien fàstic amb la seua falsa facilitat, cosa que vam discutir mentre sopava amb Frida i el seu cosí un bon mero torrat a la brasa que ens va costar quatre gallets. Em veia impotent, sol, enfront de l’encís dels equips de navegants bronzejats de dents blanquíssimes que no perdien cap oportunitat de mostrar somrient inofensivament. Els meus encants externs no es podien comparar ni de bon tros amb els de la meua parella. Si més no Roseta la del forn em feia un gest amable i molt suggerent quan hi anava a buscar el berenar. Potser es tractava solament del tracte professional que donava a tot el món. No hi vaig estar prou temps per a esbrinar-ho.
A poc a poc els homes nàutics s’anaven apoderant de tot l’espai públic. El poble semblava més estilós, més ric, però ningú trobava explicació als seus costums de navegació ni a la conformació dels vaixells. Era un misteri profund, d’on venien i com parlaven la nostra llengua amb un accent greu. Jo sabia del cert que canviarien l’indret per sempre, però no tenia cap partidari, i Frida començava a freqüentar el seu grup, li van donar l’abric decorat i tot, ella es va posar la minifaldilla que feia joc.
Recorde com mirava la plaça des de la meua habitació estant mentre la meua amant abandonava el lloc en el Mazda descapotable conduït pel seu familiar i em feia un gest de resignació. Mai vaig tornar a aquell lloc, potser van ser uns bons dies, aquells en què els homes nàutics van escampar el seu argot de regates, amb tot el món al seu servei, però anys després em vaig assabentar que les obres de pantalans que havien exigit en l’escullera van ser un desastre.

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close